L’artista badalonina Naia González llança avui el seu primer disc, K-Lent (Satélite K, 2026), després d’haver guanyat els premis Èxit i Cases de la Música del Sona9 2024. Una setmana abans de presentar aquest primer disc, l'artista ja en va presentar un tastet a Los Angeles (EEUU), en un concert que hi va fer la banda veneçolana Rawayana, davant de 17.000 persones. A K-Lent, la badalonina explora la nostàlgia i la bogeria estiuenca, en un ventall estilístic que va de les músiques urbanes i l’electrònica al jazz i l’r’n’b dels seus inicis. Una oda a les transformacions de la vida, a la importància de viure el present i saber estimar.
Com vas començar en el món de la música?
Vaig començar estudiant piano amb 6 anys, i als 10 vaig ser alumna de l’Escola de Música de Badalona. Cap als 14, ja vaig tenir la inquietud de fer la meva música. No sabia encara com funcionava la indústria, però vaig publicar uns quants vídeos de les meves cançons a Youtube. Sempre he seguit un procés molt orgànic. Soc una tia que no para de fer coses, i de manera natural una em porta a la següent. Em vaig presentar a un concurs de música de Badalona i vaig actuar a les festes de la meva ciutat. Tot ha estat un efecte dòmino, no sento que hi hagi hagut cap gran salt en la meva carrera.
La Naia de 14 anys s’hauria imaginat on ets avui?
Crec que sí. Tenia molts dubtes, però sempre he sentit que la música havia de ser el meu destí. Fa gràcia, perquè quan era més petitona patia pànic escènic.
I com el vas superar?
Fent concerts. A l’escola de música fèiem audicions cada trimestre i ho havia d’afrontar. Sempre m’ha agradat sortir de la zona de confort i si hi ha una cosa que no sé fer o em genera desconfort, penso que s’ha de fer igualment. M’obligo a sortir de la meva zona de confort fins que soc capaç de crear-la en un altre lloc.
Vas ser finalista del Sona9 2024, quan només tenies 19 anys. Com ha canviat la teva vida des de llavors?
Estic en un moment de la meva vida, sobretot per l’edat que tinc, en què em passen moltes coses de manera molt intensa i ràpida. Sento que m’he transformat molt, perquè soc una persona que evoluciona amb molta facilitat. Amb el primer disc he après l’art de la paciència, i a tocar de peus a terra. De vegades vull moltes coses, però també mola gaudir del que em passa ara, perquè ja no tornarà. No tornaré a tenir 20 o 21 anys, fent el meu primer disc, i vull gaudir del moment.
Com has plasmat aquestes sensacions al disc?
Amb Carlos Caro, que ha creat i produït el disc amb mi, hem experimentat molt. Cada tema és diferent, tot i que tots tenen en comú els canvis vitals. He intentar assumir que ara soc d’una manera, però deixaré de ser-ho perquè em conec, i m’ha agradat jugar-hi. A més, hi ha un sentiment de col·lectivitat, que musicalment hem materialitzat amb els cors que han fet les nostres col·legues.
La teva identitat s’aprecia en la gran varietat de gèneres?
Ara estic fent estudis superiors de música de jazz i música moderna al Conservatori del Liceu, i alhora estic molt connectada amb la música urbana i també tinc molt d’amor per altres músiques. Hem gravat el disc sense limitar-nos, només pensàvem en la música que ens molava. Hi ha coses que s’han perdut pel camí, i altres que ens han quedat per les ganes que teníem d’experimentar.
Com a artista, creus que passar del jazz i el soul a la música urbana i electrònica és una manera de trencar amb l’elitisme? Què diu de les persones, el tipus de música que fan?
Percebo la música igual com les persones, de manera que no sento que una música sigui millor que una altra. Cada estil ressona millor en uns moments que en uns altres i en uns contextos més que en altres, però jo tinc una gran facilitat per connectar amb moltes músiques diferents i ho visc com un procés natural.
De quina manera has traslladat aquesta connexió a 'K-lent'?
Voldria provocar que la gent ho sentís així mateix també quan escolti el disc. Quan una cançó està ben feta, tant se val quin sigui el seu estil, amb quins instruments s’hagi gravat o qui la interpreti, el que s’ha de valorar per damunt de tot és la qualitat de l’art.
Quines han estat les teves principals referències?
La més clara és present a “MacMecMic”. Un dia amb els amics estàvem fent una batalla de rap improvisada i una col·lega va dir la frase del titella Mic del canal SX3. Em va molar molt, i vam fer un tema des de la despreocupació, offbeat, que fos desafiant i jugués amb la persona que l’escolta. Una altra referència és “Baila morena”, que apareix a “Con los nenes y con las nenas”, per citar la música del club. La veritat és que m’agrada citar els artistes que m’inspiren.
De quina manera has plantejat el disc?
No és un disc conceptual com a tal, però hi ha un ordre perquè les cançons estan connectades entre si. Per exemple, “Con los nenes y con las nenas” va començar sent el mateix tema que “Sembla un tic”, i per això es repeteix el cor.
Al principi, tenies clar que volies ser una artista independent. Què ha canviat ara, que has fitxat amb Satélite K?
Ser independent és una manera molt vàlida de ser artista, però em fa por sentir-me limitada i no reacciono bé als límits ni a les normes. Al contrari, necessito tenir la llibertat de triar el que vull dir, el que vull fer i com vull sonar, de manera que amb el segell Satélite K he trobat un equip amb el qual em sento molt lliure. A més, també he sigut conscient que treballant tota sola em falten eines, no tinc coneixements de publicitat ni de màrqueting... Per tant, penso que és molt savi assumir el que sé fer i el que no.







.jpg)






