L’Afghanistan eternel

Abans de tota aquesta neurosi antimusulmana, abans que la música tradicional entrés al saló de bellesa, li extirpessin l’ànima ancestral i li transplantéssin una postal turística, podies escoltar discos com aquest, de dos trobadors afganesos desconnectats d’occident, dels dólars i de la música-souvenir. Enregistrat a l’aire lliure per Jean-Benoît Kauffmann que, magnetòfon en mà, se n’anà allà i en un descampat d'Hérat va enregistrar unes cançons instrumentals de Nahim , que toca el rebab, un instrument de corda fet amb fusta d’albercoc, pell d’ovella i cordes de seda entorxades, i de Tanbaku , que toca el tanbur, l’instrument més popular a l’Afganistan, fabricat amb fusta de morera, amb vuit cordes d’acer que recorda al llaüt, i que també canta.

Aquest disc no es va publicar a Espanya, que jo sàpiga. Aquí no hi ha hagut interés per músiques que no entren dins del mercat del pop. Només Guimbarda, un segell madrileny que a principis dels vuitanta va editar una molt interesant col·lecció de folk i blues, va portar una mica d’aire fresc. Però si volies discos africans o asiàtics, te n’havies d’anar a buscar-los a França o a Andorra. Ah! PDI va editar uns quants discos d’ Um Kulzum als anys vuitanta.

En aquest vinil hi ha una rara qualitat que no sempre es dóna en altres enregistraments d’aquest tipus. No ets davant un exotisme que un occidental estirat et porta com si fos un documental del National Geographic , ple d’afectacions, trucs sensacionalistes i mirada distant. Aquí hi ha una persona, Kauffmann, que viatja pel plaer de disfrutar-ho ell. Es nota que, assegut vora el trobador, amb un cigarret a la boca, descalç, aguantant el micro amb la mà, està immers a l’univers dels músics, amb humilitat i respecte. Aixó, i el fet que l’enregistrament sigui tan natural, a l’aire lliure, sense efectes ni embelliments electrònics, li dóna a aquesta gravació el caràcter atemporal i autèntic que té i conservarà sempre. És la màgia de la música popular intacta. Pots veure-la sorgir de l’aire, entre les muntanyes afganeses, evocant antics jardins i una vida més calma.

Jean-Benoît Kauffmann i Tanbaku
 

Totes les peces són magnífiques, però la darrera, "Bia berim ba mazar", és una meravella, 7 minuts i 26 segons de bellesa. Les melodies puntejades amb el tanbur són clares i melancòliques, la veu té un matís ancestral; sona hermosament incontaminada. Transmet els versos amorosos sense afectació forçada; surten naturals del seu interior i et porten a un altre lloc. Contemples la Bellesa tal i com és. L’instrument és una prolongació de l’ànima del trobador quan improvisa unes frases melòdiques que mai cauen en l’ensopiment; enèrgiques, vitals, orgulloses. Potser hi ha tristesa, però també alegria; ambdues van de la mà sense passar una davant de l’altra. Harmonia pura.

 

Són sis cançons:

 

1. Improvisació. Solo de tanbur.

2. Raga Beiro. Solo de rebab

3. Cant d’amor

4. Cant dedicat a Alexandre el Gran

5. Raga Beiro. Solo de tanbur

6. Bia berim ba Mazar

 

Tres són instrumentals, la primera i les dues ragues. Les altres, cantades, són una delícia. Cants d’amor, tots tres cantats per Tanbaku amb veu aspra i encisada. Kauffmann ens explica que Tanbaku arribava al vespre, bevia te, fumava una mica la pipa d’aigua. Després treia l’instrument de la funda, l’afinava meticulosament i es posava a cantar sense presses bellíssimes complantes d’amor. “Has pres de les flors la dolçor del teu cos. Tots aquells que han vist els teus rojos llavis diuen que semblen àgates del Iemen” ( " Cant d'amor " ). “El jardiner ens ha obert la porta; no volem res més que asseure’ns en un racó i contemplar les flors.” ("Cant dedicat a Alexandre el Gran"). “Amor meu, anem cap a Mazar per festejar la nova lluna i oblidar-nos dels problemes” ("Bia berim ba Mazar").

Vaig comprar-me aquest disc a cegues, sense saber què hi trobaria, en una època que buscava una música que em tornes a fer somiar. Era a finals dels setanta. El rock em semblava com menjar sorra. Recordo el menjador de casa meva, la gran catifa marroquí que cobria quasi tot el terra, un dibuix penjat a la paret d’una lluna molt bonica amb els llavis i els ulls pintats. Jo tenía pocs diners i no em podia permetre comprar gaires discos, però aquest, quan vaig tenir-lo a les mans en una botiga d’Andorra, vaig saber que l’havia de tenir i me’l vaig comprar. Quan, ja a casa, el vaig posar, vaig sentir una música que no m’era gens estranya, que em provocava un despertar d’unes sensacions que tenia molt enterrades. També m’ensenyava nous camins que es connectaven amb el meu llenguatge musical. I me’n vaig enamorar. I encara n’estic. Quan el poso, sempre em sembla que aquesta música no s’ha contaminat. És el somieig de la quietud contemplativa.