Carles Sanjosé s'escapa sempre de la previsió. Des de La Bisbal d'Empordà ha afrontat sempre la seva carrera musical com un divertimento, fet amb rigor i professionalitat, això sí. No s'ha casat ni amb les modes ni amb els mitjans i ha sabut sempre servar el timó de la seva nau. Avui presenta Dos somnis (Bankrobber), un petit disc que en només sis cançons condensa el seu moment vital. L'àlbum, que es pot comprar al web de la discogràfica, apareix quatre anys després de Càntut (Bankrobber, 2016) fet amb Carles Belda i sis anys després de Festival (Bankrobber, 2014), l'últim disc amb cançons pròpies.

Sis anys sense cançons noves és molt de temps…
Tot són cicles i no saps mai com venen. El fet de tenir fills fa que et canviï la vida i la manera d’afrontar les coses. Tenir fills és una experiència molt potent, que et canvia molt. Potser també hi havia hagut un cansament i això ha fet que hagi estat un temps sense compondre, que hagi fet el Càntut i que m’hagi centrat en altres coses. La meva voluntat és iniciar una nova etapa, una nova manera d’entendre les cançons. Estic en una altra situació vital, més de pare, d’adult. Tinc una intenció diferent, sense l’emoció del principi quan inicies una carrera i la gent et comença a conèixer. Aquest disc és fruit d’aquesta nova situació.

A dos somnis plana la paternitat per totes les cançons. Es pot dir que és un disc temàtic?
Segurament tots els meus discos són una mica temàtics perquè sempre expliquen el meu moment vital. El que passa és que en aquest cas, com que he reduït el nombre de cançons a les que realment explicaven aquest moment, segurament és el disc més temàtic que he fet. Però la temàtica no és només l’aparent, la que es diu, sinó també la que hi ha implícita. Els que vivim a Catalunya en aquests moments, el millor que podem fer és estar amb la gent propera perquè el que és la política en general, el que és el món occidental, està fora de lloc, desestabilitzat. No hi ha possibilitat de fer res. Tot això no es diu al disc però també hi és. Hi és perquè parlo de la família, del meu entorn proper, d’un poblet de la plana, de l’esperança dels fills… Hi ha un tema evident que és la família: la parella i els fills però el disc descriu el meu moment vital i això ho engloba tot.

Als crèdits del disc no hi ha productor. L’has produït tu?
Sí, l’he produït jo però ha sigut una producció associada i per això no ho he posat. Jo no m’hi dedico. Per mi és molt important ser productor i jo no en soc. En realitat hi han intervingut tots els músics, el Pep Mula i el Miquel Sospedra a les bases, després el Xarim Aresté i l’Eduard Font; el Jordi Mora que n’ha estat el mesclador també hi ha dit la seva… Ho hem fet entre tots encara que sempre jo he tingut l’última paraula. Sí, a la pràctica he fet de productor, però no ho soc, em falta ofici. Tinc la sort d’haver treballat amb el Ricky Faulkner, amb el Quimi Portet, amb el Jaume Pla… i això fa que n’hagi après, és clar. Però és important no perdre de vista ni virtuts ni defectes i seria un insult que jo m’anomenés productor.

Treure un disc en ple confinament és bona idea?
Des d’un punt de vista espiritual, sí. Des del punt de vista econòmic, segurament no. Però és que, econòmicament, el confinament és desastrós en tots els àmbits. No m’ho miro des d’aquesta perspectiva perquè jo treballo d’arquitecte i no visc de la música. De tota manera, vull que la cosa vagi bé i em preocupo pels meus músics que sí que en viuen i per la discogràfica, Bankrobber. Miren com sortir-se’n i estan buscant noves fórmules. De moment, el disc serà de pagament online i no estarà disponible a les xarxes. Però crec que és un disc molt adequat al moment que vivim. El senzill, “La revolució”,  gairebé descriu la situació actual. Sense saber-ho, perquè ho vaig escriure fa temps. Crec que pot acompanyar molt i la gent m’ho demanava. És un moment bonic per fer-ho.