Una de les tècniques principals que els poderosos han fet servir des de sempre per mantenir els seus privilegis és el segrest del llenguatge. Despistar, trampejar, pervertir el significat dels mots, abocar eufemismes als seus discursos, tractar els de baix com a ignorants... Això ho sabia molt bé Ovidi Montllor. Per això les seves cançons són com grans batalles teatralitzades en què ell, artista del poble, intenta dir les coses pel seu nom: un lladre segueix sent un lladre encara que sigui ric.
El gran encert de l’espectacle Gràcies, Ovidi, que Gaya i els seus companys han anat representant els darrers temps, i el del disc corresponent (DiscMedi, 2011), és precisament aquest: posar la paraula en un primeríssim pla. Tant quan canta amb els Quicos com quan ho fa tot sol, Arturo Gaya té una dicció clarísima. En boca seva, els versos ovidians van fluint com fluiria una conversa puntuada amb una guitarra i un contrabaix.
El concert a l'auditori del CAT, mentre a fora plovia, va començar com comença el disc Gràcies Ovidi, amb el poema bucòlic de Josep Maria de Sagarra “Vinyes verdes vora el mar”, però de seguida va virar cap a la ironia i la capacitat corrosiva amb “De res” i “Perquè vull”, dues d’aquelles cançons on sembla que Ovidi s’arromangui per estovar-se amb el primer senyoret que passi, per la via dialèctica o per la via física.
La barreja de tendresa i mala llet que Gaya destaca del cantautor d'Alcoi –i que tant Ovidi com Pi de la Serra van mamar a casa nostra de l'obra de Georges Brassens– va marcar la pauta, amb l'explosiva "La samarreta", la sarcàstica "Va com va", la tanguera "Garrotada en swing", la sorneguera "Els banyetes" i una versió de "La fera ferotge" on els músics es van equipar amb uns barrets tricornis per ambientar aquesta paràbola sobre la criminalització dels dissidents.
Hi va haver més registres ovidians: el més agredolç i vivencial ("Homenatge a Teresa", "Verí-good"), el més satíric ("De l'espai no te'n refies mai"), el que poua en la música popular ("De manars i garrotades", la "Cançó de llaurador" cantada a capel·la per Arturo Gaya tot sol), el que canta a la llibertat i la justícia social ("Cançó de les balances", "Als companys"), el que deixa un testament llibertari ("Les meues vacances" a la manera del Brassens de "Le testament" i "Supplique pour être enterré à la plage de Sète"), i el que posa veu i música als grans poetes, amb aquell "Poema sense acabar", de Salvat-Papasseit, on esclaten els sentits per totes bandes, i aquell altre de "M'aclame a tu" d'Estellés, on el cantautor alcoià es va destapar com un melodista extraordinari.
Després de tornar a escoltar "La samarreta", vam sortir del CAT amb l’agradable sensació que Ovidi Montllor, un cop més, havia aparcat les seves vacances per tornar-nos a emprenyar amb les seves cançonasses.
.gif)
