Després de la publicació d'Almablava (World Village, 2012) no havíem tornat a tenir notícies discogràfiques de Franca Masu. Un perllongat silenci que es trenca amb Cordemar (WMusic, 2021), un recull de deu cançons, cinc de les quals són d'autoria pròpia. El disc apareix demà 8 d'abril, juntament amb el vídeo promocional que estrenem.

'Cordemar' apareix nou anys després que 'Almablava'. Per què has trigat tant de temps? 
Diferents motius m’han portat a bistentar tant de temps: per una part són estat anys on m’he dedicat a diversos espectacles, estudiant nous repertoris entre les músiques del món que jo estim més profundament, però també perquè gravar i publicar un nou disc per mi significa tenir calqui cosa de dir a la gent i no solament a mi mateixa. Significa trobar aquell punt d’equilibri interior que me faci sentir en pau i en harmonia entre lo que viv i lo que desig esprimir amb la música. Sé que he fet una triada artística una mica difícil, però és estada la triada més autèntica i això me fa orgullosa.


Una de les coses que caracteritza la teva música és el compromís estètic. No val tot. Com ha de ser un bon repertori per Franca Masu?
La primera cosa que val per mi són les paraules, les lletres, que siguin mies, d'altres autors, o fins i tot de poetes. L’important és que travessin lo cos meu com si fossin ferides. La dolor, entesa com “saudade”, com una nostàlgia, com un desig de què no coneixes, és una component essencial per fer-me enamorar d'un text i decidir de cantar-lo. Endemés, han d'ésser paraules que tenguin interiorment un so, una musicalitat especial. Quan me pos a cantar, la mia gola ha de trobar-se en “zona de confort”, sense esforços. En definitiva, un bon repertori, per mi, és quan les melodies i les paraules són foses perfectament i me parlen de vida autèntica, de sentiments que jo mateixa hauria pogut provar. Aleshores sí, que entro en una màgia.
 
Has versionat  "Mediterráneo" en italià, recuperant una versió que ja havia cantat Gino Paoli. Què significa per tu aquesta cançó?
Jo teniva 12 anys quan he descobert aqueixa cançó a la ràdio. Estimava ja Gino Paoli artista, mentre no coneixeva Joan Manuel Serrat. Per un temps llarg he oblidat aquella cançó. Quan finalment al festival de Porta Ferrada del 2009 he pogut conèixer personalment Joan Manuel, se m’ha obert de nou aquella petita finestra. "Mediterráneo" és sorprendent, no sols per la perfecta harmonia entre música i lletra, sinó perquè és sempre actual, és com una foto que cadascú que sigui nat al mar porta a dins seu. Qui naix al mar porta una rara i malincònica joia al cor, que és difícil traduir, com los profums de les plantes aromàtiques. Qui naix al mar coneix la més dura nostàlgia, la sensació de se perdre, l’avis de l’ànima i lo desig infinit de llibertat. I malauradament, també la por i la desesperació que viu massa gent no tant a lluny de nosaltres, i que mos miren somiant la salvació.