Les arrels profundes d'U2

Feia ja trenta anys i tres dies que U2 van oferir un concert històric al madrileny camp del Bernabéu per presentar les cançons de The Joshua Tree (Island, 1987), tot i que part del públic català va preferir pujar fins a Montpeller, on tocarien dos dies després. Ha plogut molt des d'aleshores i tot ha canviat radicalment en el món dels concerts d’estadi. Fa pocs dies alguns mitjans recordaven els milers de persones que es van colar en aquell concert. Res a veure amb el que es podia viure a les portes de l’Estadi Olímpic Lluís Companys amb controls exhaustius, entrades nominals per evitar la revenda i tot perfectament ordenat i controlat.

U2 tampoc són els mateixos que vam veure aquella nit a Madrid, tot i que a Bono encara se li escapi el somriure irònic de trapella amb la seva joguina preferida. Com va passar a la gira 365º Tour del 2009 i a l’Innocence + Experience Tour del 2015, els irlandesos han sabut trencar amb l’ortodòxia dels escenaris dinosàurics per jugar amb plataformes –formada per l’obra de l’arbre de Joshua del Death Valley– que s’endinsen entre el públic. Justament allà, envoltats dels seus seguidors, va ser on van començar la primera part del concert després de deu minuts de retard. Allà hi havia la banda de Bono sense atrezzos espectaculars, ni pantalles ni jocs luminotècnics. U2 en estat pur i sense adulterar obrint el repertori amb artilleria pesada: "Sunday Bloody Sunday", "New Year’s Day", "Bad" mesclada amb el "Heroes" de David Bowie i "Pride (In the Name of Love)". Material de primera generalment reservat per la tanda de bisos i sense cap més xou que l’espectacle de la gent cantant fins a l’afonia.
 

Però la nit no va arrencar amb tota la seva potència fins que el punteig de guitarra de The Edge a "When the Streets Have no Name" va obrir la caixa dels trons i la raó de ser en aquesta calorosa nit de juliol (eps, tot i això Bono no es va treure l’americana ni un segon) a l’Olímpic de Barcelona: The Joshua Tree tocat de principi a final. Amb una magnífica cara A plena a vessar de hits de la banda ("I Still Haven’t Found What I’m Looking For", "With or Without You" o "Bullet the Blue Sky"), en els primers 40 minuts de la nit U2 s’havien berenat el repertori pel qual qualsevol fan tindria somnis humits per sentir-lo en tots els concerts dels irlandesos. 55.000 espectadors en èxtasi que directament flotaven davant un escenari dissenyat per Willie Williams on destacava una immensa pantalla que fregava la perfecció en definició.

Les cares B de les grans obres solen ser mes introspectives, amb temes com "One Tree Hill", que van demostrar millorar amb els anys rescatant-lo de l’injust oblit, o aquell "In God’s Country" en què la banda demostrava la seva ambició per obrir les portes del mercat nord-americà. O l’ombrívola i intensa "Exit", que va descobrir els U2 més viscerals amb un Bono exhibicionista davant la càmera de vídeo. Amb el crit de "El pueblo vencerá" introduït al final de "Mothers of the Disappeared", Bono va voler donar les gràcies per haver fet renéixer aquest arbre mític.

La ració de bisos va servir de calaix de sastre on cabia un "Miss Sarajevo" amb imatges de Síria i els camps de refugiats, i èxits més recents com "Beautiful Day", "Elevation", "Vertigo" per anar a parar a "Ultraviolet (Light my Way)" i la immortal "One" cantada amb l'èpica imprescindible. I per acabar, una sorpresa: el tema inèdit "The Little Things That Give You Away", que tal com va anunciar el cantant formarà part de Songs of Experience, el nou disc d’U2 previst per al proper Nadal.