Retorn a la reminiscència rural

El trompetista Frank London, ànima del festival de música jueva de Cracòvia

Tard o d’hora la societat rural capitularà com ho feren fa vint anys les darreres acadèmies de mecanografia. Vull dir, la societat rural en el seu estricte sentit antropològic. La fascinació foramida per la gran ciutat del món global ens imanta en una dotzena de nodes terraqüis. Volem ser arreu, virtualment i també geogràficament parlant, ergo

S’assembla més un pastor autèntic dels Pirineus amb un de Mongòlia, que no amb un veí de Girona ciutat, per posar un cas. Les diferències culturals, per molt que les cerquem a l'altre cap de món, sovint les tenim amagades a la pròpia casa, al rebost que fa mil anys no hem gosat trepitjar, resclosit en el passat. No cal allargar-se més, només hi ha dos tipus de música: la bona i la dolenta; només dues nacions: la urbana i la rural.

I en el fons, som ben conscients de la caducitat del món rural, del plany de la terra. No ens estranyi doncs que la música ètnica revifi a cada cantó. Els trets culturals quedaran engabiats qualque dia als museus Skansen o a les reserves apatxes de les Rocky Mountains. Llibertat dins la captivitat o a l'inversa. Tradicionàrius, acordions diatònics o la veu esmolada d'en Biel Majoral, tots ells a un clic d’Iphone.

Els romàntics alemanys ja ens prevenien del Weltschmerz. L'arcàdia rural pentura no ha existit mai, però si va existir, té els dies comptats. La societat rural té mala ferida, a la música ètnica li pertoca mantenir viu el seu llegat, evitar que l’espurna s’apagui del tot.

Quina és doncs l’alternativa? Recrear el passat. Kazimierz és un call laic de cap a cap d'any, llevat de la primera setmana de juliol, quan el Festival de Cultura Jueva de Cracòvia (del 25 de juny al 5 de juliol), l'omple de capells d'ala negra i kipes . Concerts, recorreguts guiats, tasts, exposicions i projeccions proven de recrear la Centroeuropa semita d'abans de la Segona Guerra Mundial. No és del tot una reconstrucció cent per cent altruista, els lobbys també hi són ben presents. La minsa comunitat jueva local es veu desbordada per jueus arribats de part o banda, especialment d'Israel i els Estats Units. No debades l'anglès, per davant del polonès i de l'hebreu, n'és la llengua vehicular.

I tanmateix dalt de l'escenari la pauta la segueix marcant el jiddisch , aquest alemany bord congrenyat d'eslavismes i adesiara veus hebrees. Una de les llengües més parlades a l'Europa Central abans de l'Holocaust reviu en moltes de les lletres de la música klezmer.

És el cas dels Klezmatics (EUA), que deixaren palplantat el cronista el passat 30 de juny. A mig concert Lorn Sklamber s'entregà amb una versió jiddisch de L'Estaca de Lluís Llach . Ho heu llegit bé. Llach traduït en hebreu-xarnego. La meitat dels oients de la Tempel Sinagoga la corejaren a l'uníson. L'Estaca fou arranjada fa uns trenta anys pel cantautor polonès Jacek Kaczmarski . En un no res esdevingué l'himne de facto de Solidarność. Els Klezmatics l'han revestida fonèticament i convertida quasi en vals.

Els americans barregen folk i klezmer amb resultats desiguals. Servidor s'estima més els temes més genuïns que els experimentals. Avui dia estem envaïts per la fusió. Tanta fusió arriba que embafa. Frank London , l'incansable trompetista i alma mater musical del Festival Jueu de Cracòvia, ho simplifica tot: “No passeu pena, només sabem tocar de dues maneres, lent i aviat. És a dir, no cal amoïnar-se, si no vos fan les balades, tard o d'hora tornarem als temes ràpids. No tenim altre repertori”. Abans o després s'acaba engrescant el personal.

I així és, London i el seu inseparable clarinetista de capçalera Michael Winograd ho aconseguiren una altra vegada, tocaven aleshores amb la formació Ahava Raba . Una vegada més el vellet de primera fila, el rabí melòman, envaït pel nervi de la música klezmer va començar a engronsar-se, la kipa ben subjecte i belluga que belluga. En un no res ballava amb els músics a dalt de l'escenari.

Més fluixets em semblaren els Mar Enfortuna . Em quedo amb una troballa, que m'era del tot desconeguda. L'arxiconegut tema "Misirlou", de Pulp Fiction , no és del tot una tonada de Dick Dale , ans una cançó de reminiscències greco-hebrees. Mar Enfortuna convertí el so Pulp Fiction en una cançó folk.

A l'Etnokrakau (del 5 al 11 de juliol a Cracòvia també), immediatament posterior al Festival de Cultura Jueva, vam gaudir dels Muzykanci . El reconegut grup de música folk polonesa ha conjuntat la tradició vocal polonesa amb un punt de balcanisme . Tot plegat redrecen antigues històries rurals com "Rzeka" [riu] i ens conviden a seguir-ne el fill ballant. Qualsevol música que convida al ball (conscient o inconscientment) es mereix tots els respectes.

Al país de les trompetes engatades
Amagat a l'interior de Sèrbia, més val no donar més senyes, Guca hipertrofia la seva demografia la primera setmana d'agost. La seva població oficial (2.022 habitants) no fa sinó afegir zeros coincidint amb el càsting de música balcànica més esbojarrat, de quants es convoquen per aquesta contrada.

Ambient al Festival de Trompeta de Guca Foto: Marta Lara

De fet, el Festival de la Trompeta de Guka , vist de lluny, no deixa de ser una festa major molt semblant a les nostres: paradetes, avis amb la camisa mig embotonada, cotxets de nins, gofres i estiuejants. En lloc de frankfurt devoren pljeskawica , en lloc de Manel i Muchachito escolten so de llauna, però llauna de veritat. I en lloc de roncoles sadollen la gola amb rakija (un potent destil·lat de pruna), molta rakija.

Al matí les colles de trompeters cerquen una ombra, al poble o als pujols dels voltants, per assetjar els seus dos o tres temes a concurs. Per regla general es componen de tres trompetes, tres bombardins o similars (ja em perdonareu la inexactitud dels termes), una tuba i un tamborer amb plateret. Tot i que no ho paregui hi ha una part de la festa perfectament organitzada i programada, però no és aquesta la impressió que transmet Guca.

A partir de les 8 del vespre el caos balcànic comença a desgavellar els bars i els xiringuitos. Hores abans hem sentit els primers tocs de repleg, alhora que davant el centre cultural els grups participants toquen davant el jurat en el certamen oficial. Tot en el més estricte protocol, com si es tractés d'Eurovisió. El jove Sasa Krstic ha estat enguany el guardonat amb el primer premi de la 55a Edició del Festival de Guca. La Nenad Mladenovic's Brass Band s’imposà en la categoria de millor orquestra.

Veïnat de Guca Foto: Marta Lara

Als que ens agrada el trompeteig i el desvarieig d'aquestes tonades meridioeslaves ens resulta senzill deixar-nos portar per la contagiosa eufòria del beat balcànic. Aquesta música engata tant o més que la rakija. Ara bé, més enllà de la bogeria pertinent, alguns dels cants tradicionals (a capella sovint) de la península compresa entre Dalmàcia i Macedònia sedueix per la seva intensitat i per aquest so de terra, sentiment i clímax final. Preferentment quintets vocals, a tres veus: una d'elles solista, i dos duets que en dibuixen les harmonies. A la tornada, com si cantessin un romanç, s'apleguen totes cinc i llencen un clam al cel, revifat d'una harmonia suspesa, retardant el repòs conclusiu.