Aquest dimarts, la sala de Bàscules de l'Antiga Fàbrica Estrella Damm ha acollit la presentació del número 400 d'ENDERROCK, on s'han recopilat els 400 millors discos en català d'aquest primer quart de segle, escollits per 50 experts musicals. Durant l'acte, hi han intervingut el director editorial d'ENDERROCK, Lluís Gendrau, la periodista i coordinadora d'aquest número 400 Helena Morén Alegret, el periodista musical Jordi Bianciotto, i amb un final de festa a càrrec del vallesà Joan Colomo que hi ha posat banda sonora en directe nodrida amb bona part d'aquest TOP400 de discos en català.
 
L’objectiu del número 400 és posar en relleu la qualitat de la música catalana dels darrers 25 anys, però, sobretot, posar en debat la importància dels discos com a unitat cultural i de la música popular en la nostra llengua per elaborar una discoteca bàsica de l’escena catalana actual. També, i com ha destacat Gendrau, amb aquesta llista també s'ha volgut “reivindicar l'àlbum com a obra d'art”, i com aquest primer quart de segle “ha estat el més prolífic i de major varietat” de la història de la música en català.

Els participants que han votat el seu Top 10 i una llista més àmplia de fins a 50 discos considerats imprescindibles són periodistes i crítics de mitjans de comunicació d’arreu dels Països Catalans, tant especialitzats com generalistes, i de diverses generacions. Cadascun dels periodistes ha defensat amb un text d’autor la importància dels 50 millors discos en català del s. XXI.

L’enquesta s’ha concentrat en els últims 25 anys, perquè amb l’ENDERROCK 100 ja es va publicar el febrer del 2004 una primera llista pionera amb els 100 millors discos del rock i la cançó en català, juntament amb les 100 cançons més populars. La revista musical catalana va enaltir Dioptria (Concèntric, 1970-71) de Pau Riba com el millor àlbum de la història de la música catalana, seguit de Verges 50 (Ariola, 1980) de Lluís Llach i Qualsevol nit pot sortir el sol (Zeleste/Edigsa, 1975) de Sisa.

En el tombant de segle, es va percebre el canvi de cicle, després del Rock Català, i "sorgien grups i teníem moltes ganes que amb aquells grups passessin coses, però en molts casos, costava", recorda Jordi Biancotto, present a la presentació del número a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm. Fins a la dècada de 2010, rememora, "no hi havia la sensació d'una escena renovada de pop en català". Des d'aleshores, s'han encadenat noves tendències musicals, amb artistes més formats que mai. "Tot això explica que l'oferta musical ara mateix sigui la més àmplia que podem recordar". Per això, el periodista musical considera que a la revista s'hi fa "una panoràmica espectacular de l'evolució que hi ha hagut en els últims 25 anys". I malgrat que "tots 400 discos recollits són molt bons", ratifica, "n'hi hauria molts més segurament que s'hi podrien incloure, i en podríem fer una llista molt més llarga, perquè realment la producció ha estat increïble".
 

L’ALEGRIA D'ANTÒNIA FONT

La llista dels 400 millors discos en català del s. XXI l’encapçala Alegria (Drac/Virgin, 2002) d’Antònia Font, seguit per 10 milles per veure una bona armadura (Discmedi/Warner, 2011) de Manel, i Agost (Discmedi, 2004) d’Els Pets. Els segueixen el debut de Manel, Els millors professors europeus (Discmedi, 2008); 45 cerebros y un corazón (Fina Estampa, 2017) de Maria Arnal i Marcel Bagés; Les cançons tel·lúriques (Satélite K, 2008) de Roger Mas; Tempestes vénen del sud (Propaganda pel Fet!, 2014) de Zoo; Maria (Picap, 2002) d’Adrià Puntí; Orgànic (Sonifolk, 2001) de Miquel Gil; i Set tota la vida (Sinnamon Records, 2007) de Mishima.

Les votacions dels 50 discos elaborades pels 50 periodistes consultats per a aquest número van donar com a resultat una llista de 559 discos, que l’equip editorial va ajustar en la llista final publicada de 400 referències, a partir dels criteris dels discos més votats, la prioritat dels treballs signats per artistes femenines, la representativitat de tots els territoris dels Països Catalans i la presència d’altres àlbums dels mateixos grups i cantants a la selecció. L’anàlisi de les preferències dels periodistes a la llista completa s’identifica amb el lideratge de sis artistes amb cinc discos cadascú (Antònia Font, Manel, Roger Mas, El Petit de Cal Eril, Els Pets i Pau Vallvé) i set amb quatre àlbums (Xarim Aresté, Pascal Comelade, Mazoni, Mishima, Oques Grasses, Ferran Palau i Quimi Portet), amb un total de 291 noms referenciats.
 

Tot i l’anotació per als enquestats de tenir presents les diverses sensibilitats tant de gènere, com musicals i territorials, la presència de dones i grups mixtos a la llista és només del 25% (66 discos signats per artistes femenines i 32 per formacions mixtes), en una llista de 302 treballs signats per artistes masculins (75%). Així ho ha volgut destacar també la periodista Helena Morén Alegret a la presentació, i coordinadora del número.

Per la seva banda, els artistes de Catalunya representen el 77% amb 307 discos elegits, seguits del País Valencià amb el 12% (46), les Illes Balears amb el 9% (37), Catalunya Nord amb el 2% (6), i tanquen Andorra i l’Alguer amb una edició discogràfica. Pel que fa als segells, les deu companyies més representades són Discmedi (38 discos), Música Global (36), Bankrobber (32), Propaganda pel Fet! (23), Satélite K i K. Industria Cultural (22), autoeditats (20), Halley Records (15), Picap i Delirics (14), Hidden Track Records (11) i RGB Suports (10). La llista inclou un total de 50 discogràfiques.
 

>> TOP 50 <<