“Quan em van dir de fer això” –va confessar Oriol Tramvia dalt de l’escenari– , “vaig dir que no volia que fos un homenatge o un reconeixement… estava d’acord en fer una festa!”. I això és exactament el que va succeir divendres passat al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona. Aquesta entitat, juntament amb Gràcia Territori Sonor, van organitzar un concert de celebració dels 50 anys de l’enregistrament del disc Bèstia! (Edigsa/Zeleste, 1977): Tots anem amb tramvia. Bèstia!, 50 anys. L’àlbum, un treball seminal del rock nostrat, es va enregistrar a la sala Zeleste durant els concerts que Oriol Tramvia va celebrar-hi entre el 28 d’octubre i l’1 de novembre de 1976. En aquella ocasió, el cantant es va acompanyar de la banda Bhakta, i a més de temes d‘autoria pròpia va musicar versos de Joan Salvat-Papasseit (“Venedor d’amor”) i Salvador Espriu (“Ariadna”). Bèstia!, un treball d’esperit punk, està considerat com un dels treballs que millor reflecteixen l’esperit anàrquic de l’època, així com l’obra més representativa d’un cantant que no va tenir la continuïtat que es mereixeria i que, arribada la dècada dels vuitanta, va començar a fer carrera en el món del teatre i el cinema.

Més que un tribut al Bèstia!, al CAT vam poder assistir a una gran festa d’homenatge a Tramvia, que s’ho mirava tot cofoi des d’una cadira a la cinquena fila de platea. Un acte produït sota l’impuls del seu mànager Joan Ramon Guzmán; un bon exemple d’allò dels amics i els tresors. Els convidats –alguns dels quals el cantant no coneixia– eren portadors “de les brases mai apagades del pensament alternatiu”, tal com va anunciar el pintor i poeta Joan Vinuesa en la seva intervenció. En l’acte, conduït àgilment per l’actriu Mònica Van Campen, van alternar-se cançons amb intervencions poètiques a càrrec de l’esmentat Vinuesa  i Teresa Petit, a més d’un parlament de Vicky Peña –una de les “okupes” del Grec’76 amb Tramvia–, que va recordar “la vibració d’una Barcelona canalla i laietana on hi havia cabuda per moltes músiques”. La part musical la va formar un recull de cançons de la trajectòria d’Oriol Tramvia. Moltes d’elles, acompanyades per una banda base formada per Fletcher Ventura (guitarra), Ramon Vagué (baix), Guillem Caballero (teclats) i Joan Ramon Solsona (bateria).

Caïm Riba i, al fons, Fletcher Ventura. Foto: Juan Miguel Morales

El concert, amanit amb un cert caos tècnic que empatitzava amb el caràcter tramviesc, va comptar amb la participació de David Picó (“L’avergonyit canta”, sobre versos de Joan Argenté), Jordi Calmet ‘Jorcx’ (la musicació inèdita d’“És quan dormo que hi veig clar” de J.V. Foix), l’exBars Jordi Coma ‘Feelgood’ (“El pitjor tramvia del món”) i Perrocker (“Diguem sí”). “Ho fan millor que jo!” va cridar Oriol Tramvia des de la platea. Però el concert només havia començat. El cantautor terrassenc Miquel Pujadó va insinuar ritmes rockers a “Ariadna”, després d’explicar l‘impacte que li va causar veure per primer cop en directe l’Oriol Tramvia. Caïm Riba va mostrar ofici i respecte a “Flordefoc”, de l’àlbum Quan tu no hi ets (Discmedi, 2004). “Un record a en Pau, que s’hagués apuntat a la festa”, va demanar, tot recordant a Pau Riba, amb qui Tramvia va compartir entarimats amb el Grup de Folk durant els anys seixanta. Molt aplaudit, el solsoní Roger Mas va interpretar “Venedor d’amor”, l’adaptació dels versos de Salvat-Papasseit que Oriol Tramvia va incloure al seu Bèstia!  
 
La Happy Band de Badia del Vallès, un grup format durant la passada pandèmia, va performar la inèdita “La Caixa”; mentre que el punk-rock garatger dels sabadellencs Trist Trash Trio va rescatar “Havent negat els límits i el neguit”, de L’Argenté de Badalona (Satélite K, 2014). La Rauxa, una banda de Sant Boi de Llobregat format –entre d’altres– per membre de Trau, va recuperar la versió de la tradicional escocesa “My Bonnie” que Oriol Tramvia va traduir com “Brink-Bak” al disc 60 Oriols (Discmedi, 2011). I és que, com va recordar la cantant de la formació, Laura del Pino: “ens interessa molt el que passa als marges”.
 
Una representació vocal de Fetus formada per Adrià Cortadellas i Telm Terradas –a més del teclista “resident” Guillem Caballero, esplèndid durant tot el concert – va recordar un dels temes del Bèstia!: “La presó de Lleida / S’hi pot anar-hi sempre”, amb els versos de cloenda ‘Allà al carrer d'Entença / si n'hi ha una presó / de presos mai n'hi falten, / prou n'hi porta el baró’ que recordaven la ja extinta presó Model. La intervenció de Fetus va obrir la recta final del concert, amb els sabadellencs Sed de Mal que van recuperar una enèrgica i rockera “Les ferides”; i Zombi Pujol, que va recuperar des de la Roca del Vallès l’esperit més punk de Tramvia. “Bakunícese!”. Més ràpid, més fort, més brut.
 
Amb les revolucions més controlades, la gaditana Laizä, acompanyada d’una formació pròpia que va comptar amb Pep ‘Pepino’ Pascual als vents, va cantar el bolero “Sin ti” i “Sueño de una noche de verano”, cançons que formen part del disc Sin ti (autoeditat, 2025), on la cantant versiona vuit cançons en castellà de Tramvia.

Ja havien passat dues hores, però encara faltava la cirereta del pastís. I ens la va donar Oriol Tramvia, tot pujant a l’escenari per cantar “Font florida” –d’El camí dels degotalls (Discmedi, 2006)– i, del mateix disc, “L’aquelarre de les 5”. I tots els participants de la festa van aplegar-se a l’escenari per entonar un “Bèstia!” alliberador. Tota una bestiesa.
 
A dalt l’escenari del Tradicionàrius vam poder gaudir d’un bon grapat d‘hereus d’aquelles “brases mal apagades”, d’aquella “Barcelona canalla” i de l’esperit d’un Zeleste –el del carrer Argenteria– que significava alguna cosa més que una sala de concerts. Ja han passat cinquanta anys, però actes com el de divendres passat serveixen perquè aquelles brases aconsegueixin revifar nous focs.