La importància del productor

| 08/03/2013 a les 07:00h

Aprendre a tocar semblava difícil. Muntar el teu primer combo no va costar tant. Entre els alumnes de l'acadèmia musical va ser fàcil descobrir afinitats estilístiques. Però va arribar el dia, després d'uns quants concerts en què tots els teus amics van venir a donar-te suport, en què vas decidir gravar un disc. El somni de tot grup musical com cal. Gràcies als teus contactes vas aconseguir gravar una maqueta que et va costar un sou i mig. Un tio a qui ni l'interessaves ni li agradava la teva música et va enregistrar i mesclar aquestes primeres cançons on no tenies ni idea de so ni d'arranjaments. I allà gairebé va acabar el teu somni.

Després de la primera bufetada es desperta la intel·ligència. El productor. Ens va fallar el productor! I això no t'ho havia explicat ningú, però de sobte t'adones que hi ha un pensador darrere de tot producte. Un senyor que sol saber de música, de so, coneix les possibilitats dels mètodes d'enregistrament, té contactes, de vegades grans idees i altres molta retòrica. Però bàsicament i després de llegir la lletra petita dels teus discos favorits descobreixes sorprès què volia dir "produït per", oh!, però, però... Sí, era ell. L'home sense rostre. Una professió a la qual no s'arriba comprant un ordinador i dos altaveus. Amb la qual cosa, el teu veí l'informàtic no és pas l'escollit. Tampoc ho és aquell col·lega que treballa de becari en un estudi, i que potser sí que té grans idees, però només l'experiència en una taula de mescles dóna fruits. El món està ple de grans discos salvats pel productor però sobretot d'exemples inversos. Així doncs, l'elecció mai és fàcil. Requereix paciència i investigació.

En l'actual escena rumbera, un submón dins aquest món, de sobte es torna a sentir el crit de 'productor, productor!'. Segurament és perquè fins avui la nova escena paia rumbera que prové del mestissatge va apostar pel 'productor batedora', i els més respectuosos amb el gènere no en coneixien, o no s'atrevien a acostar-se als gitanos capacitats o els poductors clàssics del gènere. Jose Luis de Carlos, el llegendari, quedava lluny en l'espai i en el temps, però veient el seu currículum qualsevol rumber com cal s'agenollaria als seus peus: Les Grecas, Los Chorbos, Manzanita, Els Golfos, El Luis, Chango, Ai Ai Ai, Yumitus, Kiki Maya i una llista eterna de discos que, al marge del seu èxit comercial, van traspassar la frontera del 'més del mateix', integrant a la rumba elements aliens del rock, el soul, el funk i altres vies d'evolució.

Tornem al present. En la panoràmica actual de la nova escena rumbera destaquen noms que ja comencen a perfilar un so personal amb uns estàndards de qualitat equiparables als de qualsevol productor forà, i a més són especialistes en el que fan. El que més treballa. Pep Lladó, amb una carrera impressionant com a pianista (Gato Pérez, Ai Ai Ai). Com a productor-arranjador-tècnic de so en els últims anys suma discos d'Ai Ai Ai, Derrumband, Naraina, Empalmaos, La Màlaga, The Lito, Nisio, Rumba Tarumba a projectes propis com Flamenc Chill (aquests CD que et sorprenen als aeroports del món, les noves gasolineres) i quan va començar, lligat a discos Horus amb Els Lachos o Els Pocholos. Pep és garantia de qualitat pop rumbera contrastada, i la seva casa-estudi Sota la Palmera és el càlid oasi de l'actual terratrèmol. Un lloc on l'artista es relaxa i aprèn mentre enregistra el disc.

A l'altre costat tenim el talent descomunal del joveníssim Jack 'Chakataga' Tarradellas, criat a l'estudi del seu pare, el també productor gitano rumbero Johnny Tarradellas: Can Rumba. Tots dos amb estudi propi i amb molt de criteri artístic. Del progenitor són coneguts els seus treballs amb Chacho, Viejos Rumberos, Chipén i artistes del culte parroquial caló. Però el fill, permeteu-me apuntar, és un fora de sèrie, la seva optimització de recursos i el seu talent forjat en els seus diversos combos (Rumba Vella, Banda Achilifunk, Rumbamazigha, Chakataga) i el seu pas pel Taller de Músics l'han convertit en un dels productors amb més projecció. Multiinstrumentista accessible i directe ha enregistrat, produït i sobretot arranjat recentment els discos de Lady Gipsy, Ai Marai, 4 de la Cera i Arrels de Gràcia. La nova generació rumbera paia i gitana s'ha rendit al seu estil, on aporta sempre el seu granet de sorra amb detalls originals i sorprenents.

Amb ells competeixen Antoni Carbonell 'Sicus' i Santiago Hernández 'Yumitus', el duet rumbero caló artífex del so de Patriarcas de la Rumba, Sabor de Gràcia o la BSO d'El Gran Gato. La seva experiència professional és amplíssima, fet que demostren quan es situen davant una taula de mescles. Però moltes vegades als rumbers els agrada escapar de l'encasellament militant del gènere i prefereixen llançar-se a l'aventura perquè el seu so viatgi per altres senders. Aquí tenim Roger Rodes, que ha treballat amb Gertrudis i Facto de la Fe i és l'artífex del so personal de Macaco; en tres compassos se'l reconeix. O Miguelito Superstar, productor clàssic de l'escena funk nacional (Fundación Toni Manero, Chocadelia, Cardova, Los Fulanos...) i curiosament artífex del so de Papawa, Impagaos i La Banda Achilifunk, entre altres. A Micu els seus contactes el van portar a treballar en la seva primera maqueta amb Pau Vallvé, un dels nous artistes catalans més respectats. A La Pegatina tampoc no els va tremolar el pols per fer el salt cap a un so més comercial i posar-se a les mans de Marc Parrot, a qui podríem definir com el productor del 'maisntream català", amb tot el nostre respecte. Altres com La Troba Kung-Fú van amb un tècnic de confiança que acaba sent el creador del seu so, Toti Arimany, amb ells des de temps del mestissatge de Dusminguet. I els més avançats proven de recuperar productors clàssics com Xavier Ibáñez, que estàarranjant el primer disc amb temes propis de Derrumband després d'haver editat l'any passat un CD en homenatge a Gato Pérez. A hores d'ara, qui deu estar esperant el seu torn deu ser Rafael Moll, artífex del so de Gato Pérez, Peret, Sisa, Serrat, Orquestra Plateria o El Último de la Fila i peça clau de l'anomenada Ona Laietana. Altres per molt menys es fan dir inventors.

En resum, una bona imatge, una gran perícia i unes fantàstiques cançons no són garantia de res. A la construcció d'un producte moltes vegades li falten fonaments i aquest factor acaba sent vital per la seva solidesa. Escollir sembla fàcil, però per a això cal indagar, escoltar, avaluar i decidir bé. Almenys en l'escena rumbera ara per ara tenim la tranquil·litat que els nostres productors construeixen amb solidesa i coneixements. No són molts però saben el que fan. I els grups han començat a entendre el camí a seguir. En aquest cas són molts i la majoria no saben què fer.
Arxivat a: Sons de la mediterrània