Parlar de drets d’autor en el món de la cultura popular i tradicional resulta senzillament esgarrifós. Ja sabem que aquest tema no gosa de gaire acceptació per part del públic en general, potser per desconeixement o per la mala imatge que ens han deixat darrerament alguns gestors de la Societat General d’Autors i Editors.
És molt fàcil entendre els drets d’autor d’un escriptor. Treballa durant uns mesos, publica i cobra un percentatge per llibre venut. Si agafem per exemple un dramaturg, la cosa es complica un xic més però també s’entén prou bé. Escriu durant una temporada i estrena l’obra. Aquí intervenen els actors que cobren per l’ interpretació com qualsevol treballador. L’autor cobra drets en funció de les entrades que es venen en cada representació. Aquest percentatge de l’entrada, igual que el del llibre de l'escriptor, el gestiona la SGAE. Una vegada descomptades les despeses d’administració i el corresponent IRPF, l’autor cobra per la seva obra. En tots els casos, com més èxit té l’obra més repercuteix en l’autor.
Doncs bé, si parlem de música popular i tradicional, concretament de sardanes i havaneres o cant de taverna, ah noi!, la cosa és diferent. Bé, no és que sigui diferent, és que gairebé no existeix aquest dret d’autor. Els autors d’aquests gèneres són els socis més ignorats i maltractats de la SGAE i també ho són per part dels músics executants de les seves obres i sovint pels organitzadors dels actes.
D’entrada la majoria d’audicions i cantades son gratuïtes per al públic assistent. Aquí comença el problema. En no cobrar entrada, no es pot descomptar la part dels autors. En aquest casos, és l’organitzador de l'acte el responsable de pagar a la SGAE. La immensa majoria de vegades això no passa.
Les formacions de músics de cobla i de cantaires de taverna utilitzen diferents peces de diferents autors. Per això estan 'obligats' a presentar a la SGAE, per cada actuació, un full de declaració d’obra, relacionant els títols de les peces interpretades amb el nom dels autors corresponents. D’aquesta manera, la SGAE podrà repartir entre els diferents autors socis, previs descomptes corresponents, el que teòricament han de pagar els organitzadors. Doncs bé, aquest full rares vegades existeix. Als músics i cantaires els representa una murga haver d’omplir un full on ells no tenen res a guanyar i molt sovint no ho fan, sense adonar-se que el catxet que guanyen per la seva actuació és gràcies a les peces d’aquest autors que acaben d’utilitzar, ignorar i menysprear.
D’altra banda, lamSGAE hauria de procurar que aquest full s’omplís vetllant així pels drets dels autors perquè aquest és justament el leitmotiv de la seva existència. Doncs tampoc. Abans, de tant en tant, passava per les audicions i cantades un representant de la SGAE amb un full de declaració d’obra perquè l’omplissin els músics. Ara, ni això. A aquests representants no els surt a compte ni desplaçar-se per la minsa quantitat que els donen per cada full que presenten.
Conclusió: ningú que no sigui autor té cap interès a omplir aquest full. I si no hi ha full no hi ha repartiment. Fa ben bé la sensació que a la SGAE no li interessa gaire aquest full. Així no ha de repartir res i pot quedar-se ella els diners.
De la mateixa manera que la Seguretat Social obliga els músics a estar donats d’alta per poder actuar, la SGAE hauria d’exigir el full de declaració d’obra abans de l’actuació. Fins i tot podria ser un mateix full per tota la temporada, o per a diverses actuacions, si són similars. D’aquesta manera s’estalviarien els músics la murga d’omplir-la cada vegada.
Arribats a aquest punt, la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana hauria de moure fitxa intervenint en aquest fet tan injust. Vetllant pels autors també vetllaria per garantir el futur d’aquests gèneres tan nostres. Podria actuar de mitjancer a tres bandes, per trobar una solució que de ben segur que hi és.
El que és clar és que alguna cosa s’ha de fer per solucionar aquesta ignomínia que pateixen els autors de música popular des de fa tant de temps.
.gif)
