Celso Piña i Joan Garriga, ànimes acordionístiques i cumbieres
El mític Piña, responsable del pas endavant que la cúmbia va fer durant els noranta, autor de peces emblemàtiques com “La cumbia de la paz”, “El tren” o “Como el viento”, aterrava per primera vegada a la capital catalana. A més, l’organització del Salsa & Latin Jazz Festival va tenir la genial idea d’unir el mexicà amb La Troba Kung-Fú. I bé podem dir que gaudir d’aquestes dues formacions a dalt del mateix escenari significava tancar un cercle. El doble programa servia també per visualitzar una evident diferència de conceptes. Mentre La Troba Kung-Fú és un projecte compartit que encara obre camins amb la seva música, Celso Piña és el líder que talla el bacallà d’una aventura que ja no se surt gaire de la pauta que espera el seu públic. És clar que no ho necessita: quan amb l’acordió ataca clàssics del seu repertori com “Cumbia sampuesana”, “Macondo” o “Cumbia sobre el río (suena)”, ningú no hi pot oferir resistència.
El so de Piña, mestís i intens, sostingut per cinc músics (guitarra i baix elèctrics, bateria, percussió i güiro) endurits en mil batalles ja es va olorar en els acords d’algunes de les peces de La Troba Kung-Fú, que va oferir una descàrrega d’energia que només va trobar pausa en dos o tres moments (“Sta. Alegria”, “Volant”). La resta del repertori es va situar en un poderós nivell de ritme, amb paper destacat per les percussions de Rambo (cada concert que passa els seus timbals tenen més colors) i per aquesta secció imbatible que formen el baix de Marià Roch i la bateria de Pep Terricabras.
Va ser molt interessant observar com Joan Garriga, al costat de la taula de so, no perdia detall dels moviments, els gestos i les dinàmiques del concert de Celso Piña y Su Ronda Bogotá. Semblava un moment d’aquells en què l’alumne avantatjat i el mestre admirat es troben, es contemplen i s’acompanyen. Gràcies a la creativitat d’aquests dos artistes, la nit del passat dissabte va ser una nit de cúmbia com poques vegades hem viscut i potser podrem viure a Barcelona. Perquè, encara ara, no hem pogut aturar els peus. A ballar, a ballar, a ballar la sonidera...
.gif)
