Èric Vinaixa presenta nou disc aquesta setmana, Darrere els horitzons (Picap, 2026). Es tracta d’un treball de pop-rock guitarrer amb onze cançons que es miren cap endins i es projecten cap enfora. I arriben més enllà de l’horitzó que, segons l’autor, és aquell territori on els somiadors troben la màgia l’equilibri i la inspiració. Per anar fent boca, estrenem el clip d'un dels temes, "Primeres converses" –realitzat per Pol Fuentes–, i en parlem amb el músic.
Estrenem “Primeres converses”, en què cantes sobre ‘aquella cançó que sempre et fa companyia’. Existeix aquesta cançó?
Tots tenim alguna cançó. Quan jo torno a algun dels clàssics i l’escolto és com parar el temps i trobar un petit refugi. “Primeres converses” parla de quan coneixes algú especial, del preenamorament, d’aquesta sensació cada vegada que sona el telèfon, cada vegada que hi ha un missatge, cada vegada que et trobes... Aquell pensament t’acompanya les vint-i-quatre hores del dia, igual que t’han acompanyat aquestes cançons tan potents de la teva vida. M’agradaria que “Primeres converses” fos la cançó de molta gent a partir d’ara, una cançó que posi veu al que estan sentint. Es parla molt de l’enamorament, però de la petita espurna abans del contacte, i abans que això evolucioni —perquè a vegades no evoluciona— trobo que no se’n parla. Em va venir al cap la primera frase: ‘No hi ha un encanteri més pur que les primeres converses’. I a partir d’aquí vaig escriure la cançó.
Les cançons de les quals parles són aquelles a les quals també et refereixes al tema "Tresors": ‘conservo les cançons del meu passat entre els records més valuosos'?
Correcte.Les cançons que mos han acompanyat al llarg de la vida són molt importants, i per a un músic encara més. Pots escoltar una cançó que et situï en un moment molt concret de la teva vida emocional, i això és molt poderós. Hi ha moments en què, com diu la cançó, quan tens un dia gris, repasses el teu camí i penses en les amistats i els amors que has tingut, les experiències, les mirades, les rialles, les cançons... tot el que t’ha fet sentir alguna cosa. Hi pots passar amb certa nostàlgia positiva quan tens un dia gris. Són els teus tresors.
Quines són les cançons que per a tu són tresors?
Al meu estudi estic envoltat de tots els clàssics: els Beatles, els Rolling Stones, Queen... Un dia vaig decidir que la meva cançó favorita seria “Honky Tonk Women”, dels Stones. Potser no ho és, però em facilita molt la cosa, perquè cada vegada que la sento, alguna cosa s’activa per dins. Per tant, et puc dir “Honky Tonk Women”, o el final del disc Abbey Road (Apple Records, 1969) dels Beatles, amb “Golden Slumbers”, “Carry That Weight”, “The End”... Acaben la seva obra en lo més alt i ho deixen. Et diria mil cançons, i poder-hi tornar de tant en tant em fa sentir molt viu.
El disc parla de la fragilitat i del pas del dolor a l’esperança. De fet són temes que van sortint a les teves cançons. Per què?
Bé, jo crec que a la vida sempre hem de trobar un punt de llum, on sigui. Sobretot quan no has estat bé, com en el cas del disc Caos a mig camí (Picap, 2017). És a dir, per més que passin coses, sempre hem de seguir tirant endavant. A vegades és bo mirar enrere per veure els bons moments, veure què pots repetir, però també per transitar pel dolor fins que vingui una cosa nova.
També combina cançons d’alliberament col·lectiu amb introspecció personal, un altre dels teus temes clàssics…
Jo sempre intento escriure des de l’honestedat emocional, que no vol dir que tot el que escric em passi a mi, sinó que soc capaç de sentir-ho. És evident que no sento les mateixes coses ara que fa cinc anys, que fa deu anys, i molt menys que fa quinze anys. Evolucionem com a persones, i el nostre entorn també va canviant, i et trobes en situacions i en reflexions amb què d’alguna manera pots empatitzar i llavors projectar-les a través de les cançons.
A banda de cantant, ets molt guitarrista i es nota, per exemple dinàmiques que has agafat amb la guitarra per passar de la foscor a l’esperança.
Les cançons normalment neixen de veu i guitarra o de veu i piano. Es basen en melodies molt clares o riffs que em venen al cap pel carrer. Abans m’ho apuntava en un tros de paper que demanava en qualsevol botiga, i ara ho gravo al mòbil. Llavors, més que pensar en la producció, la sento. Sento cap on ha d’anar la cançó i començo a experimentar. I la meva ànima rockera sempre hi és. Intento que, si hi ha un solo de guitarra, sigui un moment especial de la cançó. No m’agraden els solos improvisats, de jam session. Això està bé per a un directe, potser. A mi m’agraden les petites cançons dins de les cançons, que és una mica el que feia, per exemple, Brian May a Queen. Melodies mítiques que puguis recordar i que puguis cantar. El que m’agrada de la manera en què treballo jo els solos, amb els guitarristes o jo mateix, és que després la gent canta els als concerts. Aquesta és una condició indispensable: que tinguin ànima, que es puguin cantar, que siguin reconeixibles.
Al disc inclourà el tema “Hem perdut”: és l’altra cara de la moneda de “Dies de llum”, la cançó que vas fer sobre l’1-O?
Ho podria ser. Ho vaig escriure d’una manera molt ambigua. Per un costat, és una cançó de derrota claríssima. Una cançó de derrota, però col·lectiva. Pot ser la derrota d’una amistat —no ens hem entès, no ho hem fet bé, hem pres males decisions—, d’una parella, però també pot ser la d’un col·lectiu gran o d’un país. Hi ha qui l’ha interpretat com una cançó de país i altres com una de parella. És curiós, perquè depèn molt del moment personal en què està cadascú. Però està escrita en clau de derrota i encaixa molt bé en aquest període de "Dies de llum".
Has dit al principi que les cançons són sensacions que potser no has experimentat tu directament, però n’hi ha alguna basada en fets reals?
Sí, per exemple “Quina sort”, la primera. És una lliçó de vida. Quan vas fent anys, tancant cercles, vas parlant amb persones que ja no t’aporten o que resten, quan veus que al teu entorn alguns han caigut per malaltia, d’altres per accident... entens que la vida és un joc. No ens preocupem tant i sortim a viure. Sigues tu qui rigui de la mort!
Ara ja fa temps que has tornat a Miravet. Trobes a faltar el bullici de la ciutat?
Zero, gens. De fet, pujo sovint a Barcelona i el primer que penso és que tinc ganes de tornar a marxar. Entres amb el cotxe, els semàfors, el tio que et ve a sobre pel darrere, la moto que t’intenta avançar per guanyar tres putos segons de la seva vida, l’autobús que et creua... No reconec Barcelona, està molt més estressada. No és la de quan jo tenia 25 anys. Segurament també he canviat jo tornant a Miravet…
No vas canviar Barcelona per un poble, sinó pel teu poble i t’has retrobat no només amb un estil de vida diferent, sinó també amb paisatges i records de la teva infantesa. Això es nota a les cançons?
Sí, jo crec que, en general, sí. Recordo una nit, quan ja havia començat a descomprimir el ritme i la velocitat de la ciutat, qye vaig sortir al carrer de casa i vaig mirar el cel. I vaig pensar: "que guapo!". Això a Barcelona no passa, més que res perquè per la contaminació lumínica ja no veus el cel. I aquesta cosa de veure el riu, el paisatge, les relacions humanes, i de reconnectar a nivell de pell amb la teua essència de nen petit, això segur que es nota a l’hora d’escriure. El meu petit estudi a casa, on escric i maqueto les cançons, està penjat dalt d’una roca sobre el riu Ebre. A la finestra veig el meandre en angle de 90 graus, tot ple d’arbres, les muntanyes de Tivissa… Això em dona una pau per poder escriure amb tranquil·litat.
La teva filla Júlia torna a tocar al disc. Com ha estat?
Al primer disc que surt és a Insinuacions (Picap, 2013). Hi ha un plor a la cançó “Dorm, petita, dorm”. Quan va néixer, vaig gravar el part i vaig posar-ne uns segons a la cançó. Quan tenia quatre anyets, va gravar el triangle en un altre disc, i després ja ha anat gravant, en els tres últims discos, la flauta travessera. I a mi em fa molt feliç. Ara és joveneta, té 14 anys, i segurament ho valorarà més d’aquí a uns anys. Pensarà que son pare la deixava jugar a la lliga dels grans.


.jpg)

.jpg)








