Detall de la Gioconda vista per Marcel Duchamp
Hi ha instal·lat un hàbit, pervers, entre els artistes –segurament agreujat per les indústries que els impulsen– de voler ser iniciadors d’alguna cosa: siga un estil, un concepte, un discurs. La novetat, la innovació, s’ha convertit en una meta en si mateixa, i esbiaixa el treball dels creadors obsessionats per assolir-la. S’ha neulit molt el plaer pel procediment, per l’elaboració, per l’artesania. En les arts, impera una mena d’histrionisme patològic, una necessitat irremissible de cridar desmesuradament l’atenció i ser, sobretot, precoç.
L’artista estudia l’entorn amb la intenció de superar-lo, d’avantatjar-lo. Gairebé no es gaudeix del concepte, del sentit de l’obra, no hi ha temps, l’oportunitat és massa efímera i cal estar, sempre, a l’aguait de no quedar-se enrere. La pressió que sotmet a l’artista és gran, tant com inassolible la meta que es marca. La innovació té la paradoxal característica de deixar de ser-ho tot just la tens, perquè és de la mateixa substància que el fum. Però eixa obsessió, eixa frenesia ineludible, deixa empremta en la proposta artística, la torna tan transitòria com l’objecte que persegueix.
Al remat acabarem indigestats.Dintre de l’afany per ser el primer i el més intrèpid en el món de les arts, existeix també l’arteria. I és que una de les dreceres més freqüentades en els darrers temps per accedir lleuger al capdavant és inventar-se una marca, crear una etiqueta –que és molt distint de crear un estil o un gènere–. Ocorre que el llenguatge és molt sofrit. Diuen que és generatiu, i que crea món, res més cert, però l’abús que estan infringint al llenguatge les indústries artístiques –especialment les musicals– és de jutjat de guàrdia.
Però clar, encunyar un terme, una etiqueta, sembla tasca més senzilla i més eficient –des d’un punt de vista finalista– que crear realment un estil nou que necessite d’ella. La majoria d’etiquetes avui dia, o no refereixen a res, o són conglomerats farfallosos, o directament són desafortunades mencions amb evidents defectes de referència. Una d’elles, una d’aquestes darreres, és la que m’ha empentat a escriure aquest article, atesa la recent i alarmant solidificació social que està rebent.
I és que eixa etiqueta, de fa un temps a d’ara, és de les que més ha repuntat tant en els mitjans de comunicació com entre les mateixes bandes que fan algun tipus de música d’arrel –bandes, per cert, que fa deu anys feien 'fusió' i fa cinc 'música mediterrània'–. Parle de la que articula o barreja Tradició i Modernitat. Us heu fixat en el creixent nombre de bandes que comencen a resguardar-se, com un subterfugi d’innovació, sota aquest paraigua lingüístic? Sembla que ara l’atenció de la gent està sensible al respecte, i molts han vist en ella l’esperada –o desesperada– drecera per arribar i/o mantenir-se en la cresta de la innovació.
No és sang de la meva devoció ser ortodox en quasi res, però davant el panorama que acabem de presentar, considere que una mica d’atenció o de cura amb el llenguatge sí cal tenir. Dit d’altra manera... és que cap dels mitjans o dels grups que s’hi arrimen s’han parat a analitzar què significa eixa etiqueta? Què refereixen ambdós conceptes?Tant Tradició com Modernitat són conceptes amb referència temporal, refereixen a dues èpoques històriques ja superades. La cultura tradicional perí amb la fi del món rural; la moderna amb la mort dels absolutismes conceptuals (Déu, la Veritat, la Història, l’Art...1). Què hi ha d’innovador en elles? La síntesi potser, la reelaboració? Alerta però!
Cada època genera maneres d’entendre el món particulars, genera perspectives de realitat. No és el mateix el món del grec clàssic que el món que advertim nosaltres, ni tampoc és el mateix el del meu cosí Owen que viu a Austràlia i no té ni idea del que estem parlant. Tant el món tradicional com el món modern són èpoques que generen la seva particular mirada, i concretament aquestes són mirades contraposades.
Açò desperta ràpidament dues objeccions senzilles: com podem nosaltres barrejar discursos que, estrictament, ja no existeixen per al nostre temps? I –atès que la Modernitat s’entén com un mode de ser enfrontat radicalment al tradicional– com podem ser tradicionals i moderns alhora?
Ah clar... la reelaboració! Si a algú li ha vingut al cap la idea que tornar als discursos passats –tradicionals o moderns– per reelaborar-los és precisament allò innovador, alerta, arriba uns quants anys tard. Tampoc això seria nou. Autors de la talla de Duchamp ho van pensar abans2.Sense ser tan exquisits... no deu ser que, pretenent ser flagrantment actuals, hem caigut en el parany que la mateixa modernitat va generar i, inconscientment, hem deixat de ser precisament actuals? L’afany de ser innovador, de superar allò vell, és un dels trets propis i definitoris de la modernitat, de la vetusta modernitat. No deu ser, doncs, que, fugint d’etiquetes que considerem caduques com 'música mediterrània' o 'música folk' hem mirat d’inventar-ne una de nova sota el lema 'Tradició i Modernitat' per marcar la diferència, la novetat? No deu ser que fugint del foc hem caigut a les brases, i volent ser innovadors hem refet la mateixa jugada de sempre?
Jo, lector, que de tant en tant faig alguna música d’aquestes i, darrerament, s’han obstinat en situar-me sota eixe lema, renegue completament d’ell. Ni sóc tradicional, ni sóc modern, ni ambdós conceptes m’identifiquen, els barregen com els barregen. Jo, fent lliure versió del títol d’Ortega y Gasset, i per tant no innovant en res, em considere “gens modern” i “molt segle XXI”3.
1. Cfr. DANTO, A. C. The Transfiguration of the commonplace: A Philosophy of Art, Harvard: Harvad University Press, 1981.
2. Marcel Duchamp (ready-mades) http://www.moma.org/learn/moma_learning/themes/dada/marcel-duchamp-and-the-readymade
3. Cfr. «"Nada moderno” y “muy siglo XX”» (OC, II, 22), 1916.
Més informació sobre Marcel Duchamp: https://www.artsy.net/artist/marcel-duchamp
.gif)
