​La Bressola, el grup d'escoles que ensenyen en català a Catalunya Nord, ha complert 50 anys i ho ha celebrat amb un gran concert al Teatre Municipal de Girona. Després dels inevitables discursos protocolaris —Amics de la Bressola, Ajuntament de Girona i Generalitat de Catalunya—, una deliciosa versió d’“El cant dels ocells” a càrrec de Pascal Comelade ha donat per oberta la part musical de la vetllada. A partir d’aquí, amb un bon ritme i sense interrupcions significatives, han anat passant els diversos artistes que han protagonitzar el disc dels 50 anys de la Bressola (Discmedi, 2026). La direcció musical ha anat a càrrec d’Arnau Grabolosa, que també s’ha ocupat dels teclats; acompanyat d’un grup format per Gerard Mataró (bateria), Guillem Durante (baix) i Miquel Tur (guitarra). Sentir la veu valenciana de La Maria cantant “Muntanyes regalades” no té preu. La va seguir Abril (que curiosament va substituir Maig, que canta la peça al disc) amb “La calàndria” i la mallorquina Maria Hein amb “La remendaire”. 
 

En aquest punt el primer punt i apart. Breu intervenció d’Ester Bertran, que ja havia sortit a l’inici de la nit, i més música. “Muntanyes del Canigó” a càrrec de Vittara; Agathe Catel amb “Amb la força de l’amor”; de nou Abril (ara ja com a titular absoluta) amb “El mariner” i Alosa acompanyades del flautista Martí Cabarroques amb “La nina d’Urbanyà”. Segona pausa amb Ester Bertran i més cançons: “La pastoreta” amb Mar Pujol; “La cançó del lladre” per Lluís Sánchez (en el lloc de Sexenni); “Una matinada fresca” per Renaldo & Clara i “Lo pardal” amb Triquell.
 
Tercer intermig i recta final amb Ferran Palau i “Una linda flor”; Maxime Cayuela i “Tant com me quedarà” i Julien Leone amb “La minyona del Rosselló”. Final de festa amb, de nou, “La cançó del lladre”, el president de la Bressola Guillem Nivet, foto de família i pastís d’aniversari.
 
Què ha tingut d'especial el concert? Sobretot dues coses. La primera és la col·laboració a la majoria de cançons dels actuals alumnes dels diferents centres de La Bressola. La seva intervenció no ha estat purament simbòlica sinó que ha tingut una dimensió artística. Feia goig passejar-se pel teatre les hores prèvies al concert, sentir-los assajar i percebre que alguna cosa gran estava a punt de passar. La segona cosa especial que hem viscut avui és constatar un cop més que les bones cançons no caduquen mai. Aquesta nit hem sentit cançons de tota la vida amb versions que haurien posat els pèls de punta al públic de fa cent anys. Però aguanten i segueixen vives.