Si l'abril passat el cantautor solleric Joan Miquel Oliver (Antònia Font) publicava el disc Roïssos (Satélite K, 2026), aquest mes de setembre publica el llibre La vida no són matemàtiques (La Magrana), que ahir va presentar a la llibreria Calders de Barcelona en un diàleg al costat del poeta Enric Casasses, sobre el poètic i filosòfic sentit de la vida que reflecteix el volum. En parlem amb ell.

El títol 'La vida no són matemàtiques' dius que te’l va donar una professora de matemàtiques. Quan se’t va revelar com a títol del recull? 
Ve d'un dels contes, “Matemàtiques”. I jo volia fer un títol genèric. Pensava en Coverbos, que és com se diu en mallorquí una història o una excusa. I és també el títol del tercer disc d’en Tomeu Penya, Coverbos (Blau, 1984). Però des de l’editorial em van dir que potser no s'entendria, i tenia aquesta alternativa, que recull una reflexió sobre la vida, que també està bé perquè és un llibre que parla molt del sentit de la vida.

Els relats inicials els fas transcórrer en una sèrie de bars (Can Lliro, Esperits, Vermut,...) i acabes el llibre amb l’apologia al disc d’Antònia Font 'Vostè és aquí'. Volies deixar constància d’un mapa personal, de llocs i de gent?
No era una intenció. Està clar que sí que es pot fer un recorregut dels llocs citats en aquest llibre, però la meva intenció no és fer propaganda, tot el contrari. Res més en fora de voler gentrificar... Van desapareixent bars i almenys queda constància en el llibre.
 

A "Creadors de contingut" escrius que ‘en el món analògic, absolutament tothom era un creador de contingut, no ens quedava més remei’ i conclous que ‘estam perduts’. És una crítica a les generacions natives digitals?
No! No és una crítica, sinó un cant pessimista cap a la actualitat i com fem servir el nostre cervell avui dia. Cada vegada el tenim més atrofiat. El nostre cervell arribarà al moment en què deixi de funcionar perquè li estem donant tot fet. La putada és que no és espontani, ho ha fet algú altre amb uns interessos. Per això mos tenen dominats.

T'hi trobes amb els teus fills?
No, per sort, els meus fills, tot i que ells han nascut en tota aquesta època digital, són nins que s'interessen molt per la cultura antiga. I tot allò modern també els encanta. I escolten molts grups de música.

Per contra a la vida virtual on sempre tot sembla bonic, tu parles de gent concreta que s’emporta bons records i altres no tant, tot i que sovint dius el pecat i no el pecador, a no ser que quedi la cosa simpàtica. Havies de treure coses del pap, positives i negatives?
Bé, quan escric l'apologia del Vostè és aquí, em venen a la memòria alguns episodis que no puc passar per alt en aquell moment. Després he pensat si ho publicaria o no. Però si m'havia quedat amb certa gràcia, ho he deixat. I si veia que la crítica era una mica àcida, no deia de qui parlava. I m'he quedat tranquil.

T'han demanat molts cops per grups més joves. És per això fas aquesta defensa de Fades?
No defens Fades perquè siguin joves, defens Fades perquè són molt valentes, perquè s'hi juguen sa pell. Han patit atacs en concerts, han hagut de suspendre bolos, i han patit agressions. I fan un bé a la societat immens, perquè la generació de gent que ara és més jove es pugui alliberar.



A "Calcetins" escrius ‘La població es divideix entre els seguidors del cor i els seguidors del cervell’. Tu de quin bàndol ets?
Jo soc seguidor del cor. Les decisions que prenc, artístiques i de vida, són intuïtives. Per això amb el Jaume Manresa (Antònia Font) sempre diem que estam en 'el querer y no poder'. La música es guia per intuïció. No hi ha cap llei: t'agrada o no t'agrada. 

‘Mai no hauríem pensat que nosaltres mateixos acabaríem portant sandàlies amb calcetins’. Sents que traeixes qui eres de jove o simplement és un fer-se gran?
He de dir que m'agrada fer-me gran. Quan era jove estava molt, molt perdut. I estava atabalat per aquesta pèrdua, i sabia que no era capaç de prendre decisions, em costava tot molt. I ara de gran m'arriba tot molt més fàcil, estic molt més tranquil.

A "La senalla de llatra" parles del poquet que se sent xerrar el català i defenses poder ser dels que no parlen, és a dir, saber callar com a senyal de respecte. És un matís que ens fa ser més colonitzables pel que fa a la llengua?
Sí, i tant. El fet que els mallorquins no xerram el mallorquí als castellans, també forma part d'aquesta autodefensa: Si en una taula o en un negoci, o en un berenar un dematí on s'han de discutir coses importants, nosaltres tenim un idioma secret (que és el mallorquí), tenim un avantatge damunt del qui no el sap. Crec que és per això que els mallorquins no xerrem amb els castellans. Volem preservar aquest codi encriptat. 
  A "Ser o no ser, no és aquesta la qüestió" parles de la dificultat del que és ‘existir amb total llibertat i igualtat’. T’agrada seguir pensant-hi tot i ser més dels del cor?
La total llibertat i igualtat no s'ha aconseguit, de cap manera, després de guerra, postguerra i dictadura. I amb això de l'habitatge que vivim avui, encara pitjor. Estem en una desigualtat ferotge en aquests moments actuals. Quan nosaltres érem joves, encara podíem pensar que treballant de qualsevol coseta podríem pagar un piset per marxar de casa dels pares. I avui en dia, els joves no ho poden fer. El desequilibri entre el que guanyes i el que val una casa... és abismal. L'habitatge és una cosa absolutament necessària, i aquest dret de poder viure en una casa està en mans d'un mercat que cada vegada és més anònim i més agressiu, més multinacional i més inhumà.


I a "Porto" parles d'una altra mena de bogeria, de com algú es converteix en turista... t’emprenyen molt a Mallorca, i a aquí?
El turista en si és efímer, perquè està allà una estona dret i se'n va. Ara bé, tot el que comporta el turisme, que és la destrucció, la transformació del nostre hàbitat... no ho és, d'efímer. I estic empleant una comparació darrerament per explicar això: si a un animal salvatge el canvies del seu hàbitat, o el canvies, el mates, directament. No pot viure si no té aquella planta, aquella ombra... Als éssers humans, si ens canvien l'hàbitat, generalment no ens morim, però ens tornen bojos. Crec que la part nostra d'animalet, que té sentiments i que té por i a qui li agrada sentir-se segura, està completament matxacada.

I la música ajuda a reviscolar-la, no?
La música és una distracció abstracta. Molt saludable, sí [Somriu].

L’última part del "Vostè és aquí" està dedicada a la memòria de Joan Roca (1972-2026), de qui us accabeu d'acomiadar. Com heu viscut aquest procés?
Ha estat molt ràpid tot, des que ell va dir, fa un any, que estava malalt. Però durant tot aquest temps estava de tractament i estava optimista i, és clar, nosaltres també, perquè hi ha molta gent que es cura. Però els darrers trenta dies allò va fer un canvi brutal. I els darrers deu o quinze dies ell ja va seleccionar amb qui volia estar: sa mare, els seus fills... La família directa. Al darrer whatsapp que li vaig enviar, d'ànims, quan vaig saber que l'havien ingressat, ja no va ser a temps de contestar. Aquell mateix vespre es va morir. I clar va ser una hòstia. A la Mobo Fest ens van imprimir una foto gran d'ell i la conservo, i me la miro, i pens: no hi és, és molt fort. Perquè era un tio amb molta presència, molt actiu, i de cop no hi és. És una sensació molt estranya. Quan vam tocar amb Antònia Font a la Mobo Fest, que feia pocs dies que era mort, vam decidir tocar els quatre i deixar el seu espai buit. Jo crec que la cosa anirà un poc per aquí. Que ja és prou transformació que no hi sigui, com a posar damunt una altra persona externa. Crec que és una cosa que no farem.


I en solitari, quins plans tens per aquest 2026-2027?
Tenc un disco i un llibre nou, i em sent molt satisfet. Ara el que vull fer és estar a casa, i  compartir la música amb amics. Tinc una formació nova: anem amb en Xarli Oliver a la bateria, en Toni Pastor al llaüt i l'Apol·lònia Bausà. Vam estrenar a Sóller en acústic, i ara farem a Fires de Girona, amb el baixista actual, i ja semblarà una big band.