Desconec si ha estat fruit de l’atzar, el destí o la necessitat, però el cert és que Leonard Cohen ha deixat aquesta vall faedora d’ànimes just una setmana abans de l’estrena del documental Omega que, indirectament, més pot ajudar-nos a desxifrar el substrat i l’essència de la voluntat expressiva de l’artista canadenc. Paradoxalment, però, no es tracta d’un documental sobre Cohen sinó sobre un altre monstre de la música, el també plorat cantaor granadí Enrique Morente (1942-2010), que en un disc amb títol homònim al del documental esmentat va homenatjar, el 1996, Federico García Lorca iLeonard Cohen a més d’enllaçar i fer dialogar sàviament els mons del flamenc i el rock amb l’acompanyament estel·lar de noms com Tomatito, Vicente Amigo o el sabadellenc Juan Manuel Cañizares a més del conjunt de rock Lagartija Nick. El disc, considerat una joia de la música espanyola de tots els temps, permet escoltar tres versions de Morente, precisament, de tres himnes de Cohen: "Pequeño vals vienés", "First we take Manhattan" i "Hallelujah". El realment sorprenent del cas és que les cançons, en la veu de Morente, malgrat provenir d’un cantautor canadenc, estan impregnades d’una ànima posicionada de ple en el cante jondo.
L’obra de Cohen, difícil de desxifrar sense tenir en compte les seves experiències espirituals, primer com a jueu i en els darrers anys com a budista, va trobar en aquella veu jonda de Morente una corroboració d’allò apuntat per l’escriptor alemany Máximo José Kahn (1897-1953): el cante jondo prové d’antics cants de les sinagogues fins al punt que jondo prové de les locucions hebrees: jom-tob o yom-tob. Sigui o no sigui veritat, el cert és que el cante jondo només pot comprendre’s des de l’espiritualitat, així com passa amb Cohen. Hi ha qui ha dit encertadament que Cohen no cantava. Pregava.
Puc corroborar que en els seus dos darrers concerts a Barcelona (al Palau Sant Jordi el 2009 i el 2012) els assistents vam sortir d’allà no pas amb la sensació d’haver assistit a un concert, sinó d’haver viscut una experiència de la mà d’unes cançons que s’alçaven com a símbols vivents que van permetre il·luminar la nostra consciència. De la mateixa manera que un haiku oriental, un mantra budista o una obra pictòrica de Tàpies, l’eficàcia de l’obra de Cohen s’inicia com a forma material sensible, gens allunyada de la materialitat de les coses de la vida. I com a forma és la que més directament té la capacitat de mostrar-nos l’ordre profund de la realitat que com ens han ensenyat els savis de tradicions espirituals no es pot, en absolut, comunicar amb el llenguatge corrent i els conceptes intel·lectuals. Només amb el silenci. El silenci que, ara mateix, omple el buit que deixa la seva desaparició i la sala des d’on escric. No puc negar-ho: una llàgrima corre galtes avall. Ha mort, com va dir el darrer Premi Nobel de Literatura Bob Dylan, el número u. I avui estem, indubtablement, una mica més orfes.
.gif)
