Ses mogudes que duc dins es cap (Blau) és el nou disc de Cabot, la banda formada per Josep i Miquel Cabot, Pablo Alegría, Toni Pastor, Bernat Nadal i Sara Mingolla. Es tracta d'un projecte que porta el segell inconfusible de Josep Cabot amb la salut mental com a eix vertebrador de totes les cançons. El disc surt aquest divendres, però avui n'estrenem en primícia una de les peces: "Tot és relatiu"



Avui estrenem "Tot és relatiu". Què ens en pots dir?
Cada cançó del disc correspon a una fase de les mogudes que he viscut aquests darrers anys. I cap al final del procés t’adones que, certament, tot és relatiu i que els problemes que jo tenc i que per a mi són un problemón, si els compares amb els d’altra gent, tampoc no són tan greus. Hi ha una frase que diu que m'he comprat un microscopi màgic que permet mirar-me els problemes i fer-los petits. Normalment, els microscopis et fan veure gran les coses que hi observes; aquest, tot el contrari. És una cançó que xerr sobre la ruptura de dues persones i de la fase d’explicar a la gent que ja no estam junts. Per a mi, és una fase molt complicada.

I musicalment, com és?
En aquest disc hem canviat de productor i això es nota molt al so. La de Jaume Gelabert és una producció molt actual, amb molt de sintes i sons més electrònics. Hi ha molta diversitat. Escoltes una cançó i després una altra, i et sembla que no estàs escoltant el mateix disc. Per jo és una cosa superimportant. No m'agraden aquells grups que escoltes una cançó i ja les tens totes sentides. Fa poc vaig anar a un concert, no cal dir de qui, i em va semblar que sentida una cançó, sentides totes o quasi totes. A tots els discos, però amb aquest especialment, he cercat que hi hagi un poquet de diversitat sonora. Hi ha molts sons que no estàvem acostumats a fer.

Entre aquests sons hi ha una com a curiositat…
Sí. The Wonders (That Thing You Do!) (Tom Hanks, 1996) és una pel·lícula que em va marcar quan era petit. Quan la vaig veure, vaig pensar que jo volia ser com ells i que volia tenir una banda. I hem agafat uns sons dels cors de la cançó “That Thing You Do!”, els hem girat i els hem col·locat a la cançó. No és una cosa evident, la gent no se n’adona si no ho expliquem, però és molt curiós i original. Crec que ha quedat original.

Parlem de 'Ses mogudes que duc dins es cap', potser el disc de Cabot més personal teu.
Sí, ho és. Per començar, és un disc en què totes les cançons són meves, perquè en altres discos hi havia qualcuna d'en Pablo. S'hi descriu un procés d’autoconeixement, autoteràpia i de moments fotuts que he tingut a la meva vida durant aquests anys. I vull donar un poquet de valor i visibilitat al fet d’anar a teràpia, com jo mateix he fet. La salut mental és molt important.


La salut mental ha deixat de ser un tabú i hi ha una certa tendència a la música actual de parlar-ne.
Sí. Jo vaig començar a escriure “Llaüt”, la primera cançó d’aquest disc, fa tres anys i mig. I la vaig començar a fer en tercera persona perquè trobava que era un tema interessant. Treballo en una escola i he vist casos extrems de salut mental, de nens que s'han intentat suïcidar i trobava que se n’havia de parlar. Després em va canviar la vida, i l’he acabat escrivint en primera persona. He tingut problemes i he anat teràpia per solucionar-los i per saber gestionar-los. No cal que una persona estigui depressiva per anar al psicòleg, sinó que, de vegades, si tens una sèrie de problemes com l’estrès, per exemple, un psicòleg et pot ajudar. Per això vaig acabar escrivint la cançó en primera persona.

Has dit que cada cançó tracta una fase d'aquest procés. On comença i on acaba el viatge?
El procés s’inicia precisament amb “Llaüt”, tot i que prèviament hi ha “Es mirall”, que és una mena de pròleg. És una cançó que explica que et mires al mirall i no reconeixes a qui hi veus. “Llaüt” és quan estàs en la merda més profunda, i he volgut que fos la primera perquè parla explícitament de salut mental. “Es mirall” no és tan dura, és un tema més estètic.

I arriba “No ho entenc”.
Sí. És una moguda dins el meu cap des de sempre, un pensament recurrent amb l’espai infinit, de quan era petit i vaig entendre que els números eren infinits. Aquí a la Terra tot té un principi i un final, i a la cançó el protagonista diu que ha comprat un pati vora la lluna i que se n’hi vol endur la seva parella, perquè a l’univers tot és infinit i, per tant, no té final i perquè així el seu amor no s’acabi mai.


Després ve “Com”.
“Com” és una cançó de ruptura total, de com se pot desferrar un cor d'un altre si han estat plegats tota la vida i han cregut que sempre seria així. És la cançó de ruptura més clara i explícita de tot el disc.

I el procés conclou amb “Tot és relatiu”.
Exacte. Ja ho hem deixat, ja estic tot sol, tenc un problema, però tot és molt relatiu.

Al disc encara hi ha dues cançons més, que són versions acústiques de “Llaüt” i “Com”. Per què?
“Llaüt” l’hem posat perquè la primera versió que vaig donar a conèixer era acústica i hi ha hagut gent que m’ha insistit molt que la posés al disc. L'altra versió de “Com”, a banda de ser acústica, és un pèl diferent, i n'hem canviat el compàs.

Fins a quin punt això és un projecte de grup o un projecte d’un cantautor amb una banda?
Som una banda i és un projecte de grup. El que passa que cada component té els seus projectes i alguns demanen molt de temps. Toni Pastor ha fitxat per Maria del Mar Bonet, per exemple. Per això vam agafar un altre productor, perquè ell no podia fer-ho. Però segueix involucrat i ha gravat quasi tots els instruments com sempre. He entès que jo he de tirar del carro més que ells perquè si no és difícil que puguem seguir endavant. Ho posem tot en comú, però sí, hi ha coses que les acabo decidint jo. Però ells formen part del grup i hi estan molt ficats. No són músics contractats.