Tres anys després del seu darrer àlbum, Percal (Guspira Records, 2023), Aina Koda torna amb La gata (Guspira Records, 2026). Aquest nou disc, produït per Adam González, reivindica un rap basat en les lletres i les idees, i parla de la solitud, la precarietat o les dificultats per fer-se un lloc dins el món de la música. La rapera de Polinyà de Xúquer va guanyar el Premi Ovidi a Artista Revelació el 2021 i el premi Èxit del Sona9 el 2022.




‘La gata’ és un disc basat en les teves pròpies experiències o també és el relat d’una generació?
Principalment explique coses que visc jo, però també amb una mirada cap a fora. Parlar de les meues vivències implica també mirar el context que m’envolta i, indirectament, parlar d’una societat i d’una generació que estem lluitant per moltes coses, com el dret a l’habitatge. El disc combina aquesta mirada amb una perspectiva més personal.

A ‘La gata’ hi ha crítica, vulnerabilitat i parla també de com et sents com a artista. Què has volgut explicar amb aquest treball?
La crítica sempre és present en les meues cançons, sovint d’una manera indirecta, amb frases molt concretes. Però també hi ha molta vulnerabilitat i cançons en què em despulle i parle de les meues vivències més íntimes. En aquest disc he volgut reflectir la transició de viure a Castelló a començar una vida a València. Les set cançons estan escrites entre les dues ciutats i parteixen de la meua experiència. Vaig acabar la carrera de periodisme a Castelló i vaig començar a buscar-me la vida a València: un pis, nous companys, una ciutat nova i noves experiències. També vaig deixar enrere relacions i en vaig començar d’altres. A Castelló vaig escriure les cançons més íntimes: “Si tu no estàs” i “Sensacions”, amb el sentiment d’estar deixant alguna cosa allí. “Billar”, en canvi, parla de la nova experiència de viure a una altra ciutat i d’explorar altres relacions.


Com ha estat aquest procés de mudar-te a València? 
Ja fa dos anys que hi visc i, mirant-ho amb perspectiva, el procés ha sigut millor del que m’esperava. Quan vaig anar a estudiar a Castelló, en realitat volia anar a Barcelona, una ciutat que també m’agrada molt. Si haguera anat a Barcelona, potser no hauria acabat vivint a València. Ací estic més a prop del meu poble i em sent familiaritzada amb la ciutat, perquè ja la coneixia. De menuda la visitava i ara, com que hi visc, la veig d’una altra manera: és la meua segona casa i em dona vivències noves i molt boniques.

Creus que la ciutat t’inspira a fer una música diferent?
València inspira per la part lluminosa, però també per la part fosca que deriva de la política i de les polítiques que s’hi fan. La mala gestió de la DANA o el problema de l’habitatge també ens inspiren als artistes que ho estem vivint. He passat per l’acampada i he vist el problema de prop. Tot això forma part d’una ciutat que m’agrada molt, però que també té una cara fosca.


A “Plàstek” o “Billar” proves amb sons més electrònics. T’hi sents més còmoda?
Em sent molt còmoda amb l’electrònica, però tampoc em vull tancar en aquest estil. Soc molt eclèctica: escolte molta música de tot tipus i també m’agrada fer música diferent. Em sent còmoda en molts gèneres, més enllà del rap i dels ritmes urbans. El toc electrònic m’agrada especialment per als concerts, perquè crec que és un so que arriba més al públic, tant al jove com al més gran. De fet, m’he adonat que la meua música s’està obrint a persones d’edats més adultes. És un bon senyal que siga accessible per a tots els públics, encara que aquest disc siga més madur que l’anterior.


Tot i això, la majoria de cançons són de rap cru. El disc és una reivindicació del boom bap més clàssic?
Mesclem tants gèneres que no sabria dir-te si això defineix el disc. El que pretén és combinar coses molt diferents per formar-ne una de sola, perquè és així com m’identifique. “He tornat” té un estil més trap i acaba amb un ritme jungle; “Si tu no estàs” és jersey; “Sensacions” és un rap que tira cap al pop; “Billar” és el techno més cru, i “Plàstek” és hardcore. “Les sobres no se tiren” és un rap sense bateria, només amb el sample i la veu. “La gata” sí que és un boom bap més clàssic. M’agrada fer coses molt diferents. Això sí: no pot faltar un boom bap en un disc d’Aina Koda.