Serrat i Burrull, dos culés fent feina mentre jugava el Barça Foto: Xavier Mercadé
Els homenatges poden ser perillosos per a l'homenatjat; pot passar que la cosa s'allargui amb una llarga cua de lloes protocolàries. Però aquest no va ser el cas. Va ser una festa viva i saludable, perquè no hi va haver discursos institucionals. L’ambient era ser més semblant al d'una escola que no pas al d'un acte oficial. Hi havia un mestre: el mestre Burrull. I a les últimes files, com si fossin el grup dels gamberros, Joan Manuel Serrat, Kitflus, Joan Albert Amargós... A les primeres, amb posat més aplicat, Raimon, Núria Feliu, Francesc Pi de la Serra, Albert Guinovart, Josep Maria Espinàs… Tampoc no hi van faltar Joan Isaac, Manel Joseph, Jordi Fàbregas, Toni Xuclà, Carles Dénia, Pau Figueres…
Òscar Dalmau va oficiar de mestre de cerimònies i, com el delegat de la classe, va anar passant llista i glosant la figura el mestre. Va lluir saviesa escènica i entranyable complicitat amb l’homenatjat, en un espectacle de poc de més d’una hora que va anar rodat: va arrencar amb el pianista Francesc Capella interpretant tres peces del disc de Burrull Piano Jazz. Després de projectar-se la foto d’un Burrull amb la seva primera composició, ben jovenet (sense bigoti!), va pujar a l’escenari el mateix Burrull i, en companyia de la cantant Lita Torelló, va interpretar el clàssic del pop a la catalana “Potser demà”. Aquí el pianista va fer un incís: “Aquesta cançó és ben actual, podria parlar del 8 de novembre”.
Tot seguit, Martí Camós al piano i Jordi Molina a la tenora van protagonitzar un dels grans moments de la vetllada, interpretant el burrullesc “Divertimento per a tenora i piano”. Es van projectar unes impagables portades dels primers discos de Francesc Burrull a principi dels anys seixanta amb el Latin Quartet, i Carme Canela va pujar per desplegar sabor antillà amb “Granito de sal”, acompanyada al piano per Joan Monné. Es van comentar algunes de les feines que Burrull ha anat fent al llarg dels anys, des de l’anunci de “Gioooooooor”, on el mestre va aportar la seva veu ultragreu, fins al “Cant del Barça”, amb lletra de Jaume Picas i Espinàs, en què Burrull, membre del jurat que havia de decidir la peça guanyadora, va acabar fent-se càrrec de bona part dels arranjaments.
Després Carles Benavent va aparèixer amb baix i cabells de plata per marcar-se al costat de Burrull una fantàstica “Blue Bossa”, i Pere Tàpias s'hi va afegir amb gorra i guitarra per recordar la suite vilanovina Passeig del Carme.
Després Carles Benavent va aparèixer amb baix i cabells de plata per marcar-se al costat de Burrull una fantàstica “Blue Bossa”, i Pere Tàpias s'hi va afegir amb gorra i guitarra per recordar la suite vilanovina Passeig del Carme.
Ja a la recta final, la cantant Laura Simó, una de les ànimes de l’esdeveniment, va cantar amb el mestre la serratiana “20 de març”. El mateix Joan Manuel Serrat va sorprendre Burrull pujant a cantar “Me’n vaig a peu”, i tots els artistes participants van reunir-se a l’escenari per entonar amb el públic “Paraules d’amor”. L’espectacle es va acabar en punt àlgid i els futbolers encara van poder anar veure la segona part del Barça-Àjax. Feina ben feta.
Però hi ha músics pel mig i la festa continua. El proper dimarts 28 d'octubre, a la sala Jamboree de Barcelona, es farà una nova celebració del vuitantè aniversari de Francesc Burrull, en aquest cas més orientada a la seva feina jazzística i amb més convidats.
Però hi ha músics pel mig i la festa continua. El proper dimarts 28 d'octubre, a la sala Jamboree de Barcelona, es farà una nova celebració del vuitantè aniversari de Francesc Burrull, en aquest cas més orientada a la seva feina jazzística i amb més convidats.
.gif)
