Mario Mas i Raúl Rodríguez, durant el concert al Jamboree Foto: Dani Álvarez - The Way You Look TonightSegons diu la Viquipèdia, la canya de sucre és originària del sud-est asiàtic. En la seva expansió, els musulmans la van dur fins a un tros de costa andalusa i una mica més tard els espanyols la van portar a Amèrica, on es va convertir en pilar econòmic de molts territoris tropicals i en producte estrella del comerç marítim. Com el sucre, el tràfic d’esclaus africans i el floriment de noves músiques també van anar fent-se grans en l’anar i venir per l’Atlàntic.
També com el sucre, el sevillà Raúl Rodríguez ha fet un viatge de segles de l’orient a l’occident. Ho ha resumit en el llibre-disc Razón de Son (Boa, 2014), que és una canya. A la cançó que dóna títol al treball, ho diu tot en dos octosíl·labs: “ He atravesado el espejo / de los mares de poniente ”. Rodríguez, músic i antropòleg, sonador del tres en multitud de projectes, ha publicat així el seu primer treball com a solista, culminació d'una llarga feina rastrejant i vivint els camins que la música ha fet per l'Atlàntic. El 10 de gener passat el va presentar en dues sessions a la sala Jamboree de Barcelona, plena del tot.
El director del Jamboree, Pere Pons, va presentar aquest àlbum mariner com una futura pedra de toc, en la mateixa línia que La leyenda del tiempo de Camarón i Omega d’ Enrique Morente, que ja ho són. El temps dirà què representa aquest Razón de son; de moment, el tenim a les mans com un treball de pes, substància i fonament, que navega pel substrat que uneix el flamenc més robust i bordonero amb la música camperola cubana, la de la guajira i el punto.
Razón de son té molt de valor musical i molt de valor literari, perquè les lletres estan plenes de saviesa popular, la dels romanços, les dècimes i les coples. No és estrany que en la seva estrena, l’estiu passat al festival Etnosur, hi col·laborés el gran repentista i musicòleg Alexis Díaz Pimienta, tot un especialista en el cant improvisat. Ni tampoc que a Barcelona hi hagués entre el públic una de les persones que més sap del Segle d'Or castellà a tota la ciutat, el poeta i professor José María Micó.
Rodríguez ha gravat Razón de son tot sol. Però al Jamboree el va acompanyar la seva sensacional banda catalana: el guitarrista Mario Mas, que va lluir-se amb la primitiva i trianera canya (no sabem si de sucre), el percussionista Aleix Tobias (reforçat amb un parell de col·legues de la seva orquestra de percussió Coetus) i el baixista Guillem Aguilar (que va fer una fantàstica introducció de la petenera mexicana). Per acabar d'incendiar-ho tot, es va afegir a la festa el trompetista David Pastor, company de Rodríguez a la Zarabanda de Juan Perro, un altre dels projectes que en els darrers temps han intentat il·luminar les arrels negres de bona part de la música andalusa.
Ja als bisos, Raúl Rodríguez va reivindicar el fèrtil fil que als anys setanta va unir les avantguardes creatives de Catalunya i Andalusia. Va citar Smash, Pau Riba, Toti Soler, Feliu Gasull, Lluís Llach, Javier Mas... i va recuperar amb el seu tres “No pido mucho”, el poema de Miquel Martí i Pol traduït per Kiko Veneno que tancava el disc Veneno (CBS, 1977). Com a final de festa, va tornar a sonar la sensacional i polirítmica història de Curro el negro, un dels negres lliures i sevillans que es van instal·lar a l'Havana. Així se'n va anar la música lliure d'anada i tornada. Que torni aviat!
.gif)
