Has gravat el disc gestant el teu fill Tomàs, i per tant ha format part del teu procés de maternitat. Com ho has viscut?
La veritat és que he acabat de fer alguns detallets que quedaven per polir quan el meu fill ja havia nascut. Fer discos és una de les coses més divertides que hi ha, però en aquest cas el vaig acabar estant de baixa, perquè ja tenia molta panxa. És un àlbum molt especial, perquè hi havia una doble il·lusió, pel nadó que havia de venir, i per la sortida del disc. Durant tot el procés em vaig sentir molt empoderada, si et soc sincera. Ha estat molt bonic.
Com creus que ha influït en el disc el fet de ser mare?
Les lletres són anteriors, i les temàtiques no tenen res a veure amb nadons. En canvi, la sonoritat de les cançons ha acabat sent més pausada, i segurament la meva situació ho ha acabat determinant. En realitat, mentre he estat embarassada no he portat una vida gaire de juerga, saps? He estat més aviat tranquil·la i, en aquest sentit, crec que és possible que hi hagi influït.
A moltes entrevistes et tocarà parlar de la teva maternitat. Et ve de gust que t’ho pregunti gent que potser no coneixes de res?
No em molesta, perquè la maternitat afecta les dones i és bonic parlar-ne. Si només em preguntessin per aquest tema, evidentment que m’ofendria, perquè el disc no la defineix ni en parla. La maternitat, precisament, defineix la resta de coses de la vida, però també em sembla interessant. No m’importa gens parlar-ne.
El disc 'L’encant' comença amb la cançó “Amb tu podria estar”. Vol ser una declaració d’intencions?
L’encant és un disc de lletres directes i poc poètiques, de manera que em va agradar la idea que la primera fos animada i tingués un aire de pop fresc. Volia que fos una cançó molt immediata, amb una lletra extremadament senzilla i que servís de carta de presentació. A més, és una d’aquelles melodies que entren a la primera.
A la majoria de les teves cançons et dirigeixes a un tu indeterminat quan parles de les relacions personals. Com et planteges la manera d’afrontar una cançó abans de posar-te a compondre?
Sempre escric dirigida al tu per una qüestió de gènere, perquè sense utilitzar el masculí ni el femení penso que la cançó pot ser més universal i apta per a tothom. Les meves lletres acostumen a partir dels versos que escric, i des d’aquí vaig desgranant totes les idees que m’han vingut al cap. Per exemple, “Amb tu podria estar” té una lletra megasenzilla que parla d’un moment en què em sento a gust amb una altra persona, i el voldria allargar i allargar. Es podria interpretar com l’inici d’una relació entre dues persones, quan em trobo amb algú que m’agrada.
En el cas de “Gener”, que és un pop molt elegant, es repeteix constantment la tornada. És un exercici que t’agrada practicar quan escrius les cançons?
La temàtica de “Gener” no és tan concreta, perquè va sobre sentiments més ambigus i menys evidents, que vaig desenvolupant al llarg de la lletra... Tot i això, és la cançó més continuista respecte als discos anteriors, perquè és rítmica i combina la melodia cantada amb la part parlada, com feia a L’amor fa calor (Primavera Labels, 2020). Repetir una tornada diverses vegades és la base del pop, però el més curiós és que la frase agafa un significat més transcendental. És una pràctica que em sembla divertida.
En canvi, “Tan brillant” mira més cap als teus dos primers discos. Senties nostàlgia d’aquella manera de fer música quan ara fa prop de vint anys vas començar la teva carrera?
Una mica sí. Tenia clar que no volia enregistrar un disc purament continuista amb els dos anteriors, perquè sentia que ja havia explorat el format rítmic i ballable, entre cometes, del pop més expansiu. En aquest cas, em venia de gust anar a buscar sonoritats més orgàniques, barrejades amb bases electròniques creades amb sintetitzadors o bateries programades. La idea inicial era que el nou repertori no sempre tingués un estil tan evident. Hi ha cançons com “Repartit”, “Loteria” o “Tinc paraules” que parteixen d’unes estructures molt trencades, que exploren el ritme per la part més experimental i no tan ballable, però sempre sonant pop, és clar.
'L’amor fa calor' va ser un disc molt important per a la teva projecció. Ara que ja han passat sis anys, què creus que va representar en la teva trajectòria?
Amb aquell disc va ser el moment en què molta gent va descobrir Renaldo & Clara. Li tinc molt de ‘carinyo’, perquè m’agrada molt. Llavors volia tirar cap a cançons més grans i més animades, i la gent ho va entendre. Ara no sé com es rebrà el nou disc, que és més tranquil, per dir-ho d’alguna manera.
Mai has deixat de fer pop, però aquell disc va ser un trencament respecte al que havies anat fent fins llavors?
En aquell moment em va venir molt de gust, perquè tenia molt clar que era una via que volia explorar.
També et vas plantejar mostrar una nova estètica?
Sentia que necessitava fer un disc més ballable. Venia de fer gires completament acústiques, a trio i sense bateria, amb uns concerts molt tranquils. I des d’aquell punt vaig fer el canvi.
'L’encant' forma part d’una nova etapa en la teva carrera?
L’encant és la suma de tot el que he fet en l’àmbit sonor, perquè aquest disc no hauria estat possible ara fa deu anys. He après moltes coses, però a l’hora de recuperar sons més orgànics hi ha cançons que podrien lligar-se amb l’època de Fruits del teu bosc (Bankrobber, 2014), o d’Els afores (Bankrobber, 2017). I també he mantingut elements dels últims discos, no és cap gran trencament. Fins a cert punt m’ha vingut de gust reivindicar la primera època del grup, sobretot amb la voluntat de recuperar una proposta més pausada. En qualsevol cas, no tanca una època passada ni tampoc és una nova etapa radical, més aviat és un resum de diferents èpoques.
Pots llegir l'entrevista completa al nou número d'Enderrock de juny (395).
.png)
.jpg)
