La cantant andalusa María Isabel Quiñones ‘Martirio’ presenta, aquest diumenge 12 d'abril a L'Auditori de Barcelona, en el marc del BarnaSants, l’espectacle Al sur del tango, basat en les arrels argentino-andaluses vinculades al gènere de la copla. El repertori, interpretat en format de quartet, anirà madurant de gira a l’espera de poder enregistrar un disc en directe.

Amb 'Al sur del tango' t’has endinsat en les arrels argentines i andaluses al voltant del tango. Quina és la relació?
L’espectacle incorpora músiques que, de port en port i d’un costat a l’altre de l’Atlàntic, s’han anat forjant amb connotacions comunes. De fet, els compositors de coples i tangos s’escoltaven uns als altres. Del tango, que és com el marit de la copla, em fascina la part poètica, que em permet interpretar-lo a la manera teatral. Canto coples en temps de tango, tangos acoplats i també coples atangades. He gravat cinc treballs de tango i he anat a l’Argentina cinc vegades.
 
En directe, t’acompanya un trio amb músics de luxe.
Els últims anys ja havia cantat tangos amb el meu fill guitarrista, Raúl Rodríguez, però en aquesta gira vaig decidir cantar amb un trio excepcional, la catalana Olvido Lanza, que és una deessa del violí; el mestre al bandoneó Marcelo Mercadante, un argentí que viu a Catalunya i amb qui vaig gravar a Suburbios del alma (Nuba, 2007), i el pianista gadità Jesús Lavilla. Tots ells són amants de la copla, el tango i el flamenc. En directe hi ha una aroma de gran categoria, i és un plaer cantar uns tangos que em toquen tan endins.
   
A més de Marcelo Mercadante, qui més t’uneix a la música argentina?
En directe canto la sevillana “Mi corazón sueña”, de Mariana Kesselman i Federico Mizrahi, i també la “Balada para un loco”, d’Astor Piazzolla, de qui vaig conèixer la vídua, Laura Escalada. A més, tinc una bona relació amb el bandoneonista Rodolfo Mederos i les cantants María Graña i Susana Rinaldi, amb qui vaig fer tres concerts.
 
Quina relació tens amb Barcelona?
Tot i que ja m’havia posat la peineta a Sevilla, el meu primer concert va ser al festival Grec amb Kiko Veneno. Catalunya és glòria i sé que la gent m’entendrà, perquè és un país que està preparat culturalment. A més, el BarnaSants és casa, el públic té interès per les lletres, per la música que transporta i arriba al cor, la reivindicació, i dona cabuda a artistes que no necessàriament són comercials.