Arriba Estanislau Verdet, l'impulsor del 'lletgisme'

Estanislau Verdet és l’alter ego ‘lletgista’ de Pau Vallvé. A diferència d’altres personatges excèntrics catalans, Vallvé és un jove inquiet que assumeix el seu esnobisme amb esportivitat i sobretot amb molt d’humor. És autor de diverses bandes sonores (entre les quals les de Zulo i Esto no es un cuento), ha fet de productor musical de 1st Aid Kit, Insomni i Jordi Santanach Jazz Trio i dels seus dos discos propis, i a ha començat a estudiar belles arts. Després de Postdiluvian (autoeditat, 2004), ara apareix Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest (Música Global, 2006).
En aquest disc, Verdet construeix un imaginari propi que el condueix per camins autobatejats com a ‘lletgistes’. Tot el que és lleig és el tema. L'objectiu: fer sorna de tot. Comença amb un feix de parides (“Beixamel i mató), una manera diferent d’enamorar-se projectada en el futur (“Ni tu ni jo”) i l’oda a una mascota inexistent (“Rodolfo”), i acaba imitant les balades triomfadores i televisives (“Himne”) i fent publicitat del seu blog (“Yamshes en Escabetx”).
"No barregéssim lletgisme i freakisme", diu Vallvé. "Són coses diferents. El lletgisme és un contraesnobisme. Sóc tan esnob que dins els esnobs em sentia massa acompanyat i poc elitista. Un món on tot ha de ser maco és una merda i massa coses en queden fora. A més, les coses lletges tenen molt d’encant". No espereu un disc estrident, sinó més aviat de pop electrònic força fi: Estanislau Verdet fa de la façana lletja la seva casa, i ha triat com a pares Joan Miquel Oliver i Quimi Portet. "Durant massa temps cantar en català ha estat associat a un tipus determinat de música. Jo escolto grups com Radiohead o Silver Mount Zion, però amb els últims discos de gent com Antònia Font, Quimi Portet, Adrià Puntí o Joan Miquel Oliver, s’ha anat demostrant que es pot fer bé, que és possible".