El trio barceloní de pop-rock presenta un segon llarga durada, VTT ara (Delirics, 2026), convençut que ha gravat el seu millor disc, però amb la contradicció que ha arribat fins aquí després d’un camí compartit amb Julieta i Galgo Lento. Entre la nostàlgia i la maduresa, Vittara ha signat un treball més enèrgic i honest que els anteriors, però que és fruit de la intuïció. En parlem amb el vocalista i guitarra, Oriol Darnès.



VTT ara és el millor disc després dels EPs 'Dosmilset' (Music Bus, 2022) –amb Julieta– i 'Herois maldestres' (autoeditat, 2022) –amb Galgo Lento– i l’àlbum 'Incògnita brutal' (Magnètic, 2023)?
Sí, és el nostre millor disc però amb matisos. Objectivament és més bo que els anteriors, però abans hem hagut de superar un trajecte irrepetible que no depenia només de la part tècnica. Per exemple, el primer EP, Dosmilset, compartit amb Julieta, sempre tindrà una màgia especial difícil d’explicar. Ara ho sento així, tot i que les percepcions canvien amb el temps.
 
El canvi de mirada amb el segon llarga durada té a veure amb una manera diferent d’entendre la música?
Totalment! La voluntat és fer música tota la vida fins al dia que m’enterrin, però ja no amb l’únic objectiu de dedicar-m’hi de manera exclusiva. Durant un temps ho va ser però em vaig cremar i frustrar. He hagut de superar un procés llarg per entendre què significa fer música, perquè em tornava tòxic i vaig perdre’n les ganes. Ara prefereixo que la música ocupi el meu espai creatiu, però tinc clar que ja no en viuré. Quan m’hi anaven els diners, vaig deixar de pensar en mi i això va canviar moltes decisions. Per exemple, en aquest disc hi ha un tema de set minuts i mig que no serà mai un hit.
 
Abans d’entrar en el contingut, quina explicació té el títol?
El títol està basat en Vittara sense la ‘i’, separant Vtt i Ara a partir d’una idea gràfica del logo. Posteriorment hi vam donar un significat basat en els dos mons en què vivim, el creatiu i el laboral. Els tres membres del grup tenim feines full time i això ha marcat el procés i la manera de treballar. Ha sigut difícil trobar temps per assajar o gravar, perquè sovint anàvem molt justos, i això forma part del disc.



Tot i això, el resultat sona com un disc molt lliure.
Sí, perquè l’hem fet des d’un lloc honest. Ja no tenim complexos ni por, el disc és el que som i prou. A les cançons hi ha nostàlgia, perquè parlem d’enyorar el passat i els amics, però també hi ha l’energia de fer-nos grans i entendre millor les coses. Ja no podem ni volem fer cançons com les que escrivíem als 18 anys, i tenim una força nova.
 
La maduresa es nota especialment en les lletres?
Sí, perquè abans només escrivia sobre les relacions amoroses, i en aquest disc gairebé ja no s’hi fa cap referència. He après a escriure sobre altres temes com els vincles amb els amics, la banda o el que significa tot aquest món per a nosaltres. L’últim tema, “Algú se’n recordarà”, és una carta a Vittara, que fa uns anys no hauria sabut fer.
 
Aquesta vegada heu treballat des de la reflexió o la intuïció?
És un disc creat des de la intuïció, una paraula que m’agrada molt i que a partir d’ara utilitzaré a les entrevistes [Riu]. Algú portava una idea i avançàvem ràpid sense encallar-nos. A Vittara ens crema donar mil voltes als temes. Hi ha gent que revisa molt les cançons, i és totalment vàlid, però a nosaltres no ens funciona. Fins i tot ens vam repartir el repertori per anar més per feina i no perdre el ritme.
 


Quins riscos heu pres en aquest disc?
El risc més gran ha estat enregistrar un segon àlbum amb onze cançons sense gaire farciment i on tot té un sentit. No sabria dir quina cançó sobra en aquest disc. A més, hi ha tres col·laboracions amb Socunbohemio (“El meu lloc preferit”), Poggioli (“Fi del món”) i Lins EFX (“Arqueologia shoegaze”), que no estaven previstes però que han sortit soles, sense estratègia prèvia, de manera natural.
 
El tema “El meu lloc preferit”, amb Socunbohemio, va ser el primer avançament. Hi ha algun lloc clau en la vostra trajectòria?
El poble del Port de la Selva, a l’Alt Empordà, ha estat important per a Vittara, perquè hi hem passat molt de temps fent música. Però, sobretot, hauria de citar el nostre barri del Poblenou, a Barcelona, on vam començar, vam fer el nostre primer concert i d’on encara guardem molts bons records.
 
Hi ha altres cançons que il·lustren perfectament el vostre creixement, com “Antics patrons”?
Sí, la lletra parla de no repetir les mateixes conductes en les relacions amoroses. És molt fàcil caure en els mateixos errors, però també tenim una responsabilitat pròpia, perquè no tot és culpa del món i ara ens toca mirar-nos a nosaltres mateixos.
 


El concepte que defineix el disc queda plasmat al tema que obre el repertori, titulat “Quina sort!”?
És una bona intro, perquè entra bé i té una energia clara d’obertura. Volíem començar el disc amb un tema aparentment positiu, tot i que inclou un punt de vista irònic sobre l’amistat i les expectatives.
 
Com es notarà aquesta energia en directe?
Els assajos estan anant molt forts i amb molta intensitat. En directe hi haurà moments alegres i altres de més tristos, però en general sonarà un disc molt potent.