Ahir el teatre Grec va acollir una celebració coral del 55è aniversari del doble àlbum Dioptria (Concèntric, 1970 i 1971) de l'enyorat Pau Riba (1948-2022). L’homenatge visibilitzava certa memòria fractal, combinant artistes que li van ser contemporanis amb deixebles a qui els va compartir el llegat en vida i, fins i tot, amb artistes que en són hereus sense conèixer-lo i esdevenen l'esperança que Riba perduri en la memòria col·lectiva.

El recital ideat per Caïm Riba, amb molt gust i encert en la tria d'artistes, va tenir presents totes aquestes baules de la memòria, representades per una primera línia —amb Sisa, Pascal Comelade, Maria del Mar Bonet i Oriol Tramvia—, una segona tanda d'artistes de generacions posteriors —Roger Mas, Dolo Beltran (Pastora), El Petit de Cal Eril, Mau Boada (Esperit!), David Carabén (Mishima) i Ivette Nadal— i encara una tercera remesa de qui més recentment n'ha heretat el testimoni artístic —La Ludwig Band, Pol Batlle i Rita Payés, Remei de Ca la Fresca i Alosa—. Si en el temps en vida de Pau Riba ell feia Ribaivals antològics, ara els concerts de record no només en rememoren l'obra sinó que s’hi percep tota una escola de vida i poesia.
 
Al Grec, pocs minuts després de les deu del vespre, es van adreçar els focus i va sortir a l'escenari el pianista nordcatalà Pascal Comelade, qui havia compartit amb Riba moments com el disc Mosques de colors (Discmedi, 2013). Comelade va aparèixer amb un dels seus pianets de joguina mentre se sentia en off el recitat d'"Al cantaire Pau Riba" de Sisa —musicat al disc Ni cap ni peus (K.Indústria Cultural, 2008): 'Quan ressona la cançó inspirada del cantaire, espurnegen i s'enlairen estrelletes de colors' i 'per noves vies és l'artista més total de la còsmica visió, el desordre i el senderi'. El nordcatalà va evocar aleshores notes ribarianes amb el seu piano, recuperant en una versió instrumental “Noia de porcelana”.
 
L'enyorament però va trigar poc a esvanir-se i la celebració del Dioptria es va imposar amb la sortida dels De Mortimers i el cantautor solsoní Roger Mas, que van interpretar la primera cançó de l'aclamat disc: "Kithou". La peça fa referència justament al lema de la nit, 'com un somni d'una nit d'estiu' i va entrar psicodèlica amb Mas i Moisés Queralt de De Mortimers que van acabar preguntant-se la qüestió implícita del títol: “—Qui? —Tu?”, com rememorant les nits de follia dels setanta hippies on les sorpreses de l'endemà d'una festa devien ser sonades.
 
Dioptria va ser un disc de resposta a un model de família asfixiant i masclista cap a un altre de nou, idealment millor i més proper a la natura que capgirava la cultura establerta. La cançó "Rosa d'abril", sobre aquell món estricte caduc, al Grec la va interpretar Dolo Beltran, la cantant que va fer grup amb els germans Pauet i Caïm Riba a Pastora, just després que els dos primers fills de Riba haguessin fet amb ell un primer disc, Cosmossoma (Matriu/Matràs, 1997). Un títol que fa referència a la mare d'ambdós, Mercè Pastor, que va fugir amb el Pau Riba de Catalunya a Formentera, on es gesten els Dioptria i el disc següent, Jo, la Donya i el Gripau (Edigsa, 1971).
 
En la mateixa línia conceptual, el duet barceloní Alosa, format per Giulietta Vidal i Irene Romo, va interpretar "Mareta bufona" i aquell clam contra la infantilització de les dones a través de 'mare, quants anyets tens?'. Anys més tard, Pau Riba tindria una altra mirada més conciliadora al llibre Sa meu mare (Ara Llibres, 2014).
 
Una de les actuacions que va brillar més de la nit va ser la compartida entre la maresmenca Rita Payés amb la seva parella sentimental i artística Pol Batlle (Ljubiana & The Seawolf). Junts, amb Payés descalçada a l'estil Riba sobre les estores de l'escenari, van saber copsar en un duet memorabilíssim els matisos de "Vostè (tu, tu mateixa)". Ells, de fet, van recollir la primera gran ovació, també perquè les primeres cançons de la nit s'havien ressentit d'una primera sonorització a la baixa, ja que no s’havia previst el nombrosíssim públic que va omplir de gom a gom el teatre Grec.
 
El quartet d'Arbúcies Remei de Ca La Fresca no ho tenia fàcil per sortir després d’ells a l’escenari. Però la cantant Xantal Rodríguez va saber defensar i portar al seu terreny assilvestrat i alineat amb el concepte diòptric la cançó "Ja s'ha mort la besàvia", entre campanes a morts empeltades dels crits salvatges de la vocalista. En acabar, va dedicar la peça a la última parella de Pau Riba, Mercè March (El Morell, 1967 - Tiana, 2025), morta fa tres setmanes: 'Va per tu, Memi!'.
Un altre moment estel·lar de la nit va ser l'entrada a escena de Maria del Mar Bonet, flanquejada i agombolada pels guitarristes i cantautors Borja Penalba i Caïm Riba per interpretar "Es fa llarg, es fa llarg esperar". Es tracta d'una cançó de Pau Riba del disc Electròccid àccid alquimístic xoc (1975), però interpretada acústicament a la manera Bonet al disc Alenar (1977). Va resultar ser un sentit homenatge de la cantautora mallorquina en trio, recordant els temps compartits des dels temps del Grup de Folk i els Canets dels inicis.
 
Caïm Riba es va quedar a l'escenari recordant les últimes paraules que es van creuar amb el seu pare: "—Hola bonic! —M'agrada que em diguis bonic". També es va dirigir al públic, per fer-li notar que l'escenari ha estat treballat per rememorar les festes de lluna plena a Formetera i alhora va fer els agraïments a tots els participants, començant per la producció del TRESC i Pol Segarra com a codirector artístic i executiu. Després, des de la part dreta del públic mirant l'escenari, va descendir Oriol Tramvia recitant la breu però preciosa "Mel" de Jo, la Donya i el Gripau. En acabat, un grupúscul a la part esquerra de la grada va cridar "Ni Juan Carlos ni Sofia, Oriol Tramvia", el mateix clam que fa mig segle, el 1976, es va cirdar al mateix Teatre Grec i pel qual Tramvia va ser detingut. El clam, de fet, serveix també de títol del nou llibre biogràfic del cantautor editat per Enderrock Llibres.
 
El fill de Pau Riba amb Memi March, Llull Riba March, ja havia aparegut a l'escenari fent primer de comparsa amb "Ars eròtica" amb De Mortimers, però va sortir de nou a l’escenari, guanyant protagonista, amb la cantautora granollerina Ivette Nadal i Moisés Queralt. Plegats hi van interpretar "Simfonia núm. 1 (d'un matí d'una nit de nadal)" sobre les 'plàcides nits de Nadal' i amb una emoció de tots a flor de pell.
 
Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Mau Boada (Esperit!) hi van fer acte de presència confessant haver sentit tenir una "història d'amor i devoció per Pau Riba" per llavors posar-se a interpretar la mítica "Cançó 7a en colors". 
 
D'altra banda, David Carabén (Mishima) va interpretar amb tota l'elegància i la sornegueria de veu i posat, "L'home estàtic", fent cantar el públic (sense demanar-ho) la tornada d'una de les cançons més conegudes del repertori de Riba.
 
L'altre artista que es va posar el públic a la butxaca va ser Quim Carandell de La Ludwig Band que va sortir de dalt de la graderia esquerra guitarra en mà per interpretar "Simfonia núm. 3 (d'un temps, d'uns botons)", la cançó que resa 'Diria que ja som a la Primavera/perquè sento l'olor que fa/i és l'hòstia de bonic/ el terra ple de botons'. La Ludwig Band al complet també va fer amb De Mortimers el "Taxista" que tancava el Dioptria amb aquella mena de crida als desheretats i aturats diversos: 'Taxista, porta'm al cel és que busco feina potser al cel n'hi haurà ja la terra és plena de plegats de mans'.
El tancament el van dirigir els cinc germans Riba. Els tres músics Llull, Àngel i Caïm van interpretar "Helena, desenganya't" —amb clarinet inicial de Teresa Nogueron, parella de Caïm—. Mentrestant, els dos artistes plàstics, Pauet i Pròsper, es van quedar rere l'escenari posant vidres de colors a la imatge de Pau Riba projectada a la roca del fons del teatre Grec. "Helena, desenganya't" ja va fer despullar els torsos dels cinc germans en un gest ben familiar i va fer aixecar-se la grada per corejar-los. Aquesta va reincidir amb "Donya Mixeires", la cançó dedicada a Mercè Pastor que diu 'Quan la Mercè està contenta, somriu i pica de mans'. Pel que s'hi va veure i sentir, tant els artistes participants, que van sortir tots a saludar, com el públic van estar ben contents de la nit musical viscuda.
Com cantava el cantautor a "Simfonia núm 3. (d'un temps, d'uns botons)", va ser 'l'hòstia de bonic'; una lluminosa nit d'estiu al Teatre Grec dedicada a Pau Riba. Una llum musical que diuen que ahir s'amagava encara en una bola de vidre que anava de mà en mà i rodolant com un roc rodat, tot contenint part de les cendres de Riba convertides en bales pel seu fill escultor Pròsper, que apareixien al Grec en una nova metamorfosi final dalt de l'escenari.