El gener de 1965, John Lennon va passar un temps a casa tocant la guitarra i imitant l'estil de Bob Dylan. D'allò en va sortir una cançó rodona, "You've Got to Hide Your Love Away", que es va incloure al cinquè disc dels Beatles, Help! (Parlophone, 1965). La peça va començar a prendre forma com una paròdia dylaniana i va acabar sent un clàssic en tota regla. Té la mètrica i el compound time propi de moltes balades tradicionals angleses i també de la guitarra dels primers discos de Bob Dylan.
Curiosament, Lennon comença la tornada amb un 'hey!' molt propi del folk americà de l'època, similar per exemple al "Mr. Tambourine Man", que Dylan va escriure aquelles mateixes setmanes. A més de la guitarra de dotze cordes, a la cançó hi sonen la caixa i les percussions menors (pandereta i maraques) de Ringo Starr, la guitarra clàssica de George Harrison, el baix de Paul McCartney i les flautes de John Scott. La cançó té un tractament acústic que immediatament treballarien a fons nous grups com els Byrds de Califòrnia.
De la mateixa època que "You've Got to Hide Your Love Away", tot i que es va publicar en el disc posterior Rubber Soul (Parlophone, 1965), és "Norwegian Wood". També té una estructura típicament folk i presenta la novetat del sitar, que apareix per primer cop al grup de la mà de George Harrison. Durant el rodatge del film Help!, en una esbojarrada escena que transcorre sense gaire solta ni volta en un restaurant indi de Londres, el més jove dels Beatles es va interessar per aquest instrument. Poc després en va comprar un de barat en una botiga londinenca i va començar a sentir parlar de Ravi Shankar, amb qui posteriorment mantindria una estreta relació. Però a "Norwegian Wood", que Lennon va escriure inspirant-se en un afer extramatrimonial, Harrison hi toca la melodia principal amb el sitar encara de manera molt intuïtiva; no havia començat a estudiar-lo amb l'afició que tindria poc després.
Al següent disc dels Beatles, Revolver (Parlophone, 1966), Lennon, cada cop més interessat en la filosofia oriental, accentua l'experimentació i inclou al final de tot una cançó que marca un punt i a part: "Tomorrow Never Knows". Tot i que passa per ser un dels cims d'avantguarda del grup (la veu principal sona distorsionada a través d'un altaveu Leslie, hi ha pistes superposades a l'inrevés, etc.), el fet és que Lennon es va inspirar, a la seva manera, en la música modal índia. Sembla que la lletra remet a un assaig sobre psicodèlia, al seu torn inspirat en el Llibre dels morts tibetà. Lennon va llegir aquest llibre mentre s'introduïa en el consum d'LSD i en les teories de la 'dissolució de l'ego'. Tot això es plasma a la lletra de "Tomorrow Never Knows". Harmònicament, la cançó transcorre sobre un sol acord de do que George Harrison sosté amb la tanpura índia. A aquest baix continu, els Beatles, per la via intuïtiva, hi afegeixen modulacions vocals i dissonàncies diverses. Música índia sui generis i pedra de toc dels anys seixanta.
L'experimentació d'estudi conjunta dels Beatles culmina amb el preciosista Sgt. Pepper's Lonely Heart's Club Band (Parlophone, 1967), i al següent treball, doble i conegut com el Disc blanc (Apple, 1968), cada integrant del grup ja fa sa guerra. Pel que fa a Lennon, hi inclou dues cançons introspectives, acústiques i 'ambientals': "Dear Prudence", escrita a l'Índia i dedicada a la germana de Mia Farrow, que corria per allà meditant, i "Julia", ideada també al país asiàtic i on Lennon toca la guitarra amb la tècnica de finger-picking, que li va ensenyar Donovan, un altre dels joves anglesos que va anar a l'Índia en busca d'espiritualitat.
En els darrers anys dels Beatles encara hi ha algunes cançons de Lennon que respiren aire folk. Al disc Let It Be (Apple, 1970) hi ha una breu referència a "Maggie May", una cançó tradicional coneguda a tot el món anglòfon però originària de Liverpool, sobre una prostituta que roba a un mariner. Aquesta cançó era habitual dels grups de skiffle dels anys cinquanta i la interpretaven també els Quarrymen, el primer grup de Lennon. Amb el títol de "Maggie Mae", els Beatles la van gravar de manera desvallestada mentre miraven de recuperar la bona entesa entre ells i les ganes de tocar en directe. Ha quedat com l'única cançó tradicional gravada pel grup de Liverpool.
També al disc Let It Be hi ha una cançó de molt més pes: "Across the Universe". Obra major del folk psicodèlic, va ser mig somiada i mig escrita per John Lennon entre final de 1967 i principi de 1968. La lletra està plena d'imatges còsmiques i incorpora un mantra meditatiu ("Jai guru deva om"). "Aquesta podria ser la millor lletra que he fet mai", va declarar Lennon el 1970. Musicalment, sobre una base acústica de guitarra, percussió i tambura s'hi van afegir inicialment una introducció amb sitar de George Harrison i molts efectes, i es va arribar fins i tot a alterar mig to la cançó: de re a do sostingut. Després de tocs i retocs, la cançó va quedar aparcada en un calaix. Es va recuperar i remesclar amb sons orgànics per al disc benèfic No One's Gonna Change Our World (Regal Starline, 1969). Posteriorment, per al disc Let It Be, Phil Spector va tornar a remesclar la versió original, alentint la velocitat, i afegint-hi arranjaments orquestrals i cors a dojo. La veu de Lennon, gastada per tantes remescles, sona com si vingués d'un altre planeta.
Aquesta és una de la nombroses versions d'"Across the Universe" que ens han arribat, il·lustrada amb imatges de l'estada dels Beatles a l'Índia:
.gif)
