25 anys de Rock Català Foto: Xavier Mercadé Una backing band de luxe encapçalada per la professionalitat i gust del guitarrista David Soler Pina a l'hora d'arranjar gairebé una vintena de cançons del rock català va delectar el públic que omplia la sala gran de L'Auditori de Barcelona. L'acompanyaven al seu costat dret músics i amics com el teclista Xavi Lloses, el guitarrista Santi Careta, el baixista Jordi Casadesús i el bateria Oriol Roca: una banda de músics de talent i experiència per portar al so actual unes cançons que podrien haver sonat resclosides per la immensa nostàlgia que poden suscitar i en canvi van ser defensades amb tota l'elegància que mereixen com a peces d'una banda sonora que és ja memòria col·lectiva.
Com tota obra clàssica de teatre, l'espectacle va tenir tres parts diferenciades. Una decidida Joana Serrat obria foc amb la sensual "Clava't" de Duble Buble però amb la seva veu pròpia, com mastegada, fent ressonar més l'oest americà que no pas l'original pop. Arnau Tordera (Obeses) va escalfar motors al seu estil més melòdic amb el "Somnis entre boires" de Sangtraït (amb uns Papa Juls i Lupe Villar presents i encantats entre el públic), tot i que el seu moment més estel·lar encara havia d'arribar. Josep Montero d'Oques Grasses va cantar amb solvència "La catximba" tornant a fer els refilets més reggae que en català va encetar Umpah-Pah. Copa Lotus va aconseguir fer cantar l'audiència amb la seva revisitació del "Miami Beach" de Lax'n'Busto fent que passés per les costes del Garraf literalment, permetent-se alguna llicència a la lletra per fer aclucades d'ull.
El nus del concert va començar fosc i gòtic amb la versió d'"Oració" de Kitsch que va interpretar la veu fràgil de Núria Graham, encara més ben il·luminada pels tècnics de l'Auditori. Jaume Pla (Mazoni) va fer una aproximació alegre i desimbolta a "Pol petit" de N'Gai N'Gai (que es contraposava a aquella menys melòdica i una mica més angoixada de fa uns anys de Beth). Sanjosex es va veure atrapat a la mateixa roca de "Si véns" que canta encara aquell Cris Juanico i que ve de Ja T'Ho Diré, dels quals el bisbalenc va haver de reconèixer que, tot i el salt generacional que hi ha, és "una gran cançó, una gran banda". Joan Dausà va entrar amb una petita ovació de benvinguda i com en un dels seus concerts no es va saber estar de fer una pregunta: ¿Quanta gent hi ha que assistís al famós concert del Palau Sant Jordi del 1991? La que signa va aixecar el braç, però per a sorpresa del cantant van ser menys dels esperats, fent del relleu generacional un punt clau per a la pervivència d'una banda sonora pròpia del país. El nou públic però va cantar amb igual d'entusiasme o més les tres cançons de Sopa de Cabra que va interpretar gairebé sol a veu i piano el de Sant Feliu de Llobregat: "Podré tornar enrere", "Si et quedes amb mi" i, en un gran karaoke, "L'Empordà".
Joan Dausà. Foto: Xavier MercadéEn els desenllaços sempre hi ha un punt culminant, i el de la nit va ser, potser pel que tenia de record a dues figures desaparegudes (Carles Sabater de Sau i el productor i guitarrista Marc Grau), però sobretot per la qualitat interpretativa i l'emoció èpica propera al glam rock que va transmetre la veu treballada fins a la filigrana d'Arnau Tordera (Obeses), el zenit del concert va ser per a la seva versió d'"Envia'm un àngel". Abans d'aquest sens dubte punt àlgid, però, altres van servir per al crescendo. Primer, els tons més greus i no gens menyspreables d'Ernest Crusats, de La iaia, que va fer una versió molt atractiva musicalment. Va tenir la bona complicitat de la banda, amb el baixista de La iaia, el multiinstrumentista Jordi Casadesús, en un tema que podria haver estat abordat només com a karaoke coral i que en canvi va anar més enllà: el "Tinc fam de tu" de Lax'n'Busto. Després, la part més lúdica va arribar amb un Joan Colomo festiu i ballador, que va donar un aire calipso a la cançó "Brindis" de Brams. Un Colomo, però, que a la recta final es va entregar molt més a brodar "El vol de l'home ocell" dels seus admiradíssims Sangtraït.
I a l'epíleg encara hi va haver més traca final. Joana Serrat i la banda de David Soler en el seu vessant més guitarrer van aconseguir posar "Mentre dormies" de Bars al primer nivell de composició i d'interpretació de la veu de Montse Llaràs que tenia aquella banda del Vallès (i que ara també podria haver defensat, i que a la zona té dignes successores en altres cantants, com una Bikimel, posem per cas). Copa Lotus van enlairar "Junts" de Whiskyn's, mentre que Adrià Salas de La Pegatina va fer corejar "Rere teu" de Gossos. Roger Mas va interpretar un contingut "El boig de la ciutat" de Sopa de Cabra entre embriagueses de vi o de virtuts.
Si bé en el repertori hi havia cavalls del tot guanyadors, com el "Bon dia" d'Els Pets amb els Trau en ple amb un Auditori dempeus i cantant, o el definitiu "Boig per tu" de Sau a càrrec de la veu de Teràpia de Shock, Ferran Massegú, fent pujar tots els intèrprets a la coda, el fet és que tots els músics van defensar un repertori que incloïa himnes i cançons emblemàtiques d'aquells meravellosos anys vuitanta i principi dels noranta. I totes les peces van ser entremesclades en un muntatge de tall radiofònic realitzat en complicitat amb Catalunya Ràdio, que servia de veu en off de presentació de cadascun dels temes, i de testimonis del rock català enregistrats prèviament, des dels citats Sangtraït fins a Pep Sala, Gerard Quintana o Lluís Gavaldà, que va esperonar el públic a seguir escoltant música catalana. Que així sigui, anem-hi! Per molts anys de rock català!
.gif)
