Aplaudiments

| 22/04/2013 a les 07:00h

El fet d’aplaudir és un acte completament espontani que ve de temps pretèrits. Els grecs i els romans ja aplaudien al teatre, als discursos, als concerts com a signe d’aprovació del fet que acabaven de presenciar. Que aquesta manifestació corporal és de caràcter instintiu és molt evident, des del moment que aplaudeixen els nadons i els mateixos ximpanzés quan estan contents o els agrada alguna cosa. 
De la mateixa manera que a la vida hi ha mesura per a tot, entenc que a l’hora d’aplaudir també hi hauria d’haver nivells. No sempre la totalitat de la manifestació cultural que acabem de veure ens plau, però aplaudim, de forma moderada, perquè reconeixem l’esforç o la feina, sovint ben feta, dels artistes. No tot és el guió, o una cançó, o una frase. Les posades a escena solen ser complexes i intervenen molt factors en el total d’una obra.
Així doncs, aplaudint, demostrem el nivell d’acceptació que ens provoca el que acabem de veure. Si aplaudim molt, fort i de forma prolongada, donarem a entendre que l’espectacle ens ha agradat. Si aplaudim moderadament i durant una estona ajustada, donarem a entendre que l’espectacle ha estat correcte. Si aplaudim poc i poca estona, voldrà dir que la cosa ens ha agradat poc. D’aquesta manera, podríem dir que la nostra societat valora les manifestacions culturals de l'1 al 10. En aquesta hipotètica escala de valors, no hi figura el valor zero.
Sovint aplaudim “modos a perdre”. Encara que no ens hagi agradat aplaudim només per inèrcia o perquè és el que hem fet sempre.
No sembla una bona praxi aplaudir una cosa que no ens ha agradat llei, més aviat es una manera d’enganyar o de mentir, ja que manifestem bon grat quan és justament el contrari.
Aplaudir el que no t’agrada és desfavorir l’espectacle. Els aplaudiments mal expressats fan molt mal, i no només als causants, sinó al gènere que representen. Són, en bona part, els culpables que la cultura no aconsegueixi nivells més elevats.
Quan una cosa no ens agrada no cal aplaudir. No cal enganyar l’artista, perquè hi ha el perill que s’ho cregui.

Arxivat a: Sons de la mediterrània