La gira Coda d’Oques Grasses ha assolit dimensions èpiques. El grup osonenc va esgotar les 20.000 entrades disponibles per a l’estrena del Figueres Acústica Arena, el nou espai dins el festival Acústica pensat per a acollir concerts de pagament amb grans aforaments. El poder de convocatòria dels osonencs és incontestable, i el festival va poder compaginar aquesta producció d’envergadura amb els concerts gratuïts de Sandra Monfort, Dr. Calypso, Suu i Ja T’Ho Diré, entre d’altres, que van tenir lloc als escenaris habituals del centre de Figueres.
 
Després de l’actuació del grup rumber encapçalat per Miquel Serviole ‘Muchacho’, Muchacho & Los Sobrinos, el concert d’Oques Grasses va començar puntual a dos quarts de deu del vespre. Va ser la sisena cita de la gira Coda, una sèrie de set concerts que, si hem de fer cas de la denominació, venen a ser un “fragment musical que clou una composició o una part d'aquesta”. Totes les especulacions, doncs, estan obertes.
  El concert va transcórrer segons el guió d’aquesta gira, que ja ens va descriure Sergi Núñez a la crònica del Cabró Rock a Vic. Un inici èpic que va propiciar el lluïment dels recursos audiovisuals (pantalla, llums, escenografia); una segona part més vinculada a les arrels jamaicanes dels primers anys de vida del grup —amb cançons més naïf com “John Brown” i “Cul”—; un tercer acte acústic amb Oques Grasses al davant de l’escenari interpretant “Jubilar-me” i “Cançó de l’aire”; i una segona part farcida d’èxits que comença amb un cant a l’amistat com “Sort de tu” i acaba amb la preciosa “La gent que estimo”. 

Costa assimilar allò que ha aconseguit Oques Grasses a partir d’un repertori dual elaborat, per una banda, a partir de cançons de caràcter optimista, escrites com a petits haikus d’autoajuda: ‘la vida és el que ens cura’ (“De bonesh”), ‘vull recollir trossets de cada plat que s’ha trencat’ (“Jubilar-me”) o ‘Vull anar guanyant la vida / sense anar perdent el temps’ (“Serem ocells”). I per l’altra, amb retalls d’escriptura semiautomàtica propers al deliri: ‘A la bim a la bam a la voravia, / un pasito pa’lante com la Maria’ (“Bye bye”) o ‘S’oblida tot a prop del teu melic, i tot el dia lailolai,’ (“In the Night”). Però està fora de dubte la capacitat de connexió amb un públic captivat per ritmes ballables, per balades generacionals com les citades “Sort de tu”, “La gent que estimo” o per mitjos temps com “Passos importants” o “Bancals”.
  L’espectacle Coda ha aconseguit combinar en un mateix concert una èpica de vegades excessiva —com la del primer tram del concert— amb moments de franca autenticitat, com el que la banda trasllada durant el bloc acústic o el gag dedicat a les versions, que van resoldre amb esquetxos de “L’Empordà” de Sopa de Cabra i “El vals del obrero” de Ska-P. Amb un Josep Montero com a mestre de cerimònies, amb més espais per a la comunicació amb el públic que a la gira anterior, i amb uns músics, ara sí, permanentment damunt l’escenari, el darrer xou d’Oques Grasses ha pujat diversos llistons la concepció d’un espectacle total per a grans aforaments, almenys pel que fa a l’escena musical catalana. Corda els queda per estona. El que no sabem, ara per ara, és si encara volen seguir estirant-la.

Però l’Acústica no va acabar aquí. Encara hi va haver qui va tenir temps —i esma— per seguir la festa amb els concerts de Doctor Prats (a plaça Catalunya) Mushka (a la Rambla) i Maria Jaume (a la plaça Palmera). Amb Figueres Acústica Arena, el festival de l’Alt Empordà ha posat una marxa més. El públic, almenys ara, ha respost prou bé.