Horacio Fumero, Mario Mas, Paco Ibáñez i Gorka Benítez Foto: Juan Miguel Morales
Al Jamboree hi regna la singularitat. Els guions i els esquemes reiterats, que tan fèrriament marquen alguns concerts i gires, no caben al soterrani de la plaça Reial. Perquè Paco Ibáñez i l’exalcalde i president de la Generalitat Pasqual Maragall rient i cantant “Le parapluie” de Georges Brassens mentre cauen un parell de gots a terra no és una escena que et puguis trobar gaire sovint.
Concert curt i intens. Davant l’atapeïda audiència, Paco Ibáñez va explicar que l’ambient del Jamboree li recordava el París dels seus inicis artístics, una ciutat on bategaven en paral·lel l’escena de la música popular llatinoamericana amb la del jazz. La veu gravada de José Agustín Goytisolo va aparèixer recitant “En tiempos de ignominia” i tot seguit, a manera de preludi, el cantautor, acompanyat del contrabaix d’Horacio Fumero, la guitarra de Mario Mas i el saxo de Gorka Benítez, va atacar una informal versió de “Les copains d’abord” amb flaires manouche.
Després va quedar-se tot sol amb la guitarra i amb la parella estel·lar del Segle d’Or castellà, Góngora i Quevedo, de qui va interpretar “Déjame en paz, amor tirano” i “Es amarga la verdad”. Góngora i Quevedo; riu-te’n tu de Lennon i McCartney.
Una cançó en gallec (“Que ocorre na terra” ) i una altra en basc (“Bihotza”) van precedir un gir cap a paisatges populars i lorquians: el romanç d’Abenamar corejat pel públic, “Yo vuelvo por mis alas” amb la imaginativa ambientació sonora de Pep Pascual ideant tota mena de sorollets amb perols i cascavells, “Si tú vienes a la romeria” amb guitarra fonda de Mario Mas, el “Romance a la luna, luna” dedicat al poble gitano i la "Canción del jinete", un dels primers poemes que va musicar Paco Ibáñez.
Paco Ibáñez i Pasqual Maragall cantant Brassens Foto: Antonio Narváez
Amb un salt atlàntic va passar-se a un tram centrat en els sons populars llatinoamericans: “Soldadito boliviano”, de Nicolás Guillén; “Chacarera de las piedras”, d'Atahualpa Yupanqui, i “La muerte de Melisenda”, de Pablo Neruda, amb una llarga progressió final cap a ambientacions jazzístiques conduïda per Gorka i Fumero. A continuació, tornada a Europa amb “El show”, de Goytisolo, i aparició estel·lar de Pasqual Maragall cantant Brassens. Ja només quedava “Palabras para Julia”, on es va sumar al grup Javier Mas, pare de Mario i mestre de les cordes ‘segrestat’ ja fa uns anys per Leonard Cohen. Aquest va ser el punt i final, perquè tot i que bona part del públic cantava “A galopar”, ja no hi va haver bisos.
.gif)
