Carol Duran i Carol Duran Foto: Juliana DossantosSegons l'Enciclopèdia Catalana, el soroll blanc és "un soroll que posseeix un espectre continu i uniforme, l’energia del qual és constant dins una banda de freqüències prou ampla". Un nom poètic per a un fenomen de complicada explicació tècnica que, com la llum blanca, pot relaxar, però també inquietar, l'ésser humà. Carol Duran, violinista emblemàtica del folk català en el si de grups com La Carrau o Betzuca, va aprendre molt a la prestigiosa escola Sibelius d'Hèlsinki, centre de referència pel que fa a l'ensenyament de músiques populars i on diuen que hi ha una llum fugaç i especial. Molta blancor. I precisament Soroll blanc és el nom del nou projecte que integren Carol Duran (violí i veu), Quico Pugès (xel·lo, loop station i veus) i Pepo López (guitarra acústica i veus).
"La idea de Soroll blanc potser sí que va néixer a Hèlsinki envoltada de neu. Hi vaig anar a estudiar violí tradicional i veu i vaig descobrir un món de noves sonoritats que m’ha influït moltíssim en la manera de viure la música –explica Carol Duran–. El soroll blanc calma i inquieta. És el soroll de l’assecador dels cabells, d’un ventilador, de sintonitzar un televisor, de la rentadora... un soroll quotidià en el qual tot es barreja sense complexos, que emmascara els altres sons i que diuen que pot fer adormir els nadons. Gairebé és màgic! Em va agradar la idea de seure al sofà de casa i posar tots els electrodomèstics en funcionament per relaxar-me... o no!"
En el seu cas particular, aquest so tan especial li ha servit per trobar una nova via de creació. "La música, com el soroll blanc, també pot fer-te emmascarar la realitat. Per a mi el procés de creació d’aquests temes ha estat una via d’escapament, una manera de sincerar-me amb mi mateixa i de buscar una sonoritat que feia temps que em rondava pel cap", assegura la violinista.
Pel que fa al repertori, són cançons que Carol Duran ha anat component al llarg dels darrers cinc anys: "Són cançons que barregen l’intimisme i la força del pop amb l’energia del folk. Expliquen històries d’avui mirant de reüll el passat: històries de crua realitat, emocions que es desdibuixen, llegendes que prenen vida en ple segle XXI... Des del punt de vista instrumental, les vaig compondre amb un repte: defensar-les jo sola tocant i cantant alhora, com fan els guitarristes... Per què no amb un violí? En aquest procés em vaig ajudar de recursos percutius i harmònics en el violí i de la loop station per compondre i anar coent a poc a poc el so que tenia al cap".
Serà un repertori que sonarà per primer cop al CAT: "Les he tingut amagades en un calaix durant aquest temps i fins ara no les havia sentit absolutament ningú! Un dia vaig sentir la necessitat de compartir-les i vaig tenir la sort de comptar amb Quico Pugès (Quartet Brossa), que em va ajudar a donar-me l’empenta que necessitava. Ara s’hi ha afegit el Pepo López a la guitarra acústica (Chivochivato, La Cabra Mecánica, Quique González). La formació en si és un repte. Volem recrear la força del pop-rock amb una formació de trio totalment acústica, i aquest repte ens ha portat a jugar amb els sons, a explorar recursos, a investigar... Amb el Quico i el Pepo ens entenem molt bé, és tot un luxe! I dissabte per fi iniciem l’aventura!".
De l'Argentina a Noruega
En blanca sintonia amb aquest nou projecte de la violinista terrassenca, la nit continuarà amb la presentació de Vindu (GR, 2014), disc del guitarrista argentí establert a Barcelona Guillermo Rizzotto, gravat a Noruega amb un trio de músics del país escandinau, concretament de la regió de Numedal, amb els quals ha format una banda que es diu igual que el disc, Vindu ('finestra'), i que combina composicions pròpies amb cançons tradicionals noruegues. Rizzotto ha fet confluir les arrels pròpies amb les d'Åshild Wetterhus (veu i kraviklyre, l'arpa tradicional noruega), Sivert Holmen i Even Tråen (que toquen el hardanger fiddle, un elegantíssim instrument tradicional noruec emparentat amb el violí).
.gif)
