Tot i que van coincidir a París durant la dècada dels cinquanta, l’amistat entre Georges Moustaki i Paco Ibáñez no es va formalitzar fins a principi dels seixanta a Tel Aviv. A la capital francesa freqüentaven els ambients artístics i bohemis del barrí llatí i compartien una admiració sense reserves per aquell poeta de poble que canviaria la història de la cançó popular europea, George Brassens. Fins al punt que el mateix Moustaki va decidir canviar el seu nom de pila –Giuseppe– pel del cantautor de Sète.
Ibáñez, per la seva part, va trobar en un poema de Góngora, “La más bella niña”, l’oportunitat d’encetar un camí propi més enllà del repertori llatinoamericà que recreava amb el trio Los Yares en companyia del pintor veneçolà Soto a la guitarra i la veu de Carmela. “En aquella època ens coneixíem de veure’ns i poca cosa més. Diguem que ens saludàvem de lluny”, recorda.
Tot va canviar, segons explica Ibáñez, quan es van trobar a Israel l’any 1962. “Ell sabia fer quatre notes i jo amb prou feines una i mitja. No sé com però ens van proposar fer un recital conjunt i nosaltres vam acceptar amb tota la barra. Afortunadament ningú no ho va enregistrar, perquè a nivell musical les poques cançons que teníem les anàvem allargant com podíem. Però a partir d’aquell moment va néixer una amistat que el pas del temps ha anat refermant”, exposa.
Durant aquell període, en què Ibáñez va viure una temporada en un kibutz, van exercitar també una dialèctica ideològica que els va agermanar en el compromís per la justícia i la igualtat. “Tot i que ell és jueu, sempre ha manifestat el seu rebuig a les accions del govern d’Israel contra el poble palestí”, emfatitza Ibáñez.
Durant aquell període, en què Ibáñez va viure una temporada en un kibutz, van exercitar també una dialèctica ideològica que els va agermanar en el compromís per la justícia i la igualtat. “Tot i que ell és jueu, sempre ha manifestat el seu rebuig a les accions del govern d’Israel contra el poble palestí”, emfatitza Ibáñez.
Malgrat que la trajectòria dels dos artistes tot just era a les beceroles, l’empremta que va deixar el seu pas per Israel encara perdura. Com així ho deixava palès Naomi Shemer, autora de la cançó “Yerushalayim shel zahav” –considerada el segon himne extraoficial d’Israel des de 1964–, quan a través d’una carta pòstuma l’any 2005 confessava que la melodia de la seva composició havia estat inspirada en la cançó “Pello Joxepe” que havia escoltat interpretar en basc a Paco Ibáñez.
De retorn a Europa, Ibáñez ja tenia a punt la portada del seu primer disc, La canción del jinete (1964), signada per Salvador Dalí, i George Moustaki va prosseguir escrivint cançons per a Serge Reggiani, Yves Montand, Barbara i altres noms de la chanson fins que l’any 1970 debutava oficialment al teatre Bobino de Montparnase.
Només un any més tard el mateix Paco Ibáñez serà qui apadrinarà la seva presentació a Barcelona amb un concert al Palau de la Música del qual recorda molt especialment una accidentada roda de premsa. “Hi havia molta expectació i tot anava molt bé fins que va sortir un periodista i va fer una pregunta amb mala llet que no tenia res a veure amb la música ni amb l’artista. Moustaki no entenia res. Vaig agafar el micròfon, vaig engegar aquell coi de periodista i vaig donar per acabada la roda de premsa. Des d’aquell dia sempre m’ha dit que valora molt l’apreci que li tinc, però que no cal que insisteixi a fer-li de relacions públiques.”
Només un any més tard el mateix Paco Ibáñez serà qui apadrinarà la seva presentació a Barcelona amb un concert al Palau de la Música del qual recorda molt especialment una accidentada roda de premsa. “Hi havia molta expectació i tot anava molt bé fins que va sortir un periodista i va fer una pregunta amb mala llet que no tenia res a veure amb la música ni amb l’artista. Moustaki no entenia res. Vaig agafar el micròfon, vaig engegar aquell coi de periodista i vaig donar per acabada la roda de premsa. Des d’aquell dia sempre m’ha dit que valora molt l’apreci que li tinc, però que no cal que insisteixi a fer-li de relacions públiques.”
Durant els darrers quaranta anys han compartit escenari i cartell tantes vegades que el mateix Ibáñez n'ha perdut el compte. “Ens hem trobat per causes solidàries, reivindicatives i commeracions de tota mena i en escenaris tan diversos com fàbriques, teatres, auditoris i places”, exposa. Tot i que el lligam de l’amistat podria dificultar el fet de separar la valoració de l’home i de l’artista, Paco Ibáñez té molt clar quina és la faceta que més admira de Moustaki: “La seva capacitat creadora increïble. Com amb un fil i una agulla et fa un trajo que pots portar cada dia. Només uns quants com ell tenen la capacitat de fer cançons que quedin per sempre escampades per tot el món”.
Precisament per això considera que la proposta de Marina Rossell adaptant les seves cançons al català suposava un repte gens fàcil i la felicita pel resultat que ha assolit. “El mèrit de la Marina ha estat enorme perquè ha aconseguit mantenir el nivell a dalt de tot. El disc que ha fet és una meravella perquè hi ha una feina de traducció impecable –i t’ho dic jo que potser no sé escriure, però sé llegir–, i perquè la Marina amb la seva veu aconsegueix que les cançons quedin sostingudes a l’aire”, conclou.
Foto: Moustaki a la Gran Gala del Disc Popular, el 1974.
Foto: Moustaki a la Gran Gala del Disc Popular, el 1974.
.gif)
