El grup gironí Sopa de Cabra està de celebració. Aquest pròxim 2026 farà 40 anys del primer concert, i la banda ho commemorarà amb una gira de celebració que arrencarà el 15 de maig a la sala barcelonina Razzmatazz. Encara no se n’han desvelat noves dates, però Gerard Quintana avança que, més enllà dels concerts, preparen altres sorpreses d’aniversari. En parlem amb ell.
 


El 2026 celebreu 40 anys. Com ho viviu?
Sembla que hagi estat un instant. Però si comences a fer memòria i a mirar enrere, ha estat tota una vida. Tota una vida completament lligada i condicionada a Sopa de Cabra, i amb un agraïment etern a tota la gent que ha fet que Sopa sigui més que nosaltres quatre i sigui una cosa que vivim en comú un munt de persones.
 
Mantenir-se 40 anys com un dels grups més importants de l’escena catalana és una gran fita.
Sens dubte. Quan vam començar no ens ho haguéssim imaginat. I en molts moments d’aquests 40 anys, tampoc. De fet, el 2001 ens vam desfer com a banda, com una pausa indefinida en què va coincidir la mort d’en Joan [Cardona ‘Ninyín’] i una sèrie de vivències. No sabíem si tornaríem a tocar junts. Que ara estiguem complint 40 anys, i seguim fent coses i seguim vius, i seguim fent gires, omplint concerts i trobant una resposta brutal del públic... Estem vivint la música com havíem somiat. I per això tenim ganes de celebrar-ho, de fer aquesta gira de 40 anys, d’animar-la molt i treballar en molts sentits perquè vagin passant coses tota l’estona al llarg de l’any.
 
Ara parlaves d’aquesta aturada del 2001, que divideix la vostra trajectòria en dues etapes. Què en destaques de cadascuna?
Com deia, tota l’etapa de Sopa ha anat molt lligada a la vida. Durant molts anys la nostra família érem nosaltres. És cert que la família no la tries, i nosaltres sí que ens vam triar, perquè no érem una colla d’amics que havia començat a tocar junts a l’escola... Va ser una altra manera de fer, però igualment aquesta família comporta un munt d’etapes que coincideixen amb les etapes de vida. Vam començar amb 20 anys. I els primers 15, sobretot els primers 5, teníem aquella sensació del que podíem arribar a fer, de desafiar els impossibles, tot allò que semblava que no podia ser, i que ha succeït d’alguna manera. Aquells primers anys van estar molt marcats pel rock, per l’actitud. I després, com passa en qualsevol projecte de llarg recorregut, hi ha uns processos. Al final dels 90 vam viure una altra etapa en què va coincidir un moment molt dolç, amb Al·lucinosi (BMG Ariola, 1994) Nou (Música Global, 1998), el Plou i fa sol (Música Global Discogràfica, 2001) i aquest final anunciat. I després vam estar 10 anys de poder viure la vida de sols, sense deixar de ser, però, “el cantant de Sopa de Cabra”, o el guitarrista, o el baixista o el bateria de Sopa, que fan aquell altre projecte.
 
I el 2011, torneu a tocar junts.
Sí, quan vam tornar el 2011 vam tenir una rebuda extraordinària, i aquells tres Palau Sant Jordi, i els concerts que vam fer a Girona, Tarragona i Illes Balears. I a partir del 2015, hi ha una etapa més de maduresa. L’actitud és important, però també ho és ser conscients que el que compta no és arribar enlloc, sinó el camí, assaborir-ne el procés. I aquí estem, qui ens ho havia de dir. I amb moltes ganes Ara penso que podem arribar als 50 anys i tot!
 
La gira la començareu a Razzmatazz, una sala que ha estat testimoni d’altres moments molts importants de la vostra trajectòria.
Sí, hem estat donant moltes voltes sobre on i com començar la gira. Al final, sentíem que havíem de fer-ho en un lloc que fos casa. I Razz, abans Zeleste, és segurament la sala més emblemàtica on hem sentit que passaven coses, que creixíem, com a banda i que establíem una connexió amb el públic que després s’ha convertit en una fidelització, els uns amb els altres. A Razzamtazz vam gravar el Ben endins (Salseta Discos), el 91. Tothom va posar en dubte el fet de gravar un tercer disc en directe, perquè es confonien els discos en directe amb un de grans èxits, però nosaltres buscàvem transmetre el nostre so. I va ser un disc molt ben rebut: encara és el més venut de la història del rock català. I quan ens vam acomiadar el 2001, també hi vam enregistrar el Bona nit malparits. Però hi hem viscut moltes altres nits especials i intenses. Aquells camerinos ja són com una perllongació del passadís de casa. Fa poc, per exemple, hi vam homenatjar Marc Grau, i ens vam retrobar amb gent d’Umpah-Pah, d’Els Pets, de Lax... Hi hem viscut moltes nits potents. Comencem la gira d’aniversari en un lloc prou significatiu. I és una mica la pista de què volem fer aquest any, que cada cosa, cada concert, i cada sorpresa que anem presentant tingui un significat especial.
 
 És a dir, heu triat un espai que se sent còmode i segur i que, alhora, és significatiu per homenatjar la vostra trajectòria?
Sí, exacte. I homenatjar també la mateixa sala, que ara fa 25 anys com a Razzmatazz. I al públic, que també la senten com a casa. Allà hi he vist concerts com el To Bring You My Love (Island Records, 1995) de PJ Harvey, o el primer disc dels The Black Crowes, o l’acústic de Paul McCartney. Per a mi és una caixa de somnis on tot és possible. És brutal. És com un fetitxe. Podríem haver començat a la sala Mariscal, que és on vam fer el primer concert el 1986, quan encara es deia Ciam Ajn (enciam), però només hi haguéssim cabut 200 persones.
 
 
Abans has comentat que hi haurà altres sorpreses al llarg d’aquest 2026. Fareu més actes de celebració, després de Razzmatazz?
Sí! Dubtàvem si fer només dos o tres concerts significatius en diferents llocs, però finalment farem una gira, que és el que hem fet sempre, i li donarem aquest sentit de carretera. Com a més llocs, comarques, espais i gent puguem arribar, millor. I també estem preparant coses que van més enllà dels concerts, però que no volem anunciar abans que passin.
 
En els concerts, fareu un repàs de tota la trajectòria? Quin ‘setlist’ podem esperar veure-hi?
Ara estem treballant en el repertori i en el concert. I també a l’estudi, en sorpreses que estem celebrant. Els concerts són una celebració de 40 anys i, evidentment, s’hi han de celebrar els temes que són de tots: hi ha una quinzena de cançons que no podem no fer. Però hi ha un munt de cançons que també formen part de diferents etapes i generacions i tenen un significat especial. Per això hi haurà ‘grans èxits i estimats fracassos’. “Fracàs” no el sentit que siguin horribles, sinó que potser teníem unes expectatives diferents amb aquells temes. Així que estem confeccionant un repertori en el qual hi hagi aquestes cançons que són de tots, i també la nostra tria de cançons que creiem que es mereixen una segona oportunitat.
 
Abans d’acomiadar-nos, tens algun desig especial per aquesta gira?
Que tant de bo puguem ser-hi tots a tots els concerts. Aquest any el Cuco [Francesc Lisícic] no ha pogut ser en alguns concerts per salut, i hem tingut la substitució de luxe de Miki Santamaria. Però està molt millor, i sembla que segurament podrà ser més present i puguem ser-hi tots a l’escenari per celebrar-ho. Potser no tot el repertori, però en la part que pugui. I també està millor en Josep [Thió], que aquest estiu tampoc ha pogut ser a tots els concerts per salut. Jo em sento com a una roca, però està bé que tots puguem sentir-nos així de bé i gaudir-ho. I sembla que podem tenir bones expectatives de poder estar tots en aquest aniversari. I en això treballem.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Sopa de Cabra • Oficial (@sopa_decabra)