La Paral·lel 62 es va omplir de gom a gom per commemorar els 20 anys del TresC i, també, del primer disc en català de Mazoni, Esgarrapada (Bankrobber, 2006). La presentació humorística d'Ana Polo (i uns vídeos més testimonials que artístics d'actes i esdeveniments del TresC) va donar pas al rovell de l'ou de la celebració amb el bandautor bisbalenc i una colla d'amics reunits per a l'ocasió. 

Amb la guitarra ben esmolada, Mazoni va arrencar el concert amb "Que sí, que sí, que sí" –aquella cançó que diu: 'Escolta'm i mira'm a la cara quan et dic: és el moment, deixa't anar'–. El seu fluir psiquedèlic va fer entrar a tot el públic des de bon començament al seu regnat rocker on tothom ha tingut, té i tindrà alguna cosa a dir. 
 
A la cançó "Gised" –un joc de paraules que capgira el 'desig'–, hi va aparèixer la primera col·laboració de la nit. Va ser la de la maresmenca Meritxell Neddermann que, des dels teclats, va convocar les muses cantant amb el bisbalenc 'tots t'hem somiat alguna vegada'.
 
Pau Vallvé, una de les últimes incorporacions a la festa, va aparèixer per tocar "Com he arribat aquí?" a la bateria, l'instrument amb què va començar, tot i que darrerament se'l reconeix més com a cantautor d'èxit. Mazoni i Vallvé van quedar la mar de bé circulant per l'AP7 en la nit d'aquesta cançó, ben posats els intermitents i aparcant en bateria (una clucada d'ull que és tot un divertiment i una demostració que, tant un com l'altre, duren en l'ofici perquè sobretot s'ho passen molt i molt bé gaudint i fent gaudir el seu públic).
 
Una de les balades que han quallat més en l'escena catalana va ser i és "Perduts en la boira". I ahir, Mazoni la va fer amb el solsoní Roger Mas, 'Perduts en la boira però agafats de la mà'.
 
La versió del disc Esgarrapada és "Cançó 7a en colors" de Pau Riba. Mazoni va presentar-la dient que va tenir la sort de cantar amb el referent de la música popular catalana només un any i mig després d'enregistrar-la, a La Banda dels Lladres. Tot i l'enyor per la pèrdua de Riba, la sort de la nit va ser escoltar-la interpretada a duet amb la immensa veu de Magalí Sare, que es va mostrar molt menys acadèmica i experimental que de costum i molt d'acord amb l'esperit de la cançó i total sintonia amb la versió de Mazoni.
 
Una altra veu que es va acoblar la mar de bé amb la de Mazoni va ser la d'Anna Andreu per cantar "Virgínia i el pantà", sobre un suïcidi amb un misteri i respecte esfereïdors. Aquesta afluència de noves veus femenines va fer recordar el moment de la carrera de Mazoni on no n'hi havien tantes, però ell va tenir en un projecte anomenat 'Mazoni i les Mazoni', on va comptar aleshores amb les veus d'Helena Miquel (Delafé y Las Flores Azules i Élena), Gemma Solés (The Kinky Coo Coo's) i Bikimel.
 
Mazoni va fer conya amb el fet de fer un intermedi amb un artista anomenat Mazoni, per explicar que s'aturaven les col·laboracions, i esperava que agradés igual o més al públic interpretant "Purgatori", "Un petit racó de pau per cadascú" —del seu darrer disc Banderes per daltònics (Bankrobber, 2025)— i "Apocalipsi Now", un dels tres hits del disc Eufòria 5-esperança 0 (Bankrobber, 2009) —el seu treball més ben valorat al número 400 d'Enderrock d'entre tots els àlbum en català publicats aquest segle—, himnes que no va poder deixar de tocar a Paral·lel 62 tot i que el recital se centrava en Esgarrapada.
 
Les esgarrinxades col·laboracions van continuar amb la interpretació d'"Ulls de gat mesquer" amb els també empordanesos Cala Vento. Mazoni els va presentar a ells i al següent grup, Remei de Ca la Fresca, com el que és un fet: "Tornen els grups de guitarres". 
 
La cantant de Remei de Ca La Fresca, Xantal Rodríguez, va interpretar amb la seva veu més rogallosa la cançó crit "De mans i peus". Rodríguez hi va poder escridassar amb el seu tarannà més punky i a plaer allò de 'Jo mateix et compraria els claus, si així calles i em deixes en pau'. Un cop l'audiència va estar ben esbravada, va ser el torn de Joan Pons 'El Petit de Cal Eril', però en un registre ben diferent del seu pop metafísic.
 
L'amistat dels dos cantautors, que també comparteixen segell discogràfic, va donar pas a dues peces al·lucinants: "Esclatasangs", on El Petit de Cal Eril es va desfermar de valent, i "Qualsevol dimarts m'estimaràs" on Joan Pons deia concentrat aquest mantra mentre Mazoni anava desembolicant la lletra a pleret.

L'última col·laboració de la nit va ser a "No tinc temps" amb Quim Carandell de La Ludwig Band. Dues generacions de rockers s'unien a l'escenari per cantar una de les cançons més radiades a les emissores catalanes i que la gent d'una generació es va fer seva. 
 
La traca final va ser per a "La promesa" del disc Sacrifiqueu la princesa (Bankrobber, 2013) i la versió del "Maggie's Farm" de Bob Dylan com a "La granja de la Paula" del disc Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007), en què va alternar l'adaptació pròpia i fragments de l'original del de Minnesota. També els dos altres himnes que faltaven de l'Eufòria 5 - esperança 0: "Eufòria" i "Ei que surt el sol" on, a la segona ronda d'acords, van aparèixer tots els artistes convidats per fer una mena de Dylan i The Band. I encara una última ronda, quan el públic es va fer seu "Ei que surt el sol" i la va cantar a capella per acomiadar una gran nit. Una gran nit de dimarts, amb un públic que segur que estimà i continuarà estimant les cançons de Mazoni.