Kaoru Kakizai Foto: Arxiu K. Kakizai Acostar-se a un estil musical forà requereix invariablement un grau de valor i de curiositat, que sovint es veu recompensada pel contacte gairebé màgic amb una cultura musical que no s'entén però que es va descobrint i apropiant a poc a poc. Des del Creuza de Ma (Ricordi, 1984) de Fabrizio de Andre i Mauro Pagani i el Graceland (Warner, 1986) de Paul Simon, passant pel mestre Nusrat Fateh Ali Khan o Cheikha Rimitti (i encara abans Ravi Shankar o Hamza El Din), fins a Youssou N'Dour o Salif Keita enguany, les 'músiques del món' han enriquit els recursos de la música occidental de tots els estils.
El cas del shakuhachi, la flauta de bec japonesa, no és diferent. Originalment vinclada als komuso, els monjos zen mendicants del Japó, la seva imcomparable paleta tímbrica i l’amor que li han professat durant segles els músics japonesos, des de Kurosawa Kinko (1710-1771) fins a Toru Takemitsu (1930-1996) i encara enguany, han permès a l’instrument i el seu repertori romandre en una perfecta coberta d’ambre i, tanmateix, transcendir el seu paper original i entrar en un constant estat de renovació. Però ha estat l’amor dels músics i melòmans foranis el que ha permès realment al shakuhachi traspassar fronteres i esdevenir universal, com ha passat abans amb el sitar, l'ud, la guitarra flamenca o la gaita d'uilleann, tot i que clarament encara lluny del mainstream o el grau de popularitat d'aquests instruments.
L'European Shakuhachi Festival, el cicle de dos concerts que organitza enguany l'European Shakuhachi Society amb l'Auditori i el Museu de la Música coincidint amb l'Escola d'Estiu de l'European Shakuhachi Society, suposa una oportunitat de descobrir el secret fins ara ben guardat d'aquest instrument japonès. Amb el títol La música del silenci, el cicle posa en perspectiva el repertori per a shakuhachi des del Honkyoku, un repertori solista que es pot remuntar al segle XVIII i encara abans a la música dels komuso, fins a la música de compositors contemporanis, passant per la composta durant el Meiji Shinkyoku (el període de la "Nova música de Meiji") a cavall dels segles XIX i XX o fins i tot la fusió amb el jazz. El repertori tradicional ofereix, a més, una perspectiva dels diferents llinatges o tradicions de l'instrument, representats pels diversos mestres que hi participen.
La música del silenci
El primer concert se celebrarà el proper dijous 25 de juliol a les 20.30 h a la sala Alicia de Larrocha de l'Auditori, amb una conferència prèvia a les 19 h al Museu de la Música. Amb l'accés gratuït amb l'entrada del concert, la conferència servirà com a introducció a la música tradicional japonesa i al shakuhachi.
El programa d'aquest primer concert inclou peces tradicionals per a shakuhachi sol del llinatge Dokyoku, que interpretaran els mestres Kaoru Kakizakai i Horacio Curti, i del llinatge Kinko, la més antiga de les tradicions seglars de l'instrument, representada per Gunnar Jinmei Linder, deixeble del gran mestre Goro Yamaguchi (1933-1999). També s'interpretarà el duet per a koto i shakuhachi "Haru no Umi" del compositor Miyagi Michio, una peça molt coneguda al Japó, que interpretaran Michael Soumei Coxall (també deixeble del mestre Yamaguchi) i la reconeguda intèrpret de koto Yoshie Sakai.
En aquest concert també s'estrenaran tres peces de música contemporània per a shakuhachi, compostes per Benjamin Dwyer, Miquel Oliu i Frances White, i interpretades per Veronique Piron, Jim Franklin i Kaoru Kakizakai respectivament. Resultarà interessant veure el mestre Kakizakai, deixeble del gran expert en la interpretació de la música de Toru Takemitsu, el mestre Katsuya Yokoyama, i expert també ell mateix, interpretant tant el repertori tradicional Honkyoku com una peça contemporània.
Tancarà el concert un tema del reconegut mestre i constructor de shakuhachi John Kaizan Neptune, conegut al Japó tant pel seu domini del repertori tradicional del llinatge Tozan com per les seves incursions en la fusió amb el jazz i altres cultures musicals. "Bamboo Born", la peça de Neptune, pertany a aquest darrer estil, i la interpretarà ell mateix acompanyat d'un dels noms més consolidats de l'escena del jazz catalana, el guitarrista Dani Pérez.
Horacio Curti Foto: Arxiu SonsPotser l'estil de música occidental que s'ha apressat més a apropiar-se del shakuhachi i aprofitar la seva riquesa sonora ha estat la música contemporània, com demostrava la presència de noms com Benjamin Dwyer, Miquel Oliu i Frances White al primer concert del festival. No ha de resultar estrany, doncs, que la conferència prèvia al segon concert, que tindrà lloc a l'ESMUC el proper dissabte 27 a les 19 h, estigui dedicada al paper de l'instrument en la música de nova creació i que hi sigui present Ramon Humet, Josep Maria Guix, Jim Franklin o el mateix Dwyer.
El concert tindrà lloc en acabat, a les 20.30 h i, com l'anterior, a la Sala 4 Alicia de Larrocha de l'Auditori. El programa seguirà explorant el repertori solista de diferents tradicions, en aquest cas el llinatge Chikuho, representat per Jim Franklin; el llinatge Dokyoku, representat un cop més per Kaoru Kakizakai, i molt probablement també el llinatge Tozan, representat per John Kaizan Neptune.
També hi sonaran autèntics regals, com la peça sankyoku (música de cambra) "Kajimakura", per a shamisen, koto, shakuhachi i cant, amb la presència de la mestressa cantant i llaütista Fumie Hihara. I no hi faltaran les peces contemporànies, com Haru no Gotoku, de Sawai Tadao (1937-1997), i dues altres que s'estrenen en aquesta ocasió: "...i no només el vent" de Josep M. Guix, i "Juniper", d'Alexandra Gardner. El concert es tancarà amb una curiositat: la peça "Shika no Tone" és una coneguda melodia japonesa, un diàleg entre dos shakuhachi que pertany al repertori Honkyoku tradicional, un dels poquíssims duets que en formen part.
.gif)
