Paco de Lucía, a Barcelona el 2004 Foto: Xavier Mercadé
La llista d'aportacions de Paco de Lucía al món del flamenc i de la música del segle passat és llarguíssima i va molt més enllà del seu virtuosisme amb les sis cordes. Uns quants exemples: ell va ser el responsable de la importació del caixó peruà al flamenc, ell va ser qui va trencar tabús connectant els àmbits de la música clàssica amb els de la música popular, ell va ser qui es va aventurar a col·laborar amb gegants del jazz i ell va ser qui al llarg dels anys setanta va signar una meravellosa sèrie de discos, sota la producció del seu pare i amb el seu col·lega Camarón de la Isla, que van redefinir els límits del flamenc. I ell va ser qui, amb la melodia de la rumba "Entre dos aguas", va descobrir la melodia perfecta.
Un dels còmplices privilegiats en la gran aventura musical de Paco de Lucía ha estat el baixista català Carles Benavent, que el 1980 es va estrenar amb el seu sextet. Un any més tard va participar a la gravació de Solo quiero caminar (Polygram, 1981): així, a Benavent se li van obrir les portes a l'univers del flamenc, que també s'obria de mires amb la incorporació definitiva del baix elèctric com a instrument propi. La relació del baixista català amb el guitarrista andalús es va allargar durant anys.
El cantaor sabadellenc Duquende també hi va mantenir una estreta relació: Paco de Lucía el considerava un monstre musical, i és per això que el va convidar a acompanyar-lo en gires internacionals formant part del seu grup. En aquest sentit, han estat molts els entesos que han considerat el cante de Duquende com el que continua més clarament en la línia estètica encetada per Camarón, i no es estrany doncs que el mestre andalús se sentís còmode amb el cant d'aquell jove gitano de Sabadell.
Amic mallorquí
De Lucía també va ser amic de Tomeu Penya en l'època que va viure a Mallorca: "Per a mi, Paco de Lucía no és que sigui el número u, és que queda fora de la classificació. És un geni irrepetible. Ens vam comèixer de casualitat a Mallorca a casa d'un amic comú. Ell ens va presentar i vam connectar de seguida, vam estar parlant tres o quatre hores. Em vaig atrevir a demanar-li de fer una col·laboració pensant que em diria que parlés amb el seu mànager. Res d'això: em va dir que amb ell. (...) Quan jo ja estava recuperat ens vam tornar a trobar i va tornar a sortir el tema de la col·laboració. La seva paraula no se la va endur el vent i em va dir que sí. Ho va gravar aquí, perquè té casa a Mallorca. Li vaig passar una nota dient on volia que toqués i sobre quina melodia ho havia de fer. Quan ho vaig sentir em van quedar els pèls de la barba com filferros", explicava Tomeu Penya a l'Enderrock 146 (desembre 2007) tot parlant del disc Paraules que s'endú es vent (Blau, 2007).
Joan Albert Amargós: "Paco de Lucía ha fet el flamenc universal, patrimoni de la humanitat"
El prestigiós músic, compositor i arranjador Joan Albert Amargós recorda amb nostàlgia els seus moments amb Paco de Lucía: "Vam treballar sobretot a partir de l'any 1990, però ens vam conèixer abans, quan compartíem grup amb Carles Benavent a Música Urbana i Paco de Lucía va avisar Benavent que el volia per tocar amb ell. Llavors ells necessitaven arranjaments per a Tomatito i altres projectes de la seva casa de discos, i en vaig fer bastants per a en Paco i en Camarón de la Isla. Discos com Calle Real (1983), Viviré (1984) –amb la cançó "Las campanas del alba"– i Te lo dice Camarón (1986). Com a Paco de Lucía sol, vaig treballar amb ell a Zyryab (Velvet, 1990), un disc antològic amb temes com "Canción de amor" i el mateix "Zyryab", que han estat recorrents a antologies seves i concerts i que ara veig que és un honor i en aquest moment em porta nostàlgia. També vaig fer amb ell la banda sonora de la pel·lícula The Hit, de Stephen Frears. La valoració musical l'han de fer els especialistes en flamenc, però és evident que com a guitarrista ha estat referent de tothom. I si ha sobreviscut el gènere és perquè ell l'ha fet circular pel món i que sigui valorat arreu. És una figura indiscutible del flamenc, ha estat un nom conegut per sobre de pop i jazz, té una dimensió global. Ell ha contribuït amb Enrique Morente a donar a conèixer el flamenc al món. Són músiques impressionants que de vegades no s'han tingut en compte, com les veus búlgares. Paco de Lucía l'ha fet universal, ha fet el flamenc patrimoni de la humanitat".
Lluís Cabrera: "Camarón, Morente i Paco de Lucía eren tres flamencs rockers"
El fundador del Taller de Músics Lluís Cabrera és clar a l'hora de valorar la pèrdua que representa el guitarrista Paco de Lucía per a tot el món de la música: "Va ser el far que va il·luminar les dues o tres generacions posteriors de guitarristes. Tothom s'ha emmirallat en ell, fins i tot la gent que no escolta flamenc escolta els seus discos i al·lucina. Ha traspassat límits i fronteres del que alguns consideren cercles tancats. Jo l'havia conegut a través d'Enrique Morente, amb qui es portaven cinc o sis anys. Paco de Lucía era una icona. De Lucía ha connectat amb el món del jazz, tota l'època amb John McLaughlin i Al Di Meola, el Concierto de Aranjuez connecta amb la música clàssica, hi ha el de l'any 1990 Zyryab, també, o Fuente y caudal, de l'any 1973, que és una barbaritat de disc. Va escriure el hit Entre dos aguas, que els puristes del flamenc li van criticar força. Per mi, per això, la seva obra mestra és Siroco (Polydor). Té tota l'etapa que acompanya al cante a Camarón. I la pena és que va quedar pendent un treball per gravar amb el seu amic Morente a duo. Era l'obra pendent de dos genis que no va poder ser per la mort de Morente a final del 2010. Camarón, Morente i De Lucía van ser tres rockers. L'actitud del flamenc i del rock és semblant, és una manera de caminar, té molt a veure. Camarón amb La leyenda del tiempo, Morente amb Omega, i De Lucía connectava el jazz-rock que va fer amb Mclaughlin i Di Meola. Trencant murs, Paco de Lucía va ser el pope del flamenc".
El prestigiós músic, compositor i arranjador Joan Albert Amargós recorda amb nostàlgia els seus moments amb Paco de Lucía: "Vam treballar sobretot a partir de l'any 1990, però ens vam conèixer abans, quan compartíem grup amb Carles Benavent a Música Urbana i Paco de Lucía va avisar Benavent que el volia per tocar amb ell. Llavors ells necessitaven arranjaments per a Tomatito i altres projectes de la seva casa de discos, i en vaig fer bastants per a en Paco i en Camarón de la Isla. Discos com Calle Real (1983), Viviré (1984) –amb la cançó "Las campanas del alba"– i Te lo dice Camarón (1986). Com a Paco de Lucía sol, vaig treballar amb ell a Zyryab (Velvet, 1990), un disc antològic amb temes com "Canción de amor" i el mateix "Zyryab", que han estat recorrents a antologies seves i concerts i que ara veig que és un honor i en aquest moment em porta nostàlgia. També vaig fer amb ell la banda sonora de la pel·lícula The Hit, de Stephen Frears. La valoració musical l'han de fer els especialistes en flamenc, però és evident que com a guitarrista ha estat referent de tothom. I si ha sobreviscut el gènere és perquè ell l'ha fet circular pel món i que sigui valorat arreu. És una figura indiscutible del flamenc, ha estat un nom conegut per sobre de pop i jazz, té una dimensió global. Ell ha contribuït amb Enrique Morente a donar a conèixer el flamenc al món. Són músiques impressionants que de vegades no s'han tingut en compte, com les veus búlgares. Paco de Lucía l'ha fet universal, ha fet el flamenc patrimoni de la humanitat".
Lluís Cabrera: "Camarón, Morente i Paco de Lucía eren tres flamencs rockers"
El fundador del Taller de Músics Lluís Cabrera és clar a l'hora de valorar la pèrdua que representa el guitarrista Paco de Lucía per a tot el món de la música: "Va ser el far que va il·luminar les dues o tres generacions posteriors de guitarristes. Tothom s'ha emmirallat en ell, fins i tot la gent que no escolta flamenc escolta els seus discos i al·lucina. Ha traspassat límits i fronteres del que alguns consideren cercles tancats. Jo l'havia conegut a través d'Enrique Morente, amb qui es portaven cinc o sis anys. Paco de Lucía era una icona. De Lucía ha connectat amb el món del jazz, tota l'època amb John McLaughlin i Al Di Meola, el Concierto de Aranjuez connecta amb la música clàssica, hi ha el de l'any 1990 Zyryab, també, o Fuente y caudal, de l'any 1973, que és una barbaritat de disc. Va escriure el hit Entre dos aguas, que els puristes del flamenc li van criticar força. Per mi, per això, la seva obra mestra és Siroco (Polydor). Té tota l'etapa que acompanya al cante a Camarón. I la pena és que va quedar pendent un treball per gravar amb el seu amic Morente a duo. Era l'obra pendent de dos genis que no va poder ser per la mort de Morente a final del 2010. Camarón, Morente i De Lucía van ser tres rockers. L'actitud del flamenc i del rock és semblant, és una manera de caminar, té molt a veure. Camarón amb La leyenda del tiempo, Morente amb Omega, i De Lucía connectava el jazz-rock que va fer amb Mclaughlin i Di Meola. Trencant murs, Paco de Lucía va ser el pope del flamenc".
.gif)
