Dolors Miquel (Lleida, 1960), poeta que ha estat musicada per artistes com The Mamzelles i Gerard Quintana, acaba de publicar unes memòries que neixen arran d'una diagnosi de càncer de pit: El pit adormit (Grup 62, 2026). Miquel en la seva presentació a la llibreria Finestres va assegurar que l'havia escrit clar i català i que parlar-ne gaire seria embrutar tot allò escrit. Així que m'atreveixo a escriure'n amb respecte, simplement per recomanar-ne la lectura, pel que té a dins (literatura) i que no tenen la majoria de la bestiesa de llibres que es publiquen avui dia. I per acompanyar aquest escrit, la lectura del llibre o la postlectura i relectura, l'autora ofereix d'escoltar aquesta playlist de més de cinquanta cançons.




El pit adormit té, primer de tot, la música de la llengua apresa a casa, al carrer i en la tradició poètica que ha begut 'com una ionqui', com assegura Dolors Miquel. I és que en ella hi ha una gran erudició, adquirida des de la més absoluta llibertat i curiositat militants. Tot i que el llibre parla d'un moment de dolor, sempre l'he vist com una dona d'empenta, tant en l'esfera pública com en la privada (per amistat antiga, la vaig tractar a les seves cases de Cambrils i Torredembarra i alguna més, amb la seva preciosa gossa Felícia, que apareixia a la fotografia de Juan Miguel Morales de l'entrevista d'abril de 2005 a Enderrock).
 
Ara, arran del seu procés de malaltia i guariment presenta un llibre com qui deixa, no tant un testament, com un testimoni ben viu d'una època esplèndida de la literatura catalana, sobretot la de finals dels noranta I primers dels 2000, que ella ha defensat des de les files de la poesia, però que ara ens la regala amb una prosa poètica addictiva.

Llegir-la ara, per mi, ha estat un plaer i un confirmar l'honor que va ser conèixer tot de personatges que hi van apareixent, des del nucli dur format per Enric Casasses, Josep Pedrals, Eduard Escoffet, Memi March, Pau Riba, Gerard Horta, Víctor Nik o el convidat de pedra Tomàs Arias, fins a persones que són satèl·lits en aquest rovell (satèl·litsd'amor o odi, depèn de les fílies i de les fòbies de l'autora).

Satèl·lits com ara Núria Martínez-Vernis, Albert Roig, Andreu Vidal, David Castillo, Meritxell Sales, Perejaume, Lis Costa, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Eliseu Climent, Tina Soler, Carles Santos, Biel Mesquida, Ponç Puigdevall, Gerard Quintana, Helena Porteros, Josep Ramon Roig, Maria Mercè Marçal, Anna Dodas, Aina March, Francesc Bombí-Vilaseca, Joan Camacho Grau, Flàvia Company, Noel Tatú, Orlando Guillén, revista illacrua, Joan Vinyoli, Sebastià Roure, Francesc Garriga, Vincens Altaió, Joan Adrover, Neus Dalmau, germanes Framis, Sito Subirats, Miquel Bauçà, Marc Romera, Josefa Contijoch, Montserrat Rodés, Albert Mestres, Pascal Comelade...


La gràcia del llibre de Dolors Miquel és que provoca paral·lelismes entre la famosa carretera de Jack Kerouac (i Ginsberg i Giorno i Bob Dylan i qui calgui de la cultura ianqui perquè el món ens entengui com a comunitat, com a 'Greenwich Village nòmada') i les literàries carreteres catalanes que van transitar aquesta colla de poetes dels noranta, on Dolors Miquel figura com la barrufeta del grup en un món mascle de barrufets literats (com en altres èpoques van ser Caterina Albert 'Víctor Català', Rosa Leveroni o Clementina Arderiu).

Però la Dolors mai no s'arronsa en els seus escrits i, a més, ho amaneix de banda sonora eclèctica i ben interessant, que arrenca amb "Driving" i "Down by the Water" (1995) de PJ Harvey. Una PJ que va haver de viure sota l'ombra allargada de Patti Smith com Miquel ho podria haver fet de Maria Mercè Marçal si no fos que les dues han tingut caràcters i maneres de veure el món tan dispars i particulars.

I no és casual que arrenqui amb PJ Harvey perquè hi ha certa sonoritat de germana artista i de qualitat onírica, certa sororitat. I en la playlist també hi trobem passatges de música clàssica (Ned Rorem, Viena Mozart Orchestra, Zbigniew Preisner), poetes recitant com qui genera mantres de vida enmig d'ànimes mortes (TS Elliot amb 'The burial of the dead' o l'arxipresent al llibre, Burroughs) i músiques populars (des d'"El meu avi" rumber a la "Simfonia nº2" i "Taxista" de Pau Riba o el "Travelling Without Moving" de Jamiroquai).


Són músiques i referències no només de la generació beat el que trobem al llibre, perquè Miquel és un pou sense fons i se'ns presenta com una Simone de Beauvoir del segle XXI. L'ecosistema poètic s'amplia per les dues bandes, fent d'Amèrica, el poble del costat (que diu Casasses), i així parlar tant de William Carlos Williams com de Mercè Rodoreda o Caterina Albert, Estellés, Salvà, Leveroni o Carmelina Sánchez-Cutillas.

Tot i que hi ha molts noms citats al llibre, per mi —com a plebs que diria Quimi Portet i com 'a complete unknown', que canta Dylan— encara en faltarien més i més, i tanmateix com diu Dolors Miquel ella tria girar entorn el 'mite Enric Casasses' (i Heliogàbal i Antonin Artaud), com Víctor Nik va pensar aquella gira poètica del 1997 entorn Casasses. Amb un contrapunt que marquen els personatges d'Albert Roig i Perejaume per una banda artística, i d'Ester Xargay i Lis Costa, pel cantó de la malaltia i la sororitat.

El món que ofereix Dolors Miquel està ple de misticisme davant del dolor físic i del dolor espiritual, però també d'història de la medicina, citant a diverses persones que considera xamanes, com l'oncòloga Anna Lafuerza (contra el que defineix com oncòcrates) o la biòloga Ana Veiga. Miquel diu que escriu -i ho fa literalment- "perquè m'hi va la vida. Moriré si no ho aconsegueixo". Hi ha santes i sants, però també molta fauna, des d'ocells a gossos, pintors, músics o filòsofs.

Dolors fa d'escriba de la història en un moment molt dur per ella. I ho fa fent-se acompanyar per l'obra d'autores que admira (Hope Savage, Leonora Carrington, Sor Juana Inés de la Cruz, Clarice Lispector, Marina Tsvetàieva, George Sand, Diane di Prima, Maria Antònia Salvà...). El pit adormit ofereix dolor, bogeria i bellesa i Miquel escriu passatges sublims i memorables.

Per posar només un exemple, hi ha un moment que contraposa "Lo ferm voler q'el cor m'intra" del trobador Arnaut Daniel i la "Sextina" de Casasses. Una sextina que tinc el record llunyà i emboirat d'haver escoltat amb la meva amiga Mireia —persona important, futura parella i amor d'ell— les dues encara adolescents, al teatre Malic, un puny de sala, amb l'Enric enfilat en una cadira dient allò de 'Dóna'm aire...', del poemari Començament del començament i ocasió de les ocasions.


Hi ha música i músics al llibre. Per exemple, Dolors Miquel diu "en Pau Riba i en Pascal Comelade, els nostres Bob Dylans particulars", i és així de gran i de fort pels catalans. És curiós com hi ha tantes lectures compartides, ara Casasses i amb Albert Roig. I jo la veig xerrant amb ells per telèfon, parlant de Max Jacob i William Blake, o d'Andreu Vidal o Manoel de Barros.

I llavors penso en com ens falta a les dones aquest diàleg creatiu entre iguals, deixant de banda enveges de pits i de penis. Recordo haver anat a molts recitals citats al llibre, al London, a la Ruta dels Elefants o a l'Heliogàbal, a la Santa, al Marsella (i també a altres espais com l'Andycup o el CCCB de l'era Propost-Escoffet-Polinèsia), o la revista illacrua, on en aquells anys vaig escriure (1996-2004) i a l'Horiginal, esclar. I va ser en aquells mateixos anys que la Dolors es va currar una revista ella tota sola. 

La revista no era com els fanzines dels squads de Sopa de Cabra (Noh iha crisi el que hi ha és molt de morro), sinó una revista amb ambició d'objecte d'art. La verge peluda, es deia. La cita sense anomenar-la a El pit adormit, sembla que amb vergonya, amb aquell sentiment clàssic de la síndrome de la impostora, que només vencia per la falta de sentit del ridícul d'Ester Xargay, diu, ella que venia de la cultura afrancesada d'Ubús i demés.

El pit adormit és fer veure al món (en un llit que podia haver estat de mort, diagnosticada de càncer, com Pau Riba, Lis Costa, Ester Xargay...) que Dolors Miquel va existir i existeix, —com aquell poema-crit visionari "Howl" d'Allen Ginsberg— i que el camí no ha estat en va. 

Llegiu-la.
 
P.S: A la cançó que inclou a la playlist "El cabaret galàctic", Sisa escriu 'Correu, correu, que el temps pot no ser etern (···) no tingueu por dels morts cal témer els vius' i Dolors Miquel escriu que "amb l'Enric, el Carles, l'Ester i amb d'altres, giràvem arreu del territori, en extensió i en expansió, plens de poemes, desitjos i somnis, desconeixent el futur del cos, però intuint-lo'. Un cabaret somiat, com el somni que va resultar ser la unió de PJ Harvey amb Pascal Comelade a "Love to soon". Tot plegat està potser en el que diu Miquel i anomena 'l'inexplicable i la força de la inexistència'. Un avís, un crit per les 563 tribus indígenes americanes que ja no hi són... o hi són sense ser-hi.