Els germans Júlia i Pau Serrasolsas ja ronden els 30 anys, i han dedicat gairebé un terç de la seva vida a fer música junts. Una dècada després d’anomenar-se La Púrria, el seu grup Ginestà s’ha convertit sense pressa, però sense pausa, en un nom gran de l’escena musical catalana. Per explicar la trajectòria al seu avi, el grup barceloní fa servir la frase ‘28 tombarelles per fer un cinquè salt', inclosa a la cançó que dona nom al seu nou treball discogràfic, Gira tot igual, però diferent (Halley Records, 2026). Capes noves per a una roda que ja fa vuit anys que gira de valent.



'Gira tot igual, però diferent'. No és una mica recargolat, mai més ben dit, aquest títol?
Júlia Serrasolsas: És el títol de l’última cançó del disc. Vam anar un dia a l’estudi de l’avi, va sortir aquesta frase i vam pensar que tenia molt de sentit.
Pau Serrasolsas: És un disc molt més reflexiu que tots els que havíem fet fins ara. És el menys fresc, més pensat i amb les paraules més ben trobades, pel meu gust. De fet, és el que hem intentat sempre, mentre tot girava. Tot el que ens ha passat ens ha anat molt bé, i ara volem que segueixi igual de bé, però diferent.

Quina és la diferència?
J.S: En aquest disc expliquem l’amor des d’una altra perspectiva, amb moltes més capes, com a les espelmes de la portada, que algunes estan enceses i altres apagades... Cada vegada que comencem una relació de parella, sembla que fem les mateixes coses. Però no és mai igual, perquè hem anat aprenent de totes les coses que ens han anat passant, de les relacions que han anat molt bé i d’altres que no tant.
P.S: Gira tot igual, però diferent és aprendre i tornar a aprendre després de cops, caigudes i noves experiències. A més, a les lletres hi ha reptes interessants. Sempre parlàvem d’experiències personals, en canvi en aquest disc hi ha cançons que simplement tracten de conceptes aïllats dins l’amor o històries de ficció, com “Finestres”. 


Torna a ser un disc d’amor, sis de les deu cançons van d’amor!
P.S: Són poques, perquè hi ha discos que encara eren més! Hem provat de parlar de l’amor intentant no escriure sempre el mateix, que a molts grups els passa, i no és fàcil. Una de les coses que hem aplicat és prohibir-nos paraules i frases clau que a l’EP Només viure (Halley Records, 2025) ens havien funcionat molt bé, com ara ‘Viure’, ‘amor’, ‘confiar en tu mateix’, ‘estimar la vida’...
J.S: L’amor forma part de la nostra identitat. Som un grup que encarna l’amor, però intentem jugar-hi de formes diferents. En aquest disc hem treballat molt més el concepte, i és més madur que l’anterior. Cada vegada explicarem l’amor de manera diferent, perquè nosaltres creixem i també creix el nostre públic.

Sempre és més fàcil recuperar el que ja havia funcionat abans, però heu volgut arriscar per canviar de perspectiva?
P.S: És el disc de Ginestà més pensat i reflexionat, però també és el més fresc de producció. Vam donar molta llibertat a Cesc Valverde ‘Xicu’ per fer el que volgués, i s’ho va agafar amb moltes ganes. Pensàvem repartir les cançons entre diferents productors, però veient com anava quedant, al final no ho vam fer. 
J.S: És el disc que més ens agrada, i és molt guai que ens passi. 
P.S: Fins ara el nostre disc preferit era Suposo que l’amor és això (Kasba Music, 2022). No perquè les cançons fossin millors o pitjors, sinó perquè vam aconseguir fer un senyor àlbum, i aquest ho torna a ser.


Què us fa pensar que això és un senyor àlbum i no un conjunt de bones cançons ajuntades?
J.S: L’àlbum té sentit en l’aspecte musical i també en l’evolució del grup, tal com està pensada cada lletra i cada cançó. Tot plegat encaixa amb el concepte de girar tot igual però diferent, de créixer. Som una acumulació d’històries i de sediments, de coses que ens han anat passant i que ens han construït.
P.S: El disc té molta coherència amb qui som i qui volem ser. El fet de no repetir la fórmula del disc anterior, que ens ha funcionat millor que cap altre, pot fer pensar que ens estem tirant pedres a la teulada, però el nou disc ens diferencia de la resta, que és el que sempre hem intentat, malgrat parlar dels mateixos temes.

El que també aporta un matís són els convidats de cada àlbum. Hi ha Alba Armengou (“T’estimo tant”), que ja havia col·laborat amb Ginestà, però també hi ha novetats com Ernest Crusats de La iaia (“Finestres”). Com es va gestar?
J.S: L’Ernest va aparèixer quan el procés de la cançó ja estava bastant acabat, però li vam explicar el concepte de les finestres amb llibertat perquè pogués afegir-hi coses. I, al final, es va modificar amb l’essència de La iaia, però sobretot s’hi nota la seva personalitat amb una veu que és una bogeria i un regal per a la cançó. 
P.S: Ens vam quedar amb ganes de fer una cançó des de zero, però alhora aquesta ens agradava molt i ens encaixava amb ell.

Pau, feia temps que tenies ganes d’escriure una lletra al voltant d’un element concret, com ara les finestres. Ha estat més difícil o més fàcil que fer una cançó sobre una història? 
P.S: La cançó “Finestres” em va semblar molt senzilla de fer, perquè sabia molt bé el que volia explicar. Hi ha elements que estan sempre l’un davant de l’altre però no es poden estimar, perquè hi ha factors, en aquest cas meteorològics, que són una metàfora que els separa. Les finestres a l’estiu estan obertes i a l’hivern estan tancades, però sempre estan igual de lluny.

Júlia, tu també has escrit en aquest disc (“Pau”). Com ha estat tornar-li una cançó tan bonica com la que et va fer el Pau al darrer àlbum (“Júlia”), i portar-ho en secret?
J.S: Del tot en secret, ho sabia molt poca gent. Ha sigut un exercici d’empatia molt bèstia amb tot el procés creatiu de la seva feina, que implica lluitar contra l’ego i la percepció del que està bé i el que no. A més, m’ha servit també treballar amb el Xicu, perquè he currat amb algú que està acostumat a produir cançons i que em deia què podia fer per millorar si ho feia d’una altra manera. Al principi em va costar, però va ser un exercici molt xulo. En tenia moltíssimes ganes, ha estat un camí llarg perquè la vaig començar fa temps, però em vaig dir que aquest seria l’any en què faria la cançó per al Pau. Estic molt contenta amb el resultat, i a ell li ha agradat molt.

Com va ser quan la vas escoltar, Pau?
P.S: Encara estic flipant! Des de feia un parell de mesos ja sabia que l’havia escrit, però com que no n’havia pogut escoltar ni una nota, ni llegir ni una paraula, em preguntava com sonaria i si encaixaria al disc. Estava convençut que m’agradaria, però em feia por perquè volíem gravar la reacció perquè fos un videolyric. De fet, abans ja vaig advertir a la Júlia que en el cas que la cançó no m’emocionés, no passaria res. Tot i això, la veritat és que em vaig emocionar molt quan la vaig escoltar per primera vegada...

Porteu molt de temps sense descansar, des del darrer disc ara fa dos anys i l’any passat el premiat EP 'Només viure' (Halley Records, 2025). Com porteu el ritme de la indústria musical?
J.S: Cada dos anys hem de treure disc i hem de fer una gira, que ha de servir per a l’any següent, mentre ja hem de començar a pensar en un nou disc. Som humans i, tot i ser joves, estem veient la complicació d’estar sempre de gira. És un procés molt bèstia, molt bonic però també cansat físicament, sobretot pel pes que té el Pau com a compositor. A l’hora de crear, necessites poder parar per poder fer noves cançons. Tot i que és veritat que la indústria va molt ràpid, també vam veure que era el nostre moment i sabem que la maquinària va així. Per sort, i això potser no els passa a altres grups, seguim tenint coses a dir i ganes de fer noves cançons.