Galeria fotogràfica: Al Tall per sempre
Autoritats institucionals, molts músics, periodistes i sobretot molta gent gran i jove omplen la sala gran de L’Auditori amb ambient de festa grossa. Surten els músics d’Al Tall com qui no vol la cosa i l’alegre “Toc de marxa” serveix per trencar el gel i els nervis en una nit que es preveu llarga, i que agafa embranzida tot seguit amb la primera cançó del primer disc del grup: “Obriu cabretes”. Lletra popular adaptada a temps d'autopistes i turistes; tota una al·legoria en forma de grans mamelles que prometen llet a dojo. Les polítiques d’aparador han fet que aquella primera lletra de Vicent Torrent no hagi perdut ni un bri de càrrega crítica:
Que no és llet sinó el diluvi,
munyir, munyir i suar!
Molt de fum, moltes destrosses
i molt poquet a guanyar!
munyir, munyir i suar!
Molt de fum, moltes destrosses
i molt poquet a guanyar!
Després s’avança una mica en el temps i sona la igualment crítica “Quan el moreno”, del 1977, i s’entra de ple en el darrer disc del grup, Vergonya, cavallers, vergonya (Picap, 2009), amb una “Jota de Jaume I” on apareixen els tres primers convidats del concert. Són tres figures de pes: el patriarcal Jaume Arnella, el fundador i integrant d’Al Tall durant els primers deu anys Miquel Gil, i el company de viatge en el conreu del folk als Països Catalans Jordi Fàbregas.
La jota muda en fandango i després, amb el “Cant alternatiu” del mateix disc, s’excusa l’absència d’Isidor Marí, baixa d’última hora, i surt a escena l’occità Jan Maria Carlotti, figura decisiva en el ‘descobriment’ d’Al Tall de les músiques mediterrànies i de la seva conseqüent reelaboració de la música popular valenciana.
Seguim amb Jaume I, a qui un jove magribí es dirigeix des del present a “Cançó des de València”; és una carta sentida que sona a ritme de pasdoble, amb la col·laboració aquí d’un fan declarat com és Titot; la carta desemboca en el final amb un dels passatges més impactants dels directes d’Al Tall als darrers temps: els músics repicant la taula de fusta i evocant les paraules del rei en Jaume “Vergonya, cavallers, vergonya!” per demanar una mica de dignitat present.
Seguim amb Jaume I, a qui un jove magribí es dirigeix des del present a “Cançó des de València”; és una carta sentida que sona a ritme de pasdoble, amb la col·laboració aquí d’un fan declarat com és Titot; la carta desemboca en el final amb un dels passatges més impactants dels directes d’Al Tall als darrers temps: els músics repicant la taula de fusta i evocant les paraules del rei en Jaume “Vergonya, cavallers, vergonya!” per demanar una mica de dignitat present.
La petenera contemporània “A Miquel Grau” marca un dels punts més emotius de l’acte, no només per la càrrega històrica de la lletra fúnebre, sinó perquè pugen a cantar Empar Torres i Albert Ortega, vídua i fill de l’integrant d’Al Tall mort el 1978 i autor d’aquesta cançó, Enric Ortega. Amb ells canten també els integrants del grup de polifonia d’Osona La Nova Euterpe. Entre ells hi ha Jaume Ayats, a qui Vicent Torrent, amb la confiança de dos musicòlegs que s’entenen bé, defineix com ‘un ressabut’.
Lladres que entreu per Almansa...
La següent fa pujar encara un graó més l’entusiasme del públic. Vicent Torrent comença a recitar “Lladres que entreu per Almansa...” i esclaten els aplaudiments. Crits d’independència i segueixen les seguidilles d’“Això és Espanya”, amb la lletra actualitzada: els plans d’Ibarretxe i l’estigamització de Carod Rovira, que aixecaven acta d’un moment concret a la cançó original, s’han convertit aquí en un cant coral a Santa Eulàlia i a la manifestació del darrer 11 de setembre a Barcelona.
Les emocions es reposen amb “A Sant Joan”, el seu sofisticat ritme trencat i la seva lletra alliberadora i carnavalesca cantada per Carlotti, però de seguida arrenca la “Processó” amb Xavi Sarrià i Miquel Gironès d’Obrint Pas, i torna l’eufòria reivindicativa.
Miquel Gil, aquest cop amb el guitarrista Toni Xuclà, invoca la força hipnòtica del ritme gnawa i la màgia de les buleries amb “La jove negra” i “Absència”. És aquest un parèntesi líric, perquè de seguida torna la crítica acarnissada: Al Tall i La Nova Euterpe entonen “Liberanos domine”, sàtira polifònica i inèdita adreçada a la inefable alcaldessa de la ciutat de València, amb el protagonisme vocal recaient en Enric Banyuls. Amb “Marxa Jaume” s’invoca un cop més el Conqueridor com a referència històrica per entendre el present, i la “Danseta” instrumental serveix per agafar aire de cara a una nova cadena d’explosions: el “Cant de Maulets”, la “Cançó de la llum” i dedicacions poc amables per al ministre Wert.
Miquel Gil, aquest cop amb el guitarrista Toni Xuclà, invoca la força hipnòtica del ritme gnawa i la màgia de les buleries amb “La jove negra” i “Absència”. És aquest un parèntesi líric, perquè de seguida torna la crítica acarnissada: Al Tall i La Nova Euterpe entonen “Liberanos domine”, sàtira polifònica i inèdita adreçada a la inefable alcaldessa de la ciutat de València, amb el protagonisme vocal recaient en Enric Banyuls. Amb “Marxa Jaume” s’invoca un cop més el Conqueridor com a referència històrica per entendre el present, i la “Danseta” instrumental serveix per agafar aire de cara a una nova cadena d’explosions: el “Cant de Maulets”, la “Cançó de la llum” i dedicacions poc amables per al ministre Wert.
La gent crida: “Sense València no hi ha independència!”, i Manuel Miralles respon: “I sense públic no hi ha festa”, així és que convida tothom a seguir l’habitual ritual d’acompanyar la marxa “Xavier el Coixo” com si les grades fossin filaes de moros entrant. Quan finalment sona el “Tio Canya”, algú diu: “Aquesta cançó ja no és d’Al Tall, és de la gent”.
Als bisos, “La tirania” serveix per invocar l’etern i clarivident poeta arabigovalencià Ibn Khafaja:
Per què has abandonat les nobles qualitats amb les quals tu abans t'engalanaves?
Llista de Spotify amb totes les cançons del concert en l'ordre en què es van interpretar (excepte "Quan el moreno" i "Liberanos Domine"):
Al Tall per sempre
.gif)
