Amb Guillem d'Efak va ser la primera veu de Mallorca que es va incorporar a la Nova Cançó. Joan Ramon Bonet va ser l'onzè d'Els Setze Jutges i qui va introduir la seva germana Maria del Mar a la Cançó. Tot i que la seva obra es compon de dotze cançons, és considerat un referent a l'illa, i per això li ha estat concedit el Premi Enderrock d'Honor de la Música Balear. 

Com vas entrar en contacte amb la Nova Cançó i el col·lectiu d’Els Setze Jutges?
A Palma s’hi va retirar en Josep Costa, un dels tertulians d’Els Quatre Gats a l’època daurada de la cultura catalana. El seu fill, Josep Maria Costa, que tenia familiars a Barcelona, em va explicar que a Catalunya hi havia gent que també adaptava Brassens al català. Vaig gravar una cinta i en Josep Maria em va indicar que la portés al musicòleg Enric Gispert. Jo navegava i recordo que un dia a Barcelona li vaig portar a una botiga que tenia la seva família a prop de Santa Maria del Mar. 

I et van arribar a contestar…?
Sí, jo havia canviat de vaixell i en arribar al Brasil va arribar la correspondència. Em deien que es deien Els Setze Jutges i em volien conèixer. Aquesta carta l’he perduda... Al tornar a Barcelona els vaig anar a veure. En Gispert em va presentar Miquel Porter, Lluís Serrahima, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. Vaig cantar les dues o tres cançons que tenia i em va dir “a gravar!”.

En aquella època éreu conscients que estàveu ‘fent país’?
No! Els que ho sabien eren tres persones amb edat i cultura diferent de la nostra com en Porter, en Serrahima i l’Espinàs. Nosaltres teníem 20 anys i el que ens agradava és que les nenes ens vinguessin a escoltar. El que digui que en aquell moment se sentia important políticament és idiota. Recordo una vegada que vam anar a carregar taronges a València. Vaig quedar amb Raimon i vaig conèixer Joan Fuster. Però si amb Raimon anàvem a prendre una copa i al cinema, sempre buscàvem una pel·lícula de ties bones. 
 
Com veus la Nova Cançó 50 anys després, va ser important i va servir?
Als pobles va servir de molt. Jo no vaig actuar mai a cap Universitat, cantava a La Cova del Drac, on venia un tipus de gent que es podia pagar uns whiskys, i als pobles. Als recitals hi venia la gent del carrer. Era important perquè aquell públic no estava acostumat a sentir cantar en la nostra llengua, ni cançons modernes que expliquessin coses. La Cançó em va fer adonar del problema real de la llengua. A Palma era una altra història. 

Avui quina relació tens amb les teves cançons? Te les escoltes algun cop?
No, no les escolto mai. Considero que no estan ben gravades. El format físic no m’interessa en absolut. En canvi sí que m’interessen les cançons tal com les penso. És una cosa que vaig fer i que la porto amb mi. És el mateix que em passa amb els anys en què vaig navegar. Hi ha vaixells que no recordo i altres dels quals tinc molt clars els dies de navegació. És com una vivència interior que em fa pensar que val la pena haver viscut aquesta vida per haver escrit algunes cançons, haver tirat algunes fotografies o haver navegat amb el vaixell tal dia en un lloc determinat. Tot ho he fet d’una manera normal, tant les cançons com les vivències a bord. Hi ha dies dels quals recordo el color del mar i els ports per on navegava…

Has rebut el Premi Enderrock d’Honor dels Premis de la Música Balear i ara es reedita de nou la teva música.
És una edició que em fa il·lusió perquè he recuperat una portada inèdita. Havia de ser la caràtula del tercer disc, que al final va sortir amb una altra fotografia. La que hi posem ara és la que realment m’agradava, però en aquell moment vaig ser fora i quan vaig tornar me l’havien canviada. Em van dir que els n’agradava més una altra. Per sort, Joan Manresa la tenia guardada i l’hem pogut publicar.