Els dos membres de la banda lleidatana Plowshare Jordi Castells (guitarra i veu) i Guillem Tugues (baix i veu) van iniciar ara fa catorze anys un projecte paral·lel: Milford Sons & Gunther Cucs. L'any següent es van estrenar amb el debut Cadàvers en avançat estat de putrefacció (Picap, 2011), ple d'humor, que significava la seva primera incursió metàl·lica en català. Ara fa dos anys, van decidir convertir el projecte en una banda amb les incorporacions del guitarrista Marc Pérez i el bateria Txus Nogales, amb els quals han presentat el segon llarga durada, Cremem los putos bancs (autoeditat, 2024). En parlem amb el guitarrista i cantant Jordi Castells.


  En aquella època, en Guillem Tugues (baixista) i jo teníem una altra banda (Plowshare), i Mocs & Cucs va néixer com un divertiment per a publicar temes en català. A l'inici, vam tirar cap a un so de mètal clàssic, però des de fa dos anys, podem explorar més coses i estils perquè tenim una banda que toca en directe. Fins llavors, totes les cançons que havíem fet no les havíem tocat mai en directe; eren pensades per ser gravades a l'estudi. Ara, hem evolucionat i fem temes més pensats per a l'execució en directe i amb elements una mica més durs, perquè és el que ens demana el cos. 

Fa la sensació que cada cop us encaselleu menys en subgèneres del mètal. Ho veieu així?
Sovint, als metal·lers els fa ràbia quan els costa definir-te en un subgènere. Hi ha massa purista que et diu si no fas death mètal amb determinats elements, ja no ets autèntic... Però nosaltres volem fer música molt variada dins del mètal: si ens ve de gust fer una balada, una cançó amb algun element més pop o posar-hi elements del mètal alternatiu, ho fem. Molts cops vaig a concerts de grups de mètal que fan una hora de més del mateix i això em cansa una mica, realment. 

En el disc hi ha una balada: "Astre guia". D'on sorgeix?
Està dedicada a la meva mare, que va morir fa un any. Vaig convèncer la banda per posar-la, perquè és la cançó que menys encaixa en el disc. Per estil i per temàtica, no havia de ser-hi, però la vaig voler incloure perquè volia retre-li homenatge. És una cançó que no crec que fem mai en directe i que quedarà a l'estudi.
En aquest nou disc hi ha veus rascades i guturals. Les feu entre Guillem Tugues (baixista) i tu?
En directe sempre portem les dues veus principals, tot i que ell agafa el rol de cantant principal perquè es posa al mig i té un registre vocal més ric per a cantar veus agudes. En el disc, la idea inicial era que ell cantés un 70% de les veus i jo un 30%, però al final he acabat gravant algunes parts més perquè en algun cas no acabàvem de trobar l'encaix amb la veu del Guillem. Tot i això, el tema de les veus no ens preocupa: mai componem les cançons pensant en qui l'ha de cantar, sinó que anem provant aviam qui ho pot fer millor. Per això, en aquest disc també hi ha moltes segones veus del Marc Pérez, el guitarra solista. 

Un dels temes més curiosos del disc és "Pengem el virrei", on exploreu sons més propis del black mètal i en què feu servir un patró de bateria molt similar al de "Puritania" de Dimmu Borgir al principi de tot. És una referència buscada?
L'intro de la bateria la va treure en Txus i no sé si realment l'ha tret d'allà, però podria ser. Molts cops s'inspira a partir d'altres temes perquè segurament és el que escolta més mètal clàssic de tota la banda. Malgrat això, la cançó va néixer amb les melodies de la veu i, en un primer moment, la introducció estava pensada a veu i guitarra. 

Qui va escriure la cançó?
En aquest disc totes les cançons les he fet jo. Abans el Guillem sí que m'ajudava a compondre més, però aquest cop vaig anar a local d'assaig amb una idea del disc força definida, tot i que després les hem arranjat i modificat una mica. Tenia ganes de fer un headbanger potent i al final va quedar un tema força extrem, perquè ens va agradar més com quedava quan en Guillem la cantava amb veu aspirada.

El disc també ha canviat força a nivell de producció i so. Com ha estat treballar amb el Gerard Porqueres a Heartwork Recording Studios? 
Ara fa poc, el Gerard ha traslladat l'estudi de l'Eixample al Prat. Per a nosaltres és un dels millors estudis que hi ha ara mateix en aquest país. Estem molt acostumats a treballar amb ell perquè ja ens va gravar tant el primer disc Cadàvers en avançat estat de putrefacció com l'EP Aviat ho pagareu (Picap, 2020). Estem molt contents de com treballa i no volem canviar. No només és un gran tècnic de mètal, sinó que també és guitarrista i sempre està al dia per aplicar noves tècniques de gravació i producció. Totes les bandes que han treballat amb ell i amb qui hem parlat, sempre el deixen pels núvols.



En el darrer EP, ‘Aviat ho pagareu’, ja vau començar a fer lletres amb una forta crítica política. Per què us heu capbussat de ple en la protesta?
Un bon exemple d'aquesta canya als de dalt és "El candidat".
Sí, tot i que hi ha gent que pot arribar a pensar que cridar a la tornada "Puta Espanya!" ens portarà problemes, en realitat no ho hauria de ser. La cançó és una crítica a la nostra classe política, no a la que està més enllà de l'Ebre. És una manera de criticar com cada cop que hi ha eleccions treuen una bandereta estelada i després s'hi renten el cul...


Fer mètal en català des d'un lloc allunyat de la centralitat barcelonina com Lleida és especialment difícil?
Segurament sí, però fem mètal perquè ens ho demana el cos i és el que volem fer. Si volguéssim guanyar diners, potser faríem una orquestra de festa major. En realitat, tocar mètal al sud d'Europa l'any 2024 ja és una cosa difícil de per si. Amb la crisi del 2008 hi va haver una gran davallada en l'escena mètal, no només de Lleida, sinó de pràcticament tot Catalunya. Considero que com que no ens mourem d'aquest país, no té sentit que cantem en una altra llengua. 

Recentment, hi ha hagut un canvi de gestió d'una de les sales de concerts de Lleida, el Café del Teatre, on els darrers anys hi ha hagut un increment notable de la programació de músiques extremes com el mètal i el punk. Com valores aquest canvi de mans?
És una polèmica que curiosament ha coincidit amb un canvi de govern. El Cafè del Teatre és un equipament que depèn de l'Ajuntament, i quan el PSOE no ha estat al govern, s'ha activat la sala i hi han pogut tocar moltes bandes tant de Lleida com d'arreu de l'estat. Han programat de manera brutal, i tenien un molt bon tècnic de so... I justament ara que torna a manar el PSOE, se'ls ha acabat la concessió... Estem tristos perquè era una sala amb cara i ulls que estava funcionant bé. Esperem que la nova gent que ho porti segueixi obrint una finestra a aquests estils.

Qui gestionava fins ara la sala?
Ho portava la tenda de discos Grans Records. Han revitalitzat molt l'escena musical de la ciutat i han treballat molt. No només venen discos, sinó que també són cerveseries, tenen un punt de marxandatge i a la botiga també fan actuacions en directe i sessions de discjòqueis. És un gran revulsiu cultural.

Per últim, quins concerts teniu a la vista pròximament?
Les dates de presentació del disc seran un cop passades l'estiu. Estem treballant en tres dates al setembre, una a l'octubre i una al novembre. La idea és poder presentar el treball arreu del país. Tot i això, tampoc tanquem la porta a fer algun concert aquest estiu en alguna festa major si surt l'oportunitat.