Avui fa 25 anys que Adrià Puntí va presentar el seu primer disc en solitari, Pepalallarga i… (Picap, 1997). La dissolució de la seva antiga banda havia deixat una mica desemparats els seus seguidors que van celebrar la notícia del primer disc d’Adrià Puntí.

Puntí va encertar de ple amb un disc que, d’una banda, marcava distància amb Umpah-Pah amb cançons més denses i obscures, però que en mantenia l’essència: una manera original d’escriure les lletres i una interpretació personalíssima.


Per al disc, Puntí va comptar amb la complicitat de Quimi Portet, que a banda de la producció també va tocar les guitarres i el baix. A més, també hi va ser Juan Carlos Fidel, company de Portet a El Último de la Fila, que va posar-hi bateries, veus i alguna guitarra.

El resultat és un dels millors discos de l’any, recordat per peces com “Ull per ull”, “Muriel”, “Mmm, quin fàstic, veecs, que bo!” i “Miau”, entre d’altres. Tot i això us recomanem una nova escolta parant atenció, per exemple, a “Solitud”, "Jeu” o “Atzucac”.