Explica Caïm Riba com, llegint al balcó, recordava el compàs de les onades a tocar dels peus. L'estiu anterior, un petit poble de Formentera havia estat, sense saber-ho, l'indret que inspiraria “A mitja ombra”, el segon senzill del nou disc que el músic està a punt de descobrir: Llunes de Plutó (RGB Suports, 2021). Amb una musicalitat nostàlgica, l'exmembre de Pastora canta amb gestos tendres al somriure i als ulls de la seva filla Maia, que recorda asseguda sobre l'embarcador del petit poble d'Es Caló.


La cançó, diu Riba, construeix una imatge, i ell i la Maia en són els protagonistes. Així veiem i sentim com el cantautor integra el mar que banya casa seva, amb l'espai que omple Llunes de Plutó. Alhora, admet, com a referències d'aquest imaginari cantat, obres com Mirall trencat (Club Editor, 1974), de Mercè Rodoreda, El meu amor Sputnik (Kōdansha, 1999), d'Haruki Murakami i Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019), d'Irene Solà, que l'inspiren i en són part.

El videoclip, realitzat per Marc Grifó, acompanya amb serenor una cançó que destaca l'excepcionalitat de les petites coses de la vida quotidiana. Ocells, llibres, un horitzó infinit i, finalment, l'amor, obren pas a la llibertat i a un sentiment d'ataràxia. Sostenint l'imaginari quan les últimes notes de Riba ja s'apaguen, l'audiovisual recull l'esquitx de les ones a l'objectiu de la càmera i als pantalons del músic, mentre, de fons, s'escolta una darrera riallada impetuosa.