Rent. Foto: Àgata Casanovas
L’èxit d’un nou Mamma Mia!, musical de Benny Anderson & Björn Ulvaeus de les cançons d’ABBA cantades per la veu del tot professional de Nina (en cartellera fins al 27 de febrer), potser no ha de sorprendre tant, sobretot arran de l’èxit inaudit que va tenir la mateixa història a taquilla a la pel·lícula del 2008 protagonitzada per Meryl Streep. Però sí que a Barcelona és notícia més (in)esperada la presència del musical Rent, de Jonathan Larson, molt ben adaptat per primer cop al català, i la programació a la mateixa ciutat de Fang i setge; unes propostes que, tot s'ha de dir, han estat criticades per alguns sectors de cert amateurisme, però que vull defensar personalment per diverses raons.
Hi ha tants defensors com detractors dels musicals. Jo sóc una de les defensores del gènere. En el cas de Rent és un musical que va néixer fa 20 anys a l’off Broadway (al marge dels grans noms, tot i que Larson va arribar a conèixer el gran Stephen Sondheim), i té molt de sentit que es faci en un barri perifèric de Barcelona, ja que és bo que el teixit de teatres estigui més descentralitzat a la ciutat, fent que la vida cultural s'estengui arreu. La que escriu hi va assistir casualment el 4 de febrer, l’aniversari del naixement del seu autor, Jonathan Larson (1960-1995), mort d’una dissecció aòrtica causada per una síndrome de Marían (faig aquest esment a la mort perquè l’obra podria fer pensar que la seva va ser causada per la sida, i no). L'autor va morir just abans de l'estrena, fet que va donar a l'obra més èpica i molt de sentiment a aquelles famoses "Hores d'amor". S'hi defensa tot el suport humà a situacions d'estigma social com la malaltia del virus de la sida, en una obra plena de tendresa que celebra 20 anys.
Rent parla d'una nit de Nadal on alguns sense sostre (o de sostre precari) i els sense veu d'una gran ciutat han de superar i superen traumes, trencant amb silencis, soledats i tabús. Cançons com "He de dir-t'ho" o "La Vie Bohème" (de fet, el musical és una aclucada d'ull al llibret de l'òpera Bohème de Puccini) relaten experiències de Larson, que s'autoemmiralla en el personatge de Mark, narrador de la història, filmador que se situa entre el món marginal i el de la suposada fama. L'elenc d'aquest musical és novell i hi ha matisos que es perden entre tanta intensitat en el cant, però té l'entusiasme dels que tenen la gosadia de ser importants a dalt i a baix de l'escenari, en l'autogestió de l'obra. Només els cal rodar i rodar l'espectacle, per desengreixar i afinar el motor emocional.
Rent és un retrat molt plàstic a més de musical, que plasma amb tota l'emoció aquella fotografia de l'Àngel caigut per una plaga social. Hi destaca l'actor Albert Bolea en el paper d'Angel i la parella protagonista Víctor Arbelo i Mireia Òrrit, en els papers de Roger i Mimí. Rent recorda en alguns moments l'univers del pintor Keith Haring o del cantant Freddy Mercury (Queen), i té un parell de moments per plorar i de somriure amb un humor que no falta quan cal. L'èxit de Rent arreu del món (milions d'espectadors l'han vist) sens dubte és perquè ajuda a superar 'el trauma' d'aquesta societat ja en si mateixa malalta. 'Avui per mi, demà potser per tu', diu un dels seus lemes, que té la capacitat d'emocionar-nos i esperonar aquells que tenen cura dels altres en moments difícils.
Fang i setge. Foto: Arxiu
Fang i setge ('una història d'amor i de llibertat') és a les antípodes. És lluny de qualsevol sensibleria típicament ianqui. Si la part sentimental és elemental en un musical, aquí qui vehicula la història és el personatge de la barcelonina Ònia, una figura femenina que podria ser una versió nostrada de la del pintor Delacroix, símbol de llibertat per als francesos (que aquí serien més aviats els enemics...). I com es munta un musical català? Fang i setge té més a veure amb un pessebre vivent nostrat (no perquè sí neix per iniciativa del Teatre de la Passió d'Olesa amb un equip artístic professional) que no pas amb un musical de Broadway (tot i tenir actors provinents de Mar i cel, bones interpretacions com la Núria d'Annabel Totusaus i algun moment de modernitat, en el ball carnavalesc i en el cantar mig rapejat).
Fang i setge té moltes escenes que són frisos que recorden postals del Tricentenari, moltes de les accions són de les històries que hem llegit al novel·lista i antropòleg Albert Sànchez Piñol en el seu primer Victus, una lectura que ajuda a posar tot el trescaclosques històric en marxa molt més ràpid. Però per què no és una obra simple? La importància del 'temps de les accions' a l'obra és la que fa emergir la dramatúrgia de Rosich i també el protagonista de les lletres de les cançons, el poeta Josep Pedrals (perquè en ell sempre els temps no poden ser sinó verbals), sobre la música de Salvador Brotons, d'una èpica i d'un potencial per esdevenir un clàssic fora de dubte.
Progressa adequadament, però caldrà abans esmenar certa manca de professionalitat en alguns moments que toca millorar ràpidament (no pot ser que es coli la veu d'un micro d'un tècnic enmig d'un diàleg dels personatges). Ara bé, la resposta ben abrandada del públic que victorejava els actors de la Passió d'Olesa amb la mateixa passió del seu nom augura bones noves. El públic se situa ben bé com si els espectadors estiguessin vivint l'èpica de l'esdeveniment històric; però aquest potser obvia una part del 'menjar fang' que és present a l'obra, que no sembla veure o no ha quedat prou ressaltat per ajudar el final feliç que s'espera en la majoria dels musicals. I és que Rent i Fang i setge són de la línia fosca dels musicals.
.gif)
