Foto de família del concert. Autor: Xavier Mercadé
Enfilat i potent com un llamp, al cap de 15 anys, l'Acústica és el festival català del segle XXI. Una cita de referència, filla de moltes altres experiències (des de Senglar rocks a popArbs) que ha sabut mantenir-se i progressar adequadament com el festival amb DO catalana d'aquest segle. Si amb el canvi de dècada va morir la generació del rock català i va néixer el nou pop català i ara el mestissatge, aquest ha estat el festival que millor ha recollit l'herència de l'escena actual, i d'alguna manera ha estat un cosí germà petit de l'Enderrock i la seva filosofia. Un parent que ens ha convidat a casa seva amb tots els honors des del 2000.
Els que hem vingut cada any, hem comprovat com el públic creixia fins a omplir places, carrers i la magnífica Rambla dels estornells. I muntar un festival i que funcioni no és cosa fàcil. La trempera atramuntanada de Xavi Pascual i el seu equip ho ha fet possible, apostant pel risc però sobretot, sobretot, apostant per la qualitat i les produccions pròpies. Ara l'Acústica ja és Figueres i no ja s'entendrà mai més Figueres sense l'Acústica.
Cançons d'un país
El guitarrista i productor Josep Thió (Sopa de Cabra), juntament amb Valen Nieto, van fer de directors artístics del concert 15 anys de l'Acústica, amb una tria de cançons que formen part de la nostra vida i del festival. Des de Figueres fins a la lluna, tal com va anunciar l'entusiasta i imprescindible periodista Carles Pujol 'la veu de l'Acústica' fent de mestre de cerimònies.
Elefantes va obrir la nit amb dos temes gravats originalment a MusicLan prop de Figueres, especialment "Azul". Ernest Crusats amb un clàssic de La iaia, "Declaració de principis" va compartir la seva admiració pel "Twist and Shout" beatlelià amb un corista de luxe, Jaume Pla 'Mazoni', que a continuació va engegar "AILODIU".
Dolo Beltrán va posar el toc ballable a la nit amb la popular "Lola". Mentre Sanjosex bromejava que per un cop havia travessat el Montgrí del Baix cap a l'Alt Empordà, per interpretar la seva millor cançó "Temps o rellotge". La nit anava in crescendo i els ara ja ments de Thió - Nieto no tan sols respectaven la base dels temes originals, sinó que els enriquien amb la nova orquestració per a banda.
Els Catarres es van atrevir amb la primera versió i el seu particular homenatge a l'"Alegria" d'Antònia Font, la cançó que van corejar durant tota una gira del disc de tribut publicat per Enderrock i tan encertadament interpretada per Tomeu Penya. Els grups joves es prestar més fàcilment al joc de les adapatcions i, en el seu cas, ho van completar amb el superèxit de "Jenifer". El públic 'acústics' ja cantava a cor què vols. Picant de mans transformant la Rambla de Figueres en el karaoke més impressionant dels Països Catalans.
El guió va prendre nous camins amb la improvisada i lísèrgica "Juerga catalana" d'Albert Pla escrita a quatre mans amb Quimi Portet, i precisament, l'astre intercomarcal li va prendre el relleu -amb el seu escuder Jordi Busquets- per entusiasmar el personal amb "Homes i dones del cap dret".
Superat l'equador de l'espectacle -i el moment de màxim risc- segons els seus promotors, Mishima al complet va saludar la República de l'Alt Empordà amb un parell de peces del seu catàleg -"Un tros de fang" i "L'última ressaca"-. I després de la intervenció improvisada d'un servidor, va ser Joan Dausà qui va seduir el públic amb el seu exitós "Jo mai mai".
El clímax final arribaria amb una picada d'ullets als clàssics i reconeguts del Rock Català dels 90. Lluís Gavaldà interpretant dos dels èxits d'Els Pets -"Àrea petita" i la inqüestionable "Bon dia" de la collita del segle passat- i Sopa de Cabra al complet amb "Cercles", "Camins" i -èxtasi final- amb Gerard Quintana amb el públic a la butxaca per interpretar un clàssic de tots els temps "L'Empordà".
Amb tots els músics dalt de l'escenari i les bambolines plenes d'autoritats i institucions, la sorpresa final arribaria amb la col·lectiva portetiana "La Rambla", en aquest cas dedicada al passeig i escenari més emblemàtic de l'Acústica. Un concert per a la història. Un tro per a Figueres i la música catalana. I un ara i sempre al festival que tanca l'estiu i dóna la benvinguda a la nova temporada. Per molts anys! Us ho mereixeu!
.gif)
