Després d'una primera jornada molt més enfocada al públic jove amb grans dives estatunidenques com Halsey i Reneé Rapp, la segona nit del Cruïlla es va dirigir a un públic que més aviat ronda la cinquantena amb dues de les bandes més emblemàtiques del rock alternatiu de principi dels noranta: Pixies i Suede. A més, durant tota la tarda i nit, també van actuar-hi grups catalans com Mishima, Mazoni, Ypnosi, Alosa, Periferia, Sidonie, Standstill i la palmesana Maika Makovski.

Els concerts van arrencar cap a les 18 h amb Standstill a l'escenari principal Estrella Damm i Periferia a la carpa Imagin. La banda de la Roca del Vallès va oferir un directe d'una hora ple d'energia, bones melodies rockeres i ritmes punk sota l'asfixiant calor que encara feia a aquella hora de la tarda al Fòrum. El setlist no va distar gaire del que ja van oferir en el mateix recinte a la primavera durant la Telecogresca, amb temes com "Parar el tiempo", "Si no existe la libertad" i la pop-punk "Grítame". Sota l'atenta mirada de Fermin Muguruza, que era entre el públic, la banda també va entonar el seu únic —per ara— tema en català, "Pacte de sang", i va recuperar l'acústica "Rincones de nadie", que va rearranjar en un format elèctric però que mantenia la calma i la intimitat originals. Per al final van reservar "Desapareciendo", "Una luz" i "Lo que queda por sentir".

A continuació, va ser el torn de Mishima a l'escenari Occident, i per inversemblant que pugui semblar, era el primer cop que actuaven al festival barceloní. El cantant David Carabén va declarar que estava molt content i que el Cruïlla era "un dels pocs escenaris de la ciutat que els faltava per conquerir". Durant la primera part del concert van repassar temes com "Jimi", "Cert, clar i breu" —del ja llunyà primer disc en català Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (TRIS/Discmedi, 2005)— o "Una sola manera", d'Ara i res (The Rest Is Silence, 2017), Premi Enderrock 2018 al millor disc de l'any per la crítica.
A mitja actuació de Mishima començava a la Carpa Imagin el duet de música d'arrel Alosa, que van actuar acompanyades de Martí Escobedo a la guitarra i Xavi Veres al baix. Amb el pandero quadrat a la mà quasi tot el concert, Giulietta Vidal i Irene Romo van mostrar el seu repertori popular de temes propis com "El forner", però també de tradicionals com "Sota de l'om" o "Alamedas". Encara amb una calitja considerable, part del públic demanava silenci a la resta d'espectadors per a poder contemplar la sensibilitat dels jocs de veus i també l'adaptació de diversos temes a diferents gèneres com l'havanera o la rumba. Per al final, el duet va acabar d'encisar el públic amb una versió de "La cançó del lladre" i "Nenes de ciutat", que van interpretar amb el cantant d'Habla de Mí en Presente Max Grosse.

Quan tot just Garbage deixava anar el darrer acord, la maquinària dels londinencs Suede va continuar amb el tribut del Cruïlla al pop-rock de la dècada dels noranta. El cantant Brett Anderson i companyia es van mostrar en plena forma defensant un dels cançoners més memorables de l’escena del brit-pop. Va ser un concert amb un Anderson desbocat —un frontman de vegades fins i tot un pèl excessiu—, que va donar mostres constants del seu pacte d'eterna joventut a l'estil de Dorian Gray. Ignorem a qui deu haver venut la seva ànima, però és probable que a canvi hagi d’incloure al repertori força temes dels seus darrers treballs, els notables Autofiction (BMG, 2022) i Antidepressants (BMG, 2025). Les iniciàtiques “Animal Nitrate” i “The Drowners”, la preciosa “The 2 of Us”, “So Young” i especialment “Metal Mickey” van sonar majestuoses a mans d’uns Suede més madurs, però probablement més rotunds. Uns quants 'la la la' de “Beautiful Ones” i el respectable va començar a enfilar cap a Pixies, sense donar opció ni a un bis.
De manera gairebé simultània a Suede, a la carpa va tenir lloc el concert més esbojarrat, imprevisible i surrealista de la nit: el d'Ypnosi. El quartet barceloní, ahir en format de quintet amb l'addició d'una segona guitarra, va oferir un xou en què, aprofitant la forta calor dels últims dies, van optar per no fer servir les seves histriòniques disfresses i van aparèixer semidespullats a l'escenari, especialment el cantant Albert Aymar. Al llarg del concert van repassar temes destacats com "Ballem", la divertida "Als funerals dels meus amics" i el dembow convertit en rock de "Bigotets", del disc del mateix nom del 2024 (autoeditat). Indubtablement, el moment més àlgid de la nit el va protagonitzar el psychofunk crític i irreverent de "The Tyets", una cançó que critica la plana major del panorama musical català i que Aymar va cantar enfilat a la torre que sostenia part dels altaveus de l'escenari.

Sense cap mena de dubte, el concert més multitudinari de la nit va ser el de Pixies. Black Francis, Joey Santiago, David Lovering i Emma Richardson (que substitueix l'emblemàtica cantant i baixista Kim Deal) van oferir un directe solvent que va evitar els temes de l'últim disc, The Night The Zombies Came (BMG, 2024), i va centrar-se en el repertori de la seva primera època, entre els anys 1984 i 1993. Amb un públic que de mitjana superava la cinquantena i que tenia ganes de reviure una part imprescindible de la seva banda sonora d'adolescència, el concert va esdevenir un gran revival del rock alternatiu de principi dels noranta. Els grans hits els van repartir entre l'hora i mitja d'actuació. En el primer tram, va caure "Here Comes Your Man"; al mig, "Debaser", i per al final van reservar "Monkey Gone to Heaven" i la ultracorejada "Where Is My Mind?". No obstant això, també va haver-hi espai per a rareses menys conegudes, com les de l'EP Come on Pilgrim (4AD, 1987).
I mentre Frank Black i companyia feien recordar les playlists fetes amb cassets, el bisbalenc Jaume Pla ‘Mazoni’ començava el seu recital a la carpa Imagin. “Pensava que no hi hauria ningú!”, va etzibar davant un parell de centenars de persones de públic; això sí, totalment entregades a l’artista que, en format de quartet, va presentar bona part del recent Banderes per daltònics (Bankrobber, 2025), a més d’algunes de les cançons més memorables del repertori. I és que —citant el director de l'(a)phònica, Francesc Viladiu—, Mazoni és probablement l’artista català amb més hits per metre quadrat. I si no us ho creieu, només cal que pareu l’orella a la màntrica “El riu”, “Sol”, “Purgatori”, “Caputxeta”, la dylaniana “La granja de la Paula” i l’espectacular “Eufòria”, amb el personal totalment rendit a la màgia de Mazoni. És un directe enèrgic, sense fissures, on Pla recorre a fórmules clàssiques per resoldre temes complexos. Un trumfo segur.

El Cruïlla continua avui amb més concerts d'artistes catalans com Dan Peralbo i El Comboi, OKDW i Alizzz, i dissabte ho farà amb Els Pets, Rigoberta Bandini, La Ludwig Band i Svetlana, entre altres.