Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ha estat, i continua sent, un dels grups més importants de l’escena folk dels Països Catalans. Les seves cançons contenen tots els ingredients per arribar al gran públic: lletres que condensen la saviesa popular, arranjaments de qualitat, execució impecable tant en directe com en disc, ironia i bon humor a les presentacions, i un component reivindicatiu expressat sobretot en la defensa de les Terres de l’Ebre i la protesta en contra del transvasament.

La banda liderada per Artur Gaya i Jordi Fusté ja fa més de 25 anys que canta, actua i sedueix un nombre creixent de seguidors. Un quart de segle de feina que se sintetitza amb els diferents discos que han anat publicant, des de l’inicial Es cantava i es canta (Tram, 1994) fins al recent Ilercavònia (DiscMedi, 2023).


Per celebrar l’aniversari, Discmedi acaba de publicar una caixa amb 17 discos: tots els treballs publicats pel grup i alguns inèdits. El primer és Lo concert del 10 anys. 2003, un directe al Palau de la Música Catalana. “El vam gravar amb la idea d’editar-lo algun dia i no havíem tingut l’ocasió”, diu Gaya. És segon es diu Al calaix:“La base és el disc de quatre cançons que vam treure amb el llibre del 2006, però hi hem afegit cançons que tenim disperses en altres discos, com per exemple “Per Sant Joan” de Joan Manuel Serrat fins a l’himne de Tortosa, Capital de la Cultura Catalana”. També hi trobem No sé si vull ser gran (DiscMedi, 1986), un disc signat per Lontainers, una banda adreçada al públic infantil amb les primeres cançons del duet Gaya-Fusté. “És una proposta de l’editor, Àlex Eslava, i nosaltres li vam acceptar”.


La caixa, que està limitada a 150 unitats, també inclou el disc La taverna di Enrico, que fins ara només s’havia distribuït als concerts de la banda.