Elisenda Soriguera (directora de publicacions)
Joana Serrat, Dear Great Canyon (El Segell del Primavera, 2014)

Tinc especial devoció pels germans Serrat. Tinc una gran curiositat per descobrir quin és el caldo de cultiu que ha fet que hi hagi tres germans en batalles musicals tan boniques. I dins aquesta tríada, la meva especial devoció és per Joana Serrat. I tot i que el darrer Cross the Verge (El Segell del Primavera, 2016) és un discàs, la gran descoberta va ser arran del Dear Great Canyon. I la porta d'entrada va ser la bonica "Green Grass". M'agrada la seva música, però també m'agrada la seva manera de fer les coses, d'entendre la professió i de mimar la seva feina. I que així segueixi...



Sandra Tello (coordinadora d'Enderrock)
Caravan Palace, <º_º> (Café de la Danse, 2015)

Zoé Colotis és la veu de la banda francesa Caravan Palace. La formació parisenca és una de les bandes més populars del que s'anomena electroswing –tal com indica el nom, una barreja de swing i beat electrònic, del tot ballable–. Tenen tres discos al mercat, però he escollit l'últim, el més actual. La vaig descobrir fa uns anys gràcies al programa radiofònic La Competència, de Rac1. Durant el programa posaven una melodia que m'agradava molt, i buscant buscant vaig trobar que es tractava de "Jolie Coquine". A partir d'aquí, no els he perdut la pista. Vaig poder veure la banda en directe al festival Cruïlla 2015, però no vaig tenir tanta sort l'any passat, que vaig escapar-me fins a Perpinyà –ja que hi tocaven gràcies al Black Music Festival– però van ajornar el concert per afonia de Colotis. A l'espera de novetats musicals, <º_º> –anomenat també Robot– és tota una sobredosi d'energia.



Helena M. Alegret (directora de redacció)
Bikimel, Can·Sons D.O. (Temps Record, 2013)

No és l’alegria adolescent amb què cantava el trist True Blue (Sire Records, 1986) de Madonna, el meu primer casset. Tampoc no és cap disc on cantava la Montse Llaràs dels Bars, la del primer concert al qual vaig assistir per compte propi a la sala Zeleste (la d’abans de Razzmatazz). Ni discos de pel·lícules i vinils dels musicals de Barbra Streisand que em captivaven a casa els pares. O la Janis Joplin cantada per la Miriam Swanson en grups d’adolescents del meu germà petit. Tampoc m’aturaré en cap de les desenes i desenes de discos que he ressenyat a la revista en la dotzena d’anys que porto a Enderrock. El disc que avui us recomeno escoltar, fora del mapa originari o professional un cop més, és Farrera Can·Sons D.O. (Temps Record, 2013), de Bikimel. D'acord, sí, potser també perquè es barregen vivències, com la de dedicar-li temps i il·lusió dins del IX Taller de Documental Creatiu al Centre de Cultura de les Dones Francesca Bonnemaison on vam corealitzar entre amigues el curt documental Bikimel D.O. La construcció d’una veu (2013). I construir veus de dones edificants és el que desitjo en aquest 8 de març del 2017. Feliç dia a totes! 



Andrea Romanos (coordinadora de projectes digitals)
Chromatics, Kill for Love (Italians Do It Better, 2012)

Si hagués pogut triar un període musical per viure de prop hauria escollit el Manchester de final dels anys 70 i principi dels 80, en algun moment entre l'ocàs del post-punk i l'eclosió del britpop, quan la nostàlgia i la malenconia millor nodrien les melodies. Però convertir l'obscuritat en una eina hipnòtica és quelcom que també saben fer grups de més enllà del Canal de la Mànega. A mi l'excel·lent banda sonora de la pel·lícula Drive em va conduir, l'any 2012, a un dels que ho fan de manera més convincent: Chromatics, banda de Portland (Oregon) liderada per Ruth Radelet. Per situar-ne la sonoritat, Chromatics es mouen entre la densitat sonora de Beach House i la pulsió atmosfèrica de The xx –dues formacions també amb dones a la primera línia de foc–, tot i que la seva música, intensa, sintètica i minimalista, s'aguanta per si mateixa. I una menció especial en un dia com avui: més recentment van donar unes quantes voltes al clàssic "Girls Just Wanna Have Fun".



Rosa E. Massaguer (subscripcions, publicitat i producció)
Patti Smith, Horses (Arista Records, 1975)

Quina artista pot escopir al terra de l'escenari del Palau de la Música mentre actua? Com si fos Messi al mig del Camp Nou… Només ella, Patti Smith, la dona que m’ha sorprès amb la seva actitud i m'ha sorprès amb la seva música i la seva escriptura. Admiro el privilegi que va tenir de compartir el pa amb aquells que van portar la seva generació a una revolució cultural, els desapareguts beats. Escullo aquesta guerrera com a símbol del pacifisme i de totes les dones que han caminat de la mà de l’esperit de Virginia Woolf, i que amb cançons com "People Have the Power" mostren que el compromís polític no és només d’ells, sinó també d’elles. Amb el seu primer disc, Horses (Arista Records, 1975), ja va deixar el llistó a l'alçada de les llegendes, va fer un salt endavant dins la història del rock, situant-se com a pionera entre el rock i el punk.



Anna Gris (directora financera)
Paula Valls, Black and White (RGB Suports, 2016)

Avui em quedo amb una veu peculiar. Als 14 anys ja versionava Janis Joplin, l'han arribat a comparar amb Norah Jones o Amy Winehouse i compon les seves cançons sense haver arribat encara a la majoria d'edat. Parlo de Paula Valls i el seu disc Black and White. Recordo que la vaig descobrir un matí al web d'Enderrock, i va ser des d'aquell mateix moment que la sensibilitat de la seva veu em va captivar.



Anna Padullés (administració)
Le Croupier amb Aina Sánchez, Esperança Dinamita (Música Global, 2014)

Jo voldria ser cupletista. Però de les del Paral·lel de la sicalipsi, de principi del segle XX. Ser com la Raquel Meller, que es va poder permetre el luxe de donar carbasses a l'oferta de Chaplin per protagonitzar City Lights. Faig un segle tard, què hi farem. Per això trio Esperança Dinamita de Le Croupier amb l'Aina Sánchez i la Mont Plans, disc de l'espectacle sobre la increïble vida d'aquesta artista, perquè em transporta a aquella època estranyament enyorada. El personatge de Dinamita és una representació de les cupletistes que van tocar el cim, però avui penso en la immensa majoria que ho van intentar i que de camí a l'abisme només van trobar bordells amb pell de teatre de varietats, cocaïna per aguantar les nits eternes i dependència de l'home que suposadament les havia de dur a la fama. Pensant-ho bé, com diuen en castellà, virgencita, virgencita, que me quede como estoy.



Marta Dalmau (redactora)
Lana del Rey, Born to Die (2012)

Sempre pensaré que mai saps massa de res. I sense saber identificar ben bé per què, però sí sabent què m'agrada i què detesto, sé que Lana del Rey m'agrada. Però m'agrada els dies de pluja i les nits de silenci. I si no ha de ploure, que el sol entri per la finestra amb tanta empenta que no em deixi obrir els ulls. Posada amb els cascos amb entrada directa al timpà, sense entrebancs. Estirar-me de panxa enlaire, mirant el sostre de l'habitació. Un estil indie-pop que moltes vegades podríem definir com a sadcore i que podria escoltar en bucle sense cansar-me'n. Hauria pogut dir mil grups d'aquests que t'encanten només perquè els teus pares els posen una vegada i una altra quan ets petit i per molt mala memòria que tinguis aquells noms sempre t'acompanyaran. A mi m'acompanyen Tina Turner, Mike Oldfield, Dire Straits o Cindy Lauper. De moment Lana del Rey acompanya les meves estones de calma i desconnexió i demano perdó als meus futurs fills, si n'acabo tenint, perquè serà un dels noms que els acompanyarà a ells.