En el dotzè treball en solitari de Joan Miquel Oliver, Roïssos (Satelite K, 2026), el músic de Sóller mostra un univers pop de grans moments vitals, sonors i temàtics. De nou la part literària alimenta un imaginari únic, ple de personatges estrellats i estel·lars, històries personals i col·lectives, crítica social i sentiments nus. Un paisatge artístic que, després d’Antònia Font, ningú altre ha aconseguit plasmar d’igual manera que ell, tot i que el seu art hagi influenciat desenes de projectes posteriors.



El text de presentació del senzill “Oxitocina” diu: “Les bateries sonen enormes, fan justícia a la magnitud que suggereix el text, i les guitarres evolucionen en els tres minuts escassos que dura la cançó”. 'Roïssos' presenta una important evolució creativa?
Sí, per primer cop he gravat un disc des de la base. Sovint, la primera passa de les cançons arribava amb la lletra, però en aquest cas –amb un exercici diferent i més difícil per a jo– he compost a partir de més de dues-centes parts musicals que havia anat creant i enregistrant temps enrere com a rifs, seqüències d’acords o arpegis que m’agradaven. D’aquí va venir el títol de ‘roïssos’, perquè he partit de miquetes musicals per cuinar les cançons de l’àlbum.


Un altre gir interessant del projecte ha estat fomentar la improvisació dels teus músics... Com ha anat?
És un disc molt improvisat, perquè hi ha cançons en què el bateria Xarli Oliver va tenir total llibertat per crear els ritmes finals. A més, en temes com “The Tuning Song” hem jugat moltíssim amb estructures i afinacions partint d’una base més natural d’oïda, evitant l’afinador electrònic, i això ens ha donat un caire més visceral en el so i els arranjaments. A la majoria de temes vaig enregistrar primer la bateria, després la flauta, més tard la veu i vaig deixar per al final les guitarres i el baix perquè sentia que el que demanava la música era capgirar l’ordre habitual d’una cançó pop.

La flautista Lauriane Orsini participa en un parell de cançons i, en un gir més, ha acabat sent part rellevant del disc.
Ella i la seva flauta travessera formen part d’un dels processos que, de forma natural, han estat creació viva de Roïssos. Malgrat venir a gravar gairebé a cegues, va crear un so, una forma de tocar i una intensitat amb el que passava pel seu instrument que ha acabat sumant grans moments en pràcticament totes les cançons. Va ser guapo fugir de la cotilla electrònica que donen els instruments i els plug-ins que en altres moments havia emprat. Tot va mutar cap a parts més analògiques de vivacitats paregudes a les d’una orquestra quan toca junta. M’encanta el resultat final.


La visió orquestral ja sortia a 'Aventures de la nota La' (Produccions Blau, 2020). Has escoltat més clàssica per fer 'Roïssos'?
En aquell disc vaig explorar el dodecafonisme, i per gravar el nou treball, més que clàssica escolto molta música acústica. I ho faig, a més, a través de la ràdio. L’altre dia sentia Jordi Savall i vaig quedar embadalit amb la forma com sumava els instruments a una peça que, tot d’una, tenia un so que no entenia del tot però que a mesura que apareixien més elements agafava un sentit molt clar. I tot era gràcies a la forma de tocar, al lloc on s’enregistrava, a la posició de la microfonia o a la intensitat de la peça. De fet, si hi ha alguna referència que m’ha influenciat a Roïssos són aquest tipus de creacions.

Un altre element és l’estudi de Felanitx on has gravat el disc?
L’espai és molt important i l’estudi de casa, que es diu Estudis Pentágono, em va ajudar a trobar el so. La planta té forma de pentàgon i això influeix en com viatja el so. La reverberació és molt natural, agafada amb un parell de micros al forat de l’escala que puja cap al pis de dalt. A les gravacions no s’ha de forçar res, s’ha d’estar atent al que demana la cançó en cada moment fruit d’una interpretació concreta i de la ubicació dels instruments. Tot plegat s’ha traduït en molta ‘castanya’, intensitat i compressió, perquè ho demanava la gravació.


El cos te demanava més pop després d’un disc tan experimental com 'Música tecnològica' (Produccions Blau, 2025)?
Fer discos de música rara com els dos darrers és una faceta que m’encanta, però ningú els fa ni puta cas i tenen zero repercussió. La gent escolta el que componc no perquè sigui el compositor d’Antònia Font o perquè sigui conegut, sinó perquè els agrada la meva música.

Més enllà del disc i el so, tens un element diferenciador comú que són les històries que cantes i la forma com les contes?
Sí, perquè cada història reflecteix el moment en què m’he trobat quan l’he escrita. En aquest cas, te puc dir que durant moltes estones de Roïssos he estat tot sol i això ha condicionat la part escrita, tant en el tema com en la forma d’escriure. Jo estava acostumat a rapejar les lletres sobre un tempo determinat, i un cop acabat hi afegia la part musical. Aquesta vegada, però, el fet de tenir tants elements sonors combinables entre si, com un puzle, em va obligar que la part lírica s’hagués d’adequar molt més a la sonoritat i l’estructura predefinida de cada cançó. A mesura que d’aquells dos-cents bocins musicals inicials triava els que més m’agradaven, escrivia una pàgina en prosa de la qual més tard sortia la lletra final. No sé si per mor de la solitud o per una altra cosa, vaig acabar amb cinquanta pàgines convertides en disset cançons, de les quals catorze són al disc.


En el disc hi ha col·laborat Miquel Serra, Lauriane Orsini (Clan Zíbar) i Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca). Com va anar?
Són una colla de músics que han participat en el disc amb qui he pogut veure que, a més de grans intèrprets, són molt bona gent. Record altres temps en el món de la música que hi havia colzades en el col·lectiu, però actualment la nova generació de compositors, en què la part femenina ha colonitzat –per bé– el món musical, actua de manera molt diferent. Hi ha un gran respecte i moltes col·laboracions, de manera que s’ha creat un cercle ben maco allunyat d’aquella rivalitat enorme dels anys noranta i dos mil.

Ser part de la influència directa d’aquestes noves generacions fa sentir certa pressió extra?
Mai no he tengut la sensació de ser influent de ningú, ni tampoc ho he cercat. Aquesta responsabilitat o representativitat sembla més donada pels altres sense jo reclamar-ho ni voler-ho. És més, he intentat fugir de ser banderer de res que se surti d’allò musical cada cop que m’han proposat col·laboracions, o de col·lectius que volien emprar la música per a altres coses. Tot i això, quan grups –com Remei de Ca la Fresca– me diuen que hi ha una cançó meva que els ha servit per inspirar-los un tema seu, idò fa molta il·lusió.


Aquesta il·lusió et porta els teus orígens?
Tot el camí que he portat, tant amb Antònia Font com amb el meu projecte en solitari, va néixer de la mateixa forma com ara sorgeixen els grups que podrien seguir la mateixa estela. Uns joves que s’ajunten per fer música amb una actitud i una forma de compondre que intenta no seguir les normes establertes i que acaben creant quelcom interessant que arriba a la gent. El més guapo de fer música és connectar amb la gent, sigui oient o sigui compositora, des de la teva pròpia visió sonora.